Letargia

Per fora no veu cap alteració, tot sembla en el seu lloc, la mateixa persona, el mateix físic, tal vegada un xic més pàl•lida. Els llargs silencis predominen, ja ho sap que a voltes resta absent, submergida en els seus pensaments, creant, segurament cercant paraules adients per donar vida a algun poema, alguna idea per una nova novel•la...

Ella sent com ell l’observa però no s’immuta, segueix deambulant per paisatges onírics, seguint el fil invisible que la transporta pels infinits camins de la imaginació. Ara ell li parla, li fa perdre el fil, s’escorre el tros d’història que havia teixit amb tant enginy. Contesta la pregunta amb to sec, pensant que així ell no allargarà la conversa que volia iniciar. Esta en el cert, ell calla, coneix el to de quan esta en una altre galàxia i no vol destorbar-la. Ella però, no pot recuperar el fil i perduda en les immensitats dels móns interiors, no troba la porta d’accés a cap d’ells.

Per dins esta alterada, res és al seu lloc, te una sensació estranya, d’irrealitat, com si fóra una altre persona. Talment com si l’haguessin despertat d’un somni profund. Un silenci implacable la corprèn.

Encara aliena a tot comença a sentir la radio del cotxe, un trist soul de Ray Charles no l’ajuda gaire a eixorivir-se. Percep una claror estranya, fictícia, mira el cel; una opacitat lletosa tal i com la que te ella a dins la fa sentir encara més fora de lloc.
I així resta ella, amb el cos mig inert recolzat al còmode seient fins que arriben a destí. Les boires mentals s’han anat esvaint i encara que em recança s’allunya del món de la fantasia per aterrar al present, on la cridòria i l’alegre xerrameca l’atrapen a la realitat.