Cercador
L'hàbit del monjo Cifuç
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Feia temps que tenia l'hàbit de parlar sol i potser s’entendria: resultat del pes de dècades de vida ordenada, meticulosa i, al final, avorrida.
En tenia més que prou. Un tram de trontoll necessari s’havia encetat.
I tot va ser a partir d'un somni i d'un crear-se una il•lusió, així ho resumien i n'opinaven que mala cosa per a qui duu una vida entregada i reservada.
O havia estat verídic? No podia distingir-ho, els sentits ho havien emmagatzemat gelosament i no ho volien compartir, segurament per preservar un saber estar a lloc, per evitar sobredimensionalismes...parides, com diria el nano que els portava la comanda de la botiga del poble.
Com que tenia edat de catufolejar, anar-se'n de l'olla -i àdhuc de la paella i qui duu el mànec, llavors?- i de patir un ictus perquè tenia una via tensional no mostrada, els altres, primer, no li feren gaire cas. El van ajudar a buscar la peça, això sí, una estona, abans de la pregària a Sa Verge Modesta i Honesta, figura fina, fesomia de fal•lera religiosa.
Si no fos que Cifuç no es treia de la testa aquella experiència excloent!, pensaven planyent-lo per no dir jutjant-lo.
Embolcallat amb tovalloles rasposes en Cifuç (semblava un ebri-boig) va buscar una persona a qui explicar, a qui confessar. Va arreplegar aquell marrec i, àvid, li va fer saber fil per randa com no feia ni dues llunes havia desvestit la Verge de la túnica i havia agafat la icona de la mà. Ella, nua i natural, el va seguir. Van travessar el claustre. Ella va ensopegar i caure. La seva pell, tan suau i càlida, va fer supurar calitja a la fredor de l'espai. En Cifuç la va estirar fins al pati central i es van llençar tots dos pel pou. Dins l'aigua de deus pures van deixar que els cossos es parlessin de mil maneres. Embriaguesa i subtilesa.
-Ah, Cifuç, així l'hàbit que busques...és al fons del pou? Deu ser ben moll i amb un toll de desig!
Va fer veure que hi mirava i li ho corroborava, aquell jove matusser que va trepitjar, sense prendre esment, unes caputxines delicades que mostraven un taronja més viu que espiritual. Mentrestant, una trucada trobava una solució més dràstica.
En tenia més que prou. Un tram de trontoll necessari s’havia encetat.
I tot va ser a partir d'un somni i d'un crear-se una il•lusió, així ho resumien i n'opinaven que mala cosa per a qui duu una vida entregada i reservada.
O havia estat verídic? No podia distingir-ho, els sentits ho havien emmagatzemat gelosament i no ho volien compartir, segurament per preservar un saber estar a lloc, per evitar sobredimensionalismes...parides, com diria el nano que els portava la comanda de la botiga del poble.
Com que tenia edat de catufolejar, anar-se'n de l'olla -i àdhuc de la paella i qui duu el mànec, llavors?- i de patir un ictus perquè tenia una via tensional no mostrada, els altres, primer, no li feren gaire cas. El van ajudar a buscar la peça, això sí, una estona, abans de la pregària a Sa Verge Modesta i Honesta, figura fina, fesomia de fal•lera religiosa.
Si no fos que Cifuç no es treia de la testa aquella experiència excloent!, pensaven planyent-lo per no dir jutjant-lo.
Embolcallat amb tovalloles rasposes en Cifuç (semblava un ebri-boig) va buscar una persona a qui explicar, a qui confessar. Va arreplegar aquell marrec i, àvid, li va fer saber fil per randa com no feia ni dues llunes havia desvestit la Verge de la túnica i havia agafat la icona de la mà. Ella, nua i natural, el va seguir. Van travessar el claustre. Ella va ensopegar i caure. La seva pell, tan suau i càlida, va fer supurar calitja a la fredor de l'espai. En Cifuç la va estirar fins al pati central i es van llençar tots dos pel pou. Dins l'aigua de deus pures van deixar que els cossos es parlessin de mil maneres. Embriaguesa i subtilesa.
-Ah, Cifuç, així l'hàbit que busques...és al fons del pou? Deu ser ben moll i amb un toll de desig!
Va fer veure que hi mirava i li ho corroborava, aquell jove matusser que va trepitjar, sense prendre esment, unes caputxines delicades que mostraven un taronja més viu que espiritual. Mentrestant, una trucada trobava una solució més dràstica.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435817 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com