L'etern retorn

El dia en què n’Oriol va acabar de construir la Màquina del Temps, plovia a bots i barrals.

De sobte, el record del dia en què la Sílvia va morir va acudir al seu cap i els remordiments van començar a rosegar-li l'ànima. Aquell dia havien discutit. No havia estat com les nombroses discussions que tenien habitualment i que sempre arreglaven amb petons i gelat de xocolata. N’Oriol li havia cridat i insultat. Li havia dit que l'odiava, que se n'anés i no tornés.

I na Sílvia se’n va anar.
Un cotxe no va aturar-se al semàfor en vermell.
I na Sílvia ja no va tornar.

L’ancià va entrar dins la Màquina i va tancar la porta, disposat a viatjar al passat per canviar les coses. Va baixar la palanca i va tancar els ulls. Quan els va tornar a obrir ell tenia vint-i-cinc anys, i na Sílvia dormia tranquil·lament al seu costat.

***
Aquell dia no van discutir. N’Oriol li va xiuxiuejar paraules d'amor a cau d'orella. Li va dir que l’estimava, que desitjava passar la resta de la seva vida amb ella.

I na Sílvia no se’n va anar.
Un cotxe no va aturar-se al semàfor en vermell.
I na Sílvia seguia a casa, al costat de n’Oriol, rient i fent l’amor.

N’Oriol era molt feliç. Havia tornat enrere i havia fet les coses bé, i ara la vida li somreia. Però la seva felicitat s’extingí de cop quan un dia va veure com na Sílvia, juntament amb l’enorme i feixuga bossa de fems que carregava, rodolava escales avall i xocava brutalment amb el cap contra la vora de la tauleta de les fotografies.
Els metges li digueren que no podien fer res, que havia mort instantàniament. I n’Oriol sentia com el món se li esfondrava a sobre, però sabia que tenia una oportunitat per recuperar el que havia perdut, i no la pensava desaprofitar.

***
El dia en què n’Oriol va acabar de construir la Màquina del Temps, plovia a bots i barrals.

L’ancià va entrar dins la Màquina i va tancar la porta, disposat a viatjar al passat i canviar les coses per segona vegada. Va baixar la palanca i va tancar els ulls. Quan els va tornar a obrir ell tenia vint-i-cinc anys, i na Sílvia dormia tranquil·lament al seu costat.
El primer que va fer n’Oriol aquell matí va ser moure de lloc la tauleta de les fotografies i baixar l’enorme i feixuga bossa de fems. I, com ja va fer la darrera vegada, no va discutir amb na Sílvia, sinó que li digué que l’estimava amb bogeria.

I na Sílvia no se’n va anar.
Un cotxe no va aturar-se al semàfor en vermell.
I na Sílvia seguia a casa, al costat de n’Oriol, rient i fent l’amor.

N’Oriol era molt feliç. Havia viatjat al passat i havia canviat les coses per recuperar el que havia perdut, tot per segona vegada. I ho havia aconseguit, i per això es sentia molt afortunat.
Però pocs dies després, quan arribà a casa després de la feina, n’Oriol va trobar el cos inert de na a na Sílvia estès al terra. Un atac de cor, li digueren els metges. I el pobre Oriol, totalment desolat, es demanava per què ella, per què la seva Sílvia havia de morir sí o sí. Per què ella, i no una altra persona? Qualsevol altra, fins i tot ell mateix... Què és de capritxós, el destí! Tot semblava inevitable... Però n’Oriol no desistiria. Ell volia viure la seva vida al costat de na Sílvia. Costés el que costés.

***
El dia en què n’Oriol va acabar de construir la Màquina del Temps, plovia a bots i barrals.