L'habitació de la badia

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

La Maria Antònia es va estranyar de no sentir dringar el penjoll de petxines del sostre quan s'obrí la porta i entrà un home vestit de blanc, amb aspecte d'estiuejant d'hivern i aquella mirada tan i tan plàcida.
Com cada tarda havent dinat, la Tonieta havia acompanyat la seva mare a asseure's al balancí blanc de l'entrada, al costat del ficus, a fer la migdiada. Després, la Tonieta se n'havia anat a traginar per la cuina i a organitzar els sopars del vespre. I un cop asseguda i sola, la Maria Antònia va veure com un raig de polsim fi i tan daurat com l'or, travessava els vitralls de les portes d'accés, xocava contra les rajoles blanques i negres del terra tot il·luminant la penombra de la fonda. I llavors pensà que potser ja havia amainat el temporal de llevant que sempre li portava malures, tant de bo.
El penjoll de petxines de l'entrada duia molts anys batent-se sobre la porta quan hi entrava algú. Amb el temps, tothom en aquella casa s'havia acostumat al so alegre de les petxines, especialment a l'estiu, quan els turistes hi feien cap, animats per la temporada de banys a la badia. I per això va ser que la Maria Antònia s'estranyà quan de cop veié aparèixer l'home, d'edat indefinida i sense equipatge. L'ensurt la va fer remugar entre dents "me cagum l'olla quin carall passa, ara!". L'home se li adreçà demanant una habitació per passar-hi la nit, "la que dóna a la badia", concretà amb la seguretat que li donava el coneixement de la fonda.
La Maria Antònia se'l mirà amb la vista cansada de monotonia i pensà que la seva filla devia badar, com sempre, perquè no sortia a atendre l'hoste. O potser era que no havia sentit les petxines.
Mirà l'home amb atenció i li semblà que el coneixia. Però no creia que fos el mateix que feia prop de quaranta anys li havia demanat la mateixa habitació perquè llavors el temps no havia passat per ell, li semblà massa jove per ser la mateixa persona. Va ser el dia que l'oncle Sebastià havia decidit morir. Feia poc havia marxat el marit per no tornar-hi; tenia cura de l'oncle, malalt de cansament; de la filla, amb qui discutia dia si i dia també per qualsevol fotesa, edat difícil, li deien, i un ja li passarà que li semblava interminable; i la fonda, que li xuclava les hores i el bon humor. I mentre portava tovalles i tovallons nets als aparadors del passadís de baix, va entrar ell, sense soroll de petxines i sense equipatge, com ara. Va pujar-hi de seguida a arreglar-li l'habitació, després de saber que volia la de la badia. Canvià llençols i el cobrellit, la catifa fins i tot perquè l'hoste semblava que s'ho valia, i no va preguntar-li com és que coneixia l'habitació, que era individual i que, en efecte, tenia una vista immillorable de la badia, de fet, l'única que en tenia perquè la resta d'habitacions estaven orientades a muntanya. Quasi mai no llogaven aquella cambra perquè en poques ocasions visitaven la fonda persones soles, no era aquell un lloc de pas.
L'home es va esperar assegut en el balancí de l'entrada, on sempre hi seia l'oncle. Poc després va avisar-lo que l'habitació era a punt i quan li va donar les claus sentí el seu tacte fred i càlid a la vegada i retingué la seva mirada acollidora. Durant molta estona quedà impregnada d'aquella sensació que mai no s'havia atrevit a compartir amb ningú. Li semblava que per primera vegada la miraven, i que ho feien molt més profundament que qualsevol altra persona l'hagués mirat mai, potser tant com l'oncle quan era petita i l'havia acollida com una filla i a tothom deia que ella era la mestressa de la casa, tot i que no feia dos pams de terra. Ara es veia petita i riallera i la cara de l'oncle jove, molt jove, semblava que li reia de nou.
I quan l'home va entrar a la cambra, tan polit, tan educat, va ser tanta l'atracció que en va sentir que volia parlar-hi, abraçar-lo fins i tot, però no ho va fer, era una dona casada, encara que no tingués marit. I en aquell moment va sentir la veu de l'oncle que la cridava, l'home ja havia deixat de ser jove i només renegava dolor i patiment tot apagant-se com una espelma. La Maria Antònia va deixar el somriure als llavis de l'hoste per anar a veure l'oncle. I poc després va sentir els crits de la filla que mai no trobava res al seu gust. La fonda i el món sencer volien enfonsar-la.
A la nit, mentre els hostes sopaven, ella mirà de resquitllada el visitant d'aquella tarda, atreta, no ho podia evitar, però no volia motivar comentaris dels clients, tot i que li semblava que la resta de la gent l'ignorava. I el tornava a mirar d'amagat i mirava als altres i ara tot era un munt de cares desconegudes com una glopada de records, a tots els havia vist en un moment o altre. Ell va convidar-la a mirar la badia quan es fes més fosc encara i tothom dormís i ella va acceptar tremolosa de desig.
La Maria Antònia anà a l'habitació de la badia coberta de dubtes i d'una bata llarga perquè ja estava preparada per anar al llit. Feia poc que havia donat un petit got de llet a l'oncle, el cos ja no li demanava menjars sòlids, després l'havia netejat, li havia canviat els llençols, havia passat per la cuina, ho tenia tot fet aquell vespre. La porta era només ajustada quan ella hi va trucar suaument. Va convidar-la a mirar per la finestra, i la badia resplendia d'una lluentor que mai no havia sabut observar i la lluna no era plena però ho semblava, tremolava sobre les aigües. La presència de l'home al seu costat quasi no es notava, com si aquella nit estigués sola davant la badia i la platja solitària i les barques que es gronxaven com si fossin balancins.
Mai no ho havia explicat, tot allò. Ni tan sols a la filla havia gosat dir-li que una nit l'havia passada al costat d'un hoste estrany, a l'habitació de la badia que amb el temps va convertir en la seva cambra perquè era petita i acollidora i l'aire sempre molt net. L'home li va dir si volia marxar amb ell, lluny, ben lluny, i ella va somriure i li va dir que no podia marxar, que hi havia l'oncle, i la filla, i la fonda que, tot i que era petita, li donava un munt de feina. I que tot plegat ho portava ella i que no podia, que no podia marxar, i a més era casada, tot i que el seu home n'havia fugit. Però no va dir-li que ho desitjava amb totes les seves forces. Així van estar molt de temps, tant, que la nit no semblava acabar-se mai i malgrat que tenien la finestra oberta i no era temporada de banys, no feia fred.
A la Maria Antònia mai no li havia passat res de semblant, ni tan sols amb el seu marit amb qui tot havia estat com molt senzill i això de l'enamorament, si havia existit, no era capaç de recordar com havia anat. Ara ja només recordava la cara de l'amiga que els havia presentat, res més. I després vingué el casament, i la nena, petita, i res, bé, quasi res fins que va marxar i no va tenir cap altra notícia que una carta on li deia que no el busqués, i que li sabia greu però que ni la fonda no era per a ell, ni la dona, ni la filla i que no s'hi sentia a gust i coses d'aquestes inexplicables però certes. I llavors aquell home desconegut que li preguntava si se sentia bé allà, i com que ningú no li havia preguntat mai res d'això, no sabia què respondre a la proposta de fugida, era tan i tan temptador tot allò, l'única proposta que mai havia tingut: la fugida, la fugida...
I aleshores va sentir la veu de l'oncle, com un gemec. Va sortir esperitada de l'habitació, trencant la màgia, l'encant d'aquell moment que no havia sabut mesurar. I quan va entrar a l'habitació de l'oncle l'home feia el darrer alè, el perdia per sempre. Hi va acudir la filla i la senyora que les ajudava amb les habitacions i quan anà a cercar el telèfon per trucar els metges va passar per l'habitació de la badia, volia explicar-li-ho tot a l'hoste, tornar a justificar que no podia marxar, i menys ara, però l'home ja no hi era, només havia quedat la finestra oberta i la badia que gronxava les barques. No hi havia res més que el seu desig malmès, i el mateix buit de sempre, però ara sense l'oncle.
La Maria Antònia mirà el nou hoste des del balancí i després de somriure-li li digué que sí, que ara mateix li donaria l'habitació de la badia, l'habitació estava lliure, tan lliure com ella. La filla estava al càrrec de la fonda i ella ja no podia fer-hi gran cosa, no hi havia marit, ni l'oncle, ni ningú, ni tan sols feina. Només el pas de les hores. La dona s'aixecà amb la dificultat que imposaven els seus noranta-quatre anys. Agafà les claus i enfilà les escales agafada de la barana, seguida per l'home i estranyada per aquella lleugeresa que ja li semblava perduda. Entrà a l'habitació que donava a la badia, la seva cambra. S'acostà a la finestra, veié de nou un raig de polsim fi i daurat que travessava els finestrals com si volgués xuclar-la. Tots dos miraren l'horitzó i es perderen entre els núvols, empesos pel darrer alè del llevant que amainava. La badia tenia la transparència d'un començament de tardor, no feia fred. Les barques, des de dalt, eren com closques de petxina escampades en el silenci humit de la sorra.
Al cap de poc, la Tonieta arribà a l'entrada per atendre el telèfon que sonava impacient, "ja vinc!", cridà inútilment a la trucada, algú vol fer-hi una reserva, pensà. I mentre responia, se li trencà la veu perquè s'adonà del cos sense vida de la seva mare al balancí blanc de l'entrada.

