Letargia d'estiu

Sentia com una escalfor insuportable se li estenia, poc a poc, per tota l'esquena, des de les espatlles fins al començament de les natges. Podia notar com li oprimia fortament la pell de les cames, sobretot rera els genolls, on sembla més prima. Tot i així, s'estava allà, estirada a la sorra, quieta, damunt una sorra humida i càlida. Allà, sota el sol cremant, sobre la seva tovallola vella i desgastada per la salabror de tants dies de mar, allà, amb els pits encastats al terra, immòbil, talment com un galàpet aixafat damunt l'asfalt roent.
Així, deixant que el sol li absorbís la suor que amarava pels seus porus oberts, lliscava el temps, així, minut a minut, amb la ment en blanc, sentint el seu cos nu, escoltant els sorolls somorts del voltant, la remor llunyana de les ones, agraint el xiuxeig del càlid i escàs vent.
D'aquesta manera, incapaç de moure's, incapaç tant sols de separar els dits empastifats de crema i sorra, sense poder girar el coll adolorit i encarcarat, amb els llavis closos, ben tancats, protegint una gola seca i salada.
Així, anava deixant passar l'estona, s'escolava el temps lentament però, imparable, de manera absurda i plaent a l'hora, talment com un llangardaix allargassat al vell mig de l'era, damunt les pedres ruïnoses de qualsevol masia perduda.