L'etiqueta de la societat

Un relat de: ariam

En aquest món tot té etiqueta fins i tot nosaltres els humans: quan naixem se'ns posa una etiqueta : la de la raça social, la d'una discapacitat. A mi, el moment de néixer, em van adjudicar la de la discapacitat .
A la meva família se li va caure el món a sobre , no sabien què fer . El dia a dia els va ensenyar a cuidar-me i a ajudar-me.
Tot va ser molt complicat la família i la societat . La mare m'explica que la gent em destapava del cotxet per veure'm les cametes, a ells no els agradava gens.
Quan vaig créixer tot va anar canviant. Als sis anys és una edat que ja comences a veure les coses d'una forma més real. Jo sabia que era diferent que els altres amics, la meva etapa infantil va evolucionar amb normalitat .
Però als set anys, a 2n de Primària, va arribar tota la meva frustració personal. Ja no era una companya de classe com una altra, sinó que era la nena a qui els mestres prestaven mes atenció, la nena que tenia coses especials que escrivia amb ordinador. Tots els meus companys em van agafar: mania, ràbia , odi... Jo, a ells, els tenia por.
Vaig anar creixent, i cada cop m'adonava més de com la societat em veia diferent .

El punt més dur per a mi va ser passar de la Primària a la E.S.O; allà a l'IES l'Ametlla, ningú m'entenia, tothom em tractava diferent. Jo em veia com un bitxo estrany. Fins que a mitjans de segon, la cap d'estudis del centre va reunir els meus pares per dir-los amb paraules "fines" que jo no podia seguir al centre. La cerca va ser molt dura, però per sort a la Garriga vaig trobar l'IES Manuel Blancafort. Allà tot va anar diferent; ja no era el bitxo estrany, era una alumne com una altra. El centre em va acollir molt bé, la gent m'estimava o potser no, però em respectaven com era. Tota la meva estada a aquell centre va ser impressionant per mi. La gent m'ajudava a pujar les escales, i els professors em deixaven utilitzar el meu ordinador; és a dir, el meu llapis, ja que jo hi escric millor. A l'altre centre, ho tenia prohibit. Jo no m'ho hagués imaginat, però gràcies a aquell centre vaig jugar a bàdminton, i molt especialment vaig anar a fer el Camino de Santiago. El meu acomiadament va ser dur, però aquell entranyable centre de la Garriga va donar un gir a la meva vida. Encara hi conservo amics.
Desprès de 4t, vaig intentar fer un cicle formatiu d'infermeria, però va ser tot un fracàs; a mig curs ho vaig deixar.
Vaig anar a parar a un pis d'autonomia per a discapacitats físics; allà vaig aprendre molt. Entre altres coses, vaig sola per Barcelona. Això no ho pot dir tothom.
D'allà, vaig anar a parar al Centre el Pont del Dragó; un centre de Programes de Garantia Social Adaptats on estic ara. Aquest centre està canviant molt la meva vida, he tingut la meva primera relació de parella. Aprenc molt, perquè les classes estan al meu nivell.
Actualment tinc idees pel futur. Són: poder conduir, treballar, i sobre tot ser feliç i gaudir de la vida. Tinc vint-i-un anys i he tingut una vida complicada; però, sobretot, he gaudit de les oportunitats i dels moments que m'ha donat aquesta vida de lluita i de poca autoestima. Encara que tingui una etiqueta, sóc feliç.
Encara que sóc diferent, m'agrada que em tractin amb igualtat.

Comentaris

  • Tots tenim alguna discapacitat[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 08-12-2007 | Valoració: 10

    D'acord amb les etiquetes socials que tu menciones al començament del relat. Lúnica diferència és que n'hi ha que són més evidents que d'altres i per tant hem de ser conscients que tots tenim dret a ser tractats en igualtat de condicions, afavorint la supressió de barreres arquitectòniques i per sobre de tot entenent les diferències sense cap mena de menyspreu.
    Crec que així ho entén la protagonista del teu relat, i malgrat les circumstàncies adverses, expresa la seva felicitat, de la qual cosa me n'alegro.
    Una abraçada, ariam

l´Autor

Foto de perfil de ariam

ariam

5 Relats

6 Comentaris

3894 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99