L'extinció dels dracs

L'EXTINCIÓ DELS DRACS


Ningú sabia com havien aparegut els dracs i per quins motius. L'únic que sabien era que aquelles besties ferotges que des dels temps més ancestrals havien conviscut en pau amb una successió de diferents races: elfs, unicorns, fades, humans... ara cobrien el cel amb les seves ales amenaçadorament i destruïen tot l'imperi, des de les persones fins a les pedres més petites del carrer. Els seus cossos serpentejaven desprenent una lluïssor esmorteïda durant la nit, i la seva pell escatosa brillava amb una aurèola rogenca durant la curta jornada hivernal.
La boira embolcallava l'ambient amb una capa d'humitat que no deixava distingir amb claredat la silueta del poble. Però això no va impedir que Karen pogués veure l'aterridora escena des de la penombra de la seva habitació. Un drac daurat s'havia abalançat amb precisió sobre el dèbil cos d'un nen, que havia caigut estès a terra tan bon punt les urpes de l'animal l'havien atrapat sense cap altre destí que la mort. Un més. Un cos més en aquella matança, on el bassal de sang ja havia cobert bona part de la zona oest de la comarca. El rugit de victòria del drac va fer recórrer per l'espinada de la noia una sensació de fred intens. Karen no ho podria suportar gaire més. Ja havia vist prou fets terribles i no fer res per evitar-ho la feia sentir-se impotent, a més que quedar-se de braços plegats era com esperar que la mort truqués a la porta en qualsevol moment i li arravatés una vida que amb tot just setze anyets no havia pogut ni casi estrenar, com aquell qui diu.
Els seus pares, això sí, eren membres del consell de seguretat de la comarca, que presidia en Hamrand, el pare del seu millor amic, en Jack. El noi, que amb tan sols disset anys era l'espadatxí més famós del regne, podia lluir amb tranquil·litat els seus cabells negres com l'atzabeja, ja que el castell on vivia constituïa un bon amagatall contra els atacs enemics.
Karen va decidir anar-lo a veure per explicar-li el que havia succeït, per parlar-ne i intentar trobar una solució vàlida, que anhelaven descobrir. El consell també es reunia dia i nit sense gaire èxit a la fortalesa d'en Hamrand, un home que destacava pel seu prestigi com a fetiller i per la seva saviesa, i a qui tots els habitants del poble seguien cegament.
La noia va abrigar-se amb la seva capa negra i va encaminar-se cap al castell. El seu rumb segur es confonia entre les gotes de pluja que pintaven de color fosc la turmentosa nit i el soroll dels trons que retronaven amb fúria contra les parets en ruïnes de les cases trencaven el silenci.
Al cap de pocs minuts va albirar el majestuós contorn de la residència d'en Jack. La pedra havia perdut la blancor dels seus temps d'esplendor, les roses del jardí s'havien pansit misteriosament i alguns merlets estaven derruïts com a conseqüència d'alguns atacs.
Tot i així, els mecanismes de defensa i de funcionament del castell encara funcionaven, i per això quan la noia va arribar als seus peus, el pont llevadís va baixar per permetre-li l'entrada a l'interior.
Les passes de Karen eren ràpides per por a la negror de les aigües del fossat, encara que es van alentir quan va arribar davant el rastell.
La reixa va alçar-se amb un grinyol un xic desagradable, i darrere va aparèixer Jack. La suor li rajava pel rostre, i encara duia l'espasa penjada a l'esquena, l'escut a la mà dreta i l'elm a l'altra. Va somriure quan la va veure. No l'esperava, tot i que l'havia vist arribar mentre s'entrenava al pati d'armes.
Karen li va fer un petó fugaç a la galta i tots dos es van dirigir cap a la cambra de les rareses, on hi havia tot d'objectes estranys dels quals se'n desconeixia la utilitat o s'havien arraconat perquè feien més nosa que servei. Més aviat una espècie de magatzem, per ser exactes. Feia dies que rumiaven el significat de les paraules que hi havia inscrites en una pedra curosament tallada, de color verd maragda, que havien trobat entre les andròmines. L'inscripció deia: "Thrysta vindr. yawé fairth gara letta", que traduït del llenguatge antic significa: "El destí es troba entre les pedres de la capella". Hi havien fet unes quantes visites, però no havien descobert res. Tot residia al seu lloc, com sempre. Encara que per intentar-ho un cop més no perdrien res. Gairebé com una rutina, van caminar fins al petit edifici religiós.
A les finestres de la torre central del castell la llum encesa indicava que una reunió s'estava executant en aquells instants. Havien provat de tot: des de combatre i atacar amb fletxes i boles de foc, fins a realitzar complicats encanteris de màgia avançada. Els dracs semblaven invencibles. Les seves cuirasses protectores ridiculitzaven les fletxes, i un escut o capa de màgia arcaica recobria el seu cos allargassat.
Els dos nois van entrar sigil·losament a l'edifici. Van palpar totes i cadascuna de les pedres amb la intenció de trobar l'obertura d'algun passadís amagat i van desxifrar tots els significats possibles dels frescos que decoraven les parets. Finalment, quan ja es disposaven a retrocedir sobre els seus passos, en Jack va descobrir al mig de l'altar un minúscul cercle banc on hi havia gravat amb pintura platejada l'emblema d'un drac. Un instint desconegut li va fer dictar les paraules misterioses de la pedra mentre repassava l'esfericitat de la circumferència amb el palpís del dit índex. I quasi per art de màgia (i mai millor dit) va aparèixer una mena d'estructura de pedra en forma de font de color esblanqueït. Karen va pujar a l'altar per veure millor el que hi havia a dins. Una mica decebuda va fer-li constar al seu amic que tan sols hi havia aigua al seu interior. Però de sobte, un soroll va esclatar al centre de la font i les aigües van començar a remoure's amb força brusquedat. El cor els deia que havien d'abocar-s'hi, encara que la ment s'hi resistia. Fora, un rugit de drac va anunciar una nova mort. Un espurneig de venjança va creuar fugaçment els clars ulls d'en Jack, i aleshores, els dos, agafats de la mà i armats de valor, van decidir entrar a la incertesa d'aquelles aigües acolorides que potser els podrien mostrar quelcom, ni que fos una petita revelació de l'aparició d'aquella espècie, per a poder trobar la manera de combatre'ls, un simple indici de pau en aquest camí ple d'obscuritat. Al seu darrere, les aigües van cessar de cop el moviment, i la font va tornar al seu estat inicial com si res no hagués passat, encara que el curs de la vida ja s'havia alterat.
Mesos més tard, l'extinció més gran de la història va apoderar-se de tota la regió, provocant la mort de desenes, centenars, milers de dracs. Ningú va saber com van desaparèixer ni perquè. Solament que dos adolescents s'havien esfumat com la boira que caracteritzava la zona durant una nit de desolació.
Però des de la frontera d'un món llunyà, quatre ulls centellejaven complaguts, únics sabedors de tota la veritat que envolta i envoltarà aquest misteri.