L'estrella de la mare

La mare... tot un pou de saviesa; qualsevol dubte que tinguessis sobte el tema més recòndit i inconegut, te'l sabia respondre. I no de mala gana, sinó que ho feia amb el delit propi d'algú que descobreix alguna cosa de la qual per si mateix no n'hagués esbrinat mai la resposta.

Recordo que quan era petit, cada vespre, m'explicava un conte. No