L'estupidesa dels enamorats

...(Ella)...

Els dies s'han convertit en una angoixosa espera que no em deixa viure. Voldria fer fora aquesta brasa que porto a dins. A mesura que van passant les hores sento com m'ofega i em crema cada cop més. El teu implacable silenci em corroeix l'ànima. Les agulles del rellotge, mandroses, s'han deturat en el temps. En algun indret on jo no hi tinc cabuda. Aconseguint que els segons s'alenteixin feixugament. Desitjo amb impaciència que soni el telèfon, per abocar-me desesperadament al damunt. Necessito tornar a escoltar la teva càlida veu. I el que em fa més mal és saber que no ho faràs. Que no em trucaràs. Però de totes maneres espero davant l'aparell. Omplint-me de falses esperances per poder alleugerir-me la pena.
De què em queixo, si vaig ser jo qui et va fer fora del meu costat? Volia demostrar-me que les meves absurdes sospites eren falses. Esperava que lluitaries fins a l'últim moment per quedar-te. Tu no ho sabies i vas caure al parany.
Ara que ja no hi ets, detesto adonar-me de la raó que tenia. Intuïa encertadament que estaves amb mi per resignació. Sense saber com deixar-me per no ferir-me. Si t'ho hagués preguntat... ho hauries negat. Estava convençuda que trobaria la resposta fent aquesta tortuosa prova. El que no sabia és que el dolor de la fiblada en el pit em deixaria immòbil davant del telèfon. Arrabassant-me el seny. Inutilitzant la capacitat de fer qualsevol cosa que no sigui esperar.
Podia haver continuat com fins ara. Enganyant-me a mi mateixa altra vegada, tot pensant que m'adoraves. Però eres com un ocell engabiat, i en veure la porta oberta has fugit del meu costat. De què em serveix amarrar-te a mi si tu no vols? El meu orgull em castiga condemnant-me a no fer cap pas. Paralitzant-me amb el verí de l'arrogància. Si tu no em reclames, per què ho hauria de fer jo? Encara recordo aquella indiferència amb la qual vas marxar. Sense mirar enrera. I quan l'evoco em dol. Es notava tant que volies anar-te'n... Fins i tot tenies pressa. Jo esperava que en parlaríem, que ho discutiríem, que em faries entrar en raó... Que punyeta! El que m'envalentia era creure que si m'estimaves de debò, lluitaries fins a l'últim alè de vida per no perdre'm.
Era un engany. Sí, és cert. Però per destapar-ne un altre. Només volia saber el valor que tenia per a tu la nostra relació. I ara que ho sé, maleeixo la meva desbocada iniciativa.
La culpa és meva. Per voler-me demostrar el que ja sabia. Podia haver continuat com fins ara. Fingint que no me n'adonava. Almenys tindria el teu cos cada nit. Envoltada dolçament pels teus braços. Si no t'hagués dit res, ara encara series meu. I així ho creuria pel fet de tenir-te unes hores al dia. Maleït l'instant en el qual vaig voler-me demostrar que m'acabaries trucant per dir-me que tornaries. Però no. Aquest telèfon es resisteix, i m'omple la casa amb el ressò d'un ensordidor silenci que no cessa.
De què em serveix ara no tenir-te? I mentre miro fixament el sorrut aparell que dorm amb indiferència, entestat a continuar callat, somric desconcertada, perquè m'adono que la realitat és massa dolorosa com per portar-la amb dignitat.

................................................................................................



...(Ell)....

Els dies s'han convertit en una angoixosa espera que no em deixa viure. Voldria fer fora aquesta brasa que porto a dins. A mesura que van passant les hores sento com m'ofega i em crema cada cop més. El teu implacable silenci em corroeix l'ànima. Les agulles del rellotge, mandroses, s'han deturat en el temps. En algun indret on jo no hi tinc cabuda. Aconseguint que els segons s'alenteixin feixugament. Desitjo amb impaciència que soni el telèfon, per abocar-me desesperadament al damunt. Necessito tornar a escoltar la teva càlida veu. I el que em fa més mal és saber que no ho faràs. Que no em trucaràs. Però de totes maneres espero davant l'aparell. Omplint-me de falses esperances per poder alleugerir-me la pena.
De què em queixo, si vas ser tu qui em va fer fora del teu costat? Volia demostrar-me que les meves absurdes sospites eren falses. Esperava que lluitaries fins a l'últim moment per retenir-me. Tu no ho sabies i vas caure al parany.
Ara que ja no hi ets, detesto adonar-me de la raó que tenia. Intuïa encertadament que estaves amb mi per resignació. Sense saber com deixar-me per no ferir-me. Si t'ho hagués preguntat... ho hauries negat. Estava convençut que trobaria la resposta fent aquesta tortuosa prova. El que no sabia és que el dolor de la fiblada en el pit em deixaria immòbil davant del telèfon. Arrabassant-me el seny. Inutilitzant la capacitat de fer qualsevol cosa que no sigui esperar.
Podia haver continuat com fins ara. Enganyant-me a mi mateix altra vegada, tot pensant que m'adoraves. Em vas obrir la porta perquè pogués marxar, quan tot el que jo anhelava era quedar-me. De què em serveix amarrar-me amb tu si tu no vols? El meu orgull em castiga condemnant-me a no fer cap pas. Paralitzant-me amb el verí de l'arrogància. Si tu no em reclames, per què ho hauria de fer jo? Encara recordo aquella indiferència amb la qual et vas quedar mentre jo marxava. Sense protestar. Sense mirar enrera. I quan l'evoco em dol. No volia anar-me'n, però tampoc desitjava seguir amb aquella tortura de veure't tan segura del que deies. Tenia pressa. Vaig marxar abans que endevinessis les llàgrimes contingudes. Si ja no m'estimaves per què havia de lluitar? Jo esperava que en parlaríem, que ho discutiríem, que em faries entrar en raó... Que punyeta! El que m'envalentia era creure que si m'estimaves de debò, lluitaries fins a l'últim alè de vida per no perdre'm.
Era un engany. Sí, és cert. Però per destapar-ne un altre. Només volia saber el valor que tenia per a tu la nostra relació. I ara que ho sé, maleeixo la meva falta d'iniciativa.
La culpa és meva. Per voler-me demostrar el que ja sabia. Podia haver continuat com fins ara. Fingint que no me n'adonava. Almenys tindria el teu cos cada nit. Envoltant-te dolçament amb els meus braços. Si t'hagués dit alguna cosa, ara encara series meva. I així ho creuria pel fet de tenir-te unes hores al dia. Maleït l'instant en el qual vaig voler-me demostrar que m'acabaries trucant per demanar-me que tornés. Però no. Aquest telèfon es resisteix, i m'omple la casa amb el ressò d'un ensordidor silenci que no cessa.
De què em serveix ara no tenir-te? I mentre miro fixament el sorrut aparell que dorm amb indiferència, entestat a continuar callat, somric desconcertat, perquè m'adono que la realitat és massa dolorosa com per portar-la amb dignitat.




Nina Abril

@--'-,---