L'euga mansa

L'EUGA MANSA

La tempesta la cargolà. Un mal llamp la travessà.
Caigué esventrada enmig de la tronada, el darrer d'agost, mentre pasturava.
La dissort executà l'euga mansa i fidel, la més vella i sàvia.
Menava l'escamot dels sobreanys i terçones pels prats i fonts del Greixar.
Coneixia els passos entre els cingles i els rocs fins a les verdes clarianes del bosc.
Jau tota sola, escamarlada, amb el ventre botit i el cul esbotzat,
esperant la visita dels afamats voltors i el misteriós trencalòs.
I volarà pel firmament, dibuixant cercles invisibles, dins el pap dels ocellots.
Així, lleugera, a mercè dels vents, creuarà les serralades cavalcant subtils corrents.
La pobra euga mansa resta, farcida de cucs, en aquell racó de la vall,
acaronada pel sol tendre del capvespre que il·lumina els ossos pudents.
I després, quan de l'euga no en quedi res, rodolarà l'esquella emprenyadora
que tota la vida dugué al coll, repicant contra els rocs com si toqués a morts.