Comentaris

  • Ens deixem endur pel teu escriure.[Ofensiu]
    Jofre | 05-11-2005 | Valoració: 10

    Victòria,

    Un relat preciós.

    Té un ritme suau, exquisit, una estructura i un lèxic molt ben triat.

    Tot ben relacionat i teixit.

    Enllaçar el soroll de les petxines del principi i el final és un encert, al meu parer.

    L'ús dels noms i les seves variacions.

    La paraula hoste amb totes les seves connotacions.

    Cap estridència: tot temporitzat i ponderat.
    Molt sensible i elaborat magistralment.

    Enhorabona altra vegada, Victòria.

    Una abraçada!

    Jofre

  • feia temps que no et llegia[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 10-03-2005 | Valoració: 10

    Avui tenia ganes de llegir-te i no m'has decebut ....

    Una aferrada
    Conxa

  • dona,[Ofensiu]
    peres | 01-02-2005 | Valoració: 10

    noia, que bé que treballes, és un relat molt ben elaborat. Els teus escrits sovint em recorden, a més de pel·lícules, com crec que t'he dit alguna altra vegada, vivències personals. En aquest cas no he pogut deixar de pensar en l'habitació que ocupava la meva àvia en una masia vellota on vivia un munt de gent, l'única peça d'aquell casalot enorme que donava a la muntanya pelada, en aquell cas -una muntanya molt coneguda d'aquest país nostre.

    Hi ha una nova autora a RC que potser t'agradarà. Es diu Clara. Trobo que ho fa molt bé.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125519 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com