L'Eustàquia m'odia

L'EUSTÀQUIA M'ODIA

Jo no he estat mai una dona grassoneta, ans al contrari, fins fa poc temps gaudia d'una silueta envejable.(?) Malauradament, m'he hagut de sentir tota la vida, per part de les dones grans de la família (ja sabeu, àvia, mare i tietes), allò de :"nena, estàs massa prima i això no et pot ser bo". No cal dir que n'he fet sempre cas omís dels comentaris. ¿Com que no em pot ser bo si, quan comença la primavera, la meitat de la població femenina es posa a dieta per a desempallegar-se del tonatge que ha anat acumulant durant l'hivern? Ara que hi penso, és curiós el fet de que els nostres avantpassats emmagatzemessin força cansalada als ronyons durant el bon temps, que és quan podien obtenir més teca, per a consumir-la durant l'hivern, quan les gelades els impedien la caça i la recol·lecció de fruits i baies. Just tot al contrari del que fem nosaltres ara. És clar que en aquella època una persona rodanxona devia considerar-se més apetitosa per a clavar-li queixalada.
Bé, anem al gra i no fugim d'estudi. Estava dient que abans jo era prima i tothom m'ho recriminava. Però, ah caram! les coses canvien i no sempre per a bé. D'un temps ençà he hagut d'emprendre una lluita aferrissada contra la punyetera cel·lulitis, els flotadors abdominals i aquests penjolls als braços que més que braços semblen aletes de balena. Ui, ara que me'n recordo, he llegit en algun lloc que tot aquest embalatge extra que ens regala la naturalesa és precisament per a protegir els ossos que, amb l'edat, es van tornant trencadissos. Doncs mira que bé...! I a sobre hem d'estar agraïdes a la providència divina!
Ja he tornat a perdre el fil del que us volia contar! Ai, aquest cap meu, que en lloc de fer-me costat se'n va a Tegucigalpa i torna quan li ve de gust! Ah sí, ja ho tinc, doncs com us estava dient, ras i curt: m'he ENGREIXAT. I ara qui em consola a mi? La mare, les tietes? I un rave! Ara s'atreveixen a dir "vigila, nena, que els metges diuen que no es bo el sobrepès." N'hi ha per a escanyar-les! Així doncs, atès el canvi metabòlic produït en la meva constitució física, vaig haver de prendre serioses mesures per no veure'm obligada a renovar el fons d'armari complet, mesura força perjudicial per a la meva economia perquè, ja us ho diré ben clar, no estan els temps per a massa alegries. Llavors, que havíem de fer? Si menjava com abans, les carns campaven al seu aire i emprar la dieta del "cucurucho" em semblava un pèl agosarat. Solució? Vaig consultar amb el meu sentit comú, de vegades absent però en aquell moment ben alerta, i vaig decidir eliminar radicalment la ració de llamineries i caminar cada dia dues hores, amb pas marcial, pels voltants dels riu. Resultat? Creieu-me, estic esgotada i he perdut la meva proverbial alegria de tan empassar-me enciams, bledes, mongetes tendres i formatges sense gens de greix. Tinc uns glucs glucs a la panxa de tan beure aigua que penso que m'hi criaran granotes (això és un tòpic, ja ho sé, però queda bé, oi?) I vosaltres, gent assenyada, us preguntareu "però al menys haurà perdut pes?" I ara és quan, indignada, presento la meva reclamació formal: doncs pràcticament NO! I qui és responsable d'aquesta injustícia? Qui és el protagonista d'aquest atropellament? No m'agrada acusar ningú sense proves fefaents però tinc una sospita que no em deixa dormir. Pregunto, com és que a casa tothom s'aprima seguint el mateix regim que jo? I la meva malèvola mirada es dirigeix vers l'Eustàquia que, amb el seu ullet rectangular, m'esguarda amb fingida innocència. Però a mi no m'enganya. Si coneixeré jo els éssers de gènere femení...! Què qui és l'Eustàquia? Doncs, qui ha de ser? La fastigosa bàscula de casa que m'odia a mort. El que ella no sap és que quan en tingui els nassos ben plens, la fotré a les escombraries i se li acabarà el riure. Que s'ha cregut la molt bruixa?