L'habitació 24 de l'Hotel "L'Estona" de Barcelona. Un dia 24 qualsevol

Tremolar era poc, no podia quasi ni respirar. No és que estès molt segura del que anava a fer, però el que tampoc volia, era deixar de fer-ho. Feia molt temps que li donava voltes i ja estava decidit. Però en un d'aquells moments que els seus nervis es van oblidar d'ella, va poder agafar aire, es va acariciar les mans, això la tranquil·litzava i ràpidament va pujar al tren. Però, sabia que el temps no l'ajudava, fins i tot, les seves manes semblaven aspres, s'havia oblidat de ficar-s'hi crema i ara només, per això, va voler baixar i tornar a casa. Se'n va adonar que ella tenia molt a oferir, però aquest oferiment tenia el regust de lleixiu i d'un temps passat amb una melangia desconeguda. Però el tren ja havia sortit. Va tornar a no poder respirar i va dir-se a ella mateixa que a la propera estació baixaria. El dia era gris, el tren anava mig buit i com no havia pogut dormir la nit anterior pels nervis, el cansament va fer que s'adormís al cap de 5 minuts. El revisor, que no estava de gaire bon humor, la va despertar no tant suaument com a ella li hagués agradat. Això la va espantar encara més. Estava a punt de plorar, pels atacs directes i continuats dels seus remordiments i també per l'ensurt d'aquell príncep blau vestit de revisor.
Ella m'escrivia i jo li contestava. Havien estat molt dies de paciència. Al final, crec, que tindria sexe, clar que per a ella segurament seria quelcom més, però al final l'havia convençut que a la vida no tot són les conviccions cristianes en que ens diuen que s'ha de fer el que cal. Sé que no deu estar com un tren, ella, pobra, ja m'ha avisat moltes vegades, però comptant que ja porto dos mesos sense res, doncs millor això que no res. A més, tinc sort, vol que això sigui tant especial, que no vol que ens parlem, vol que ens trobem a l'hotel "L'estona" de Barcelona i passem tota una tarda a l'habitació els dos sols, clar que, almenys espero, que no sigui només per buidar la nevera.
Estava a punt d'arribar a Barcelona i qualsevol alè d'aire la mantenia amb els nivells bàsics d'oxigen per sobreviure. Va pensar que adormir-se al tren era una senyal del destí que li estava dient que allò no era tant dolent, però no deixava de veure en el seu cap als seus fills i el seu home sense ella a casa. Però feia anys que s'escrivia amb ell, l'havia ajudat molt i per algun motiu, però, tenia la necessitat físicament imperiosa de tocar-lo, donar-li petons, no sabia ben bé perquè, si per agraïment o simplement per la passió retinguda i controlada dia rere dia. Per algun motiu necessitava alliberar l'espai del cor que era exclusivament per a ell. Massa moments somniats, massa imaginació gastada en tardes i nits sola, esperant al seu home i que feien que el seu cap només el veiés a ell, estimant-la. Volia tornar a sentir què era fer l'amor, no només sexe. Volia entregar-li, encara que fos per una petita estona, tot el seu cor amb els cinc sentits.
La vaig anar a esperar a l'estació. Arribava el tren i, d'acord, reconec que tenia curiositat. Jo només tenia una foto d'ella de feia anys. Tenia els ulls verds i em vaig perdre en ells, perquè no me'n vaig adonar ni de la seva figura, ni de la roba que portava. Ella em mirava i semblava nerviosa, jo la vaig agafar de la mà , la tenia un pèl aspra però crec que a ella li va agradar. Ens miràvem i no dèiem res. Com aquelles parelles que porten 50 anys de casats i no es parlen. Però el nostre silenci es tornava ensordidor comparant amb el batec dels nostres cors. Clar que per a mi, només era sexe (m'ho havia de recordar, ella estava casada i no volia mal rotllos) tot i que se m'havia passat pel cap que no es mereixia que li fes mal, però ella ja sabia al que s'exposava, per tant, crec que els remordiments els vaig ofegar la passada nit amb la botella de whisky que tenia per casa, per celebrar que seria la meva conquesta número 24.
Ell li va agafar la mà i ella es va tranquil·litzar. Va començar a deixar-se portar per la situació i per ell, més alt que ella, amb un cos quasi perfecte i amb uns llavis carnosos molt semblants als que havia somniat que tindria. Quan anaven en taxi cap a l'hotel, i mentre ell li agafava la mà amb les seves dues mans, ella el mirava i desitjava que l'estimés. Encara que fos només aquella tarda, necessitava que allò fos sincer i autèntic, encara que no li escrigués mai més. Encara que a ella el seu cos no li agradés, volia sentir-se lliure, dos, tres hores màxim. Llavors tornaria a la normalitat d'estar pels seus fills i continuar a esperar al seu home les hores que fes falta.
Vam arribar a l'habitació i jo no volia semblar el típic mort de gana, així que vaig esperar a que ella fes alguna cosa. Jo mentre estava desfent les quatre coses que portava, de sobte, ella se'm va apropar i em va donar un petó, dolç, molt dolç.
Ell, va deixar que ella continués. I ella, que sentia com si el cor li sortís del pit, va començar a donar-li petons, suaus, delicats, per tota la cara, a la ma, als dits, al coll i finalment als llavis i quan aquests es van trobar, va ser, com si el món s'aturés, com si res del que fessin estès malament, ni l'engany, ni la mentida hi cabia en aquell moment de passió i contacte entre l'univers i ells.
La resta, és història, ella va ser la víctima nº 24 de violència domèstica de l'any. El seu home va descobrir aquella mentida i la va matar, fàcilment, amb un ganivet de cuina, al carrer, al costat dels seus fills.
No sé, m'estranya que no m'escrigui, potser no la vaig deixar prou satisfeta, bé, tant em dona, a mi ja em va bé que no ho faci, en realitat, només va ser sexe.