L'Eternitat

Un relat de: Mateu JHayber
Ni tan sols notava l’escalfor.
Només fiblades per tota la cara, com si tots els insectes amb capacitat de picar s’haguessin concentrat al seu rostre amb la intenció d’atacar-la sense pietat. Però va aguantar, una part dins seu necessitava aguantar. “Uns segons més”, es repetia dins el seu cap.
Una mà la va agafar amb força pel braç i se la va endur cap a una cantonada del carrer, a l’ombra.
—Es pot saber què fas? -va dir la veu d’una dona que li sonava vagament. Va mirar de concentrar-se, però les fiblades havien derivat en un mal de cap potent i es notava marejada.
Va alçar la mirada. Ho veia tot desenfocat. Va aclucar una mica els ulls, i a poc a poc va començar a distingir una dona. La coneixia, però ara no li venia el nom al cap. “Mira de recordar”. La dona li va tocar el rostre de manera decidida però suau, com si la volgués diagnosticar.
—La pell no està freda. Quanta estona has estat al sol? Podries parar de fer això?
Ella al començament no va dir res. Es va fregar el front amb una mà, i l’altra la va posar a la butxaca, ja que no sabia què fer amb ella.
—El pitjor és que ja no recordo per què ho faig.
Tot i això, va començar a recordar algunes coses. La dona era la monja, la del convent de Santa Úrsula. I el nom...
—Guillermina —la dona la va mirar -Si m’has vingut a buscar és que em vens a oferir feina, oi?
—De moment et porto a casa perquè beguis una mica i et recuperis.
La Guillermina li va passar el braç per l’esquena i la va acompanyar fins al portal de casa seva. Van pujar un pis i van entrar a l’apartament. Ella va anar directament al taüt que tenia a un racó de la sala.
—Abans que m’ho tornis a demanar: No— va dir mentre obria la tapa i es tombava a l’interior— No el penso canviar de lloc.
—Ja sé que no deixes entrar ningú que no et conegui —va dir la Guillermina des de la cuina, mentre treia una bossa de sang de la nevera —Però un dia podrien haver d’entrar els bombers per una emergència i trobar-se’l aquí al mig —li va atansar la bossa —Té, beu una mica.
—Si els bombers han d’entrar, tant li fa si el taüt està aquí o mig amagat, l’acabaran trobant.
Va clavar els ullals a la bossa i va començar a beure. Va sentir un pessigolleig agradable que li va recórrer tot el cos. Quan va acabar, li va donar les gràcies a la Guillermina, que es va endur la bossa buida per llençar-la a les escombraries.
—Quants anys tens tu, Guillermina?
—Cinquanta-vuit.
—I recordes on eres i què feies fa, què sé jo, deu anys?
—Sí —va dir, després de pensar-ho uns segons, mentre recolzava l’espatlla al marc de la porta de la cuina —No detalladament, és clar, però recordo força coses que vaig fer aleshores. És cert que dubto amb alguns esdeveniments, se’m confonen i no tinc clar si van ser fa deu, onze o nou anys.
Ella es va quedar uns segons callada, mirant el sostre, fins que va dir:
—L’eternitat és una merda, saps? És la vertadera maledicció de la vampira. A les altres coses t’hi acabes acostumant: perdre la majoria de sensibilitats, les al·lèrgies a l’all, a la llum solar; tot això no és res. El que realment et destrueix és l’eternitat. Quan em vaig convertir...
I va començar a explicar el relat de la seva història. Feia sis-cents anys que havia estat maleïda i transformada en vampira, tot i que ella no era conscient del temps que havia passat. Feia molt que havia deixat de comptar anys. Durant un temps va estar gaudint dels seus poders, però va arribar un dia en què va decidir corregir el seu camí. Va començar a caçar criatures diabòliques amb l’esperança de redimir la seva ànima. Si trobava altres vampirs, els oferia la possibilitat d’unir-se a ella, tot i que la majoria no van acceptar, i van acabar amb una estaca al cor. Però n’hi va haver un parell, la Rosa i en Jan, que van decidir seguir-la. Durant un temps, que deuria ser un parell de segles, van estar voltant pel territori caçant dimonis i altres bèsties de l’infern, i mirant de passar desapercebuts. Durant força temps van estar bé. Sentien que feien servir els seus poders per una bona causa, i la seva tasca era prou feixuga com per mantenir les seves ments distretes durant anys i anys. Però l’eternitat va acabar fent acte de presència, i aquella existència sense fi els va anar destruint a poc a poc.
—Quan la teva vida no té final, és com si no li poguessis donar un sentit, una coherència. No formes part de res, perquè al teu voltant tot va canviant i tu ets només una espectadora. I de sentir que no encaixes al món a voler marxar-ne, hi ha un pas molt curt. En Jan es va suïcidar clavant-se ell mateix una estaca. I unes setmanes més tard la Rosa va fer el mateix. No els culpo. Jo també ho he pensat més d’una vegada, però al final sempre acabo pensant que encara puc fer alguna cosa de profit abans de morir del tot.
Va alçar la mirada per mirar la Guillermina, que havia agafat una cadira per seure al costat del taüt. A la seva mirada hi havia compassió, però no sorpresa. Una idea li va passar pel cap.
—No fotis. Ja te l’havia explicada aquesta història, oi?
La Guillermina va baixar la mirada breument i va tornar a incorporar-se, mostrant un somriure amable.
—Diria que aquesta és la cinquena vegada.
Es va cobrir la cara amb les mans.
—Mare meva. Estic fatal. Encara és un miracle que recordi el teu nom o el fet que ens coneguem.
—Això és esperançador —Ella va aixecar el cap, mirant d’entendre què volia dir amb això —Que una vampira faci miracles no es veu cada dia.
Totes dues van somriure.
—El que encara no sé és per què et poses a plena llum del sol, si això et debilita. De debò no ho recordes?
—Sí, en realitat ho recordo. Quan estava viva m’encantava sentir el Sol a la cara. Em donava energia. I ara sento que és l’únic record que tinc d’aquella època. Una part de mi no vol deixar de fer-ho, per molt de mal que em faci. És el que em recorda que tinc una ànima, o que la vaig tenir.
La Guillermina va assentir en silenci. Ella es va quedar un moment mirant-la des del taüt i finalment va dir:
—Has vingut a oferir-me una feina, aleshores? De què es tracta?
La Guillermina va reaccionar com si aquella pregunta l’agafés per sorpresa, però ràpidament es va recompondre.
—Hem descobert una casa als afores que els dimonis fan servir de base, i estem bastant segurs que hi tenen un portal.
—I voleu segellar el portal?
—Sí, tot i que ho faríem després de fer-lo servir per entrar a l’Infern, redimir tantes ànimes com puguem, sabotejar qualsevol infraestructura i marxar abans que sàpiguen què els ha colpejat.
Ella va obrir els ulls com dues taronges. Una operació així era ficar-se a la gola del llop. Era una bogeria, però era la proposta més diferent que li havien fet en dècades, i això la feia la més engrescadora que li podien oferir en aquell moment. Va acceptar de bon grat i van quedar que al vespre es veurien amb l’equip per tractar els detalls.
Abans de marxar, la Guillermina es va acostar un moment.
—Escolta -va començar, un xic nerviosa —si sortim d’aquesta, i si mai vols... si mai vols “posar-hi fi”, demana-m’ho. Et donaré l’extrema unció i et clavaré una estaca.
Ella es va quedar uns segons muda, amb la boca entreoberta i els ullals a la vista. Va somriure i es van encaixar la mà. Potser només va ser la seva imaginació, però li va semblar notar l’escalfor de la mà de la Guillermina.
—Moltes gràcies —va dir —De debò, gràcies. Ho tindré en compte.
I va tancar el taüt. Feia molt de temps que no se sentia tan descansada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mateu JHayber

Mateu JHayber

5 Relats

5 Comentaris

1972 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
En Mateu J'Hayber deu el seu nom als seus amorosos pares, i el seu cognom a una marca de calçat esportiu que des dels 9 anys sol lluir als seus peus.

Entre les seves aficions hi ha passejar per Barcelona (o per on sigui), jugar a jocs de taula i a videojocs, construir amb Legos, mirar pel·lícules, llegir i també escriure una mica.

El seu gran heroi ha estat, és i serà el mestre jedi Obi-Wan Kenobi, i està enamorat bojament de la literatura i la filosofia d'Ursula K Le Guin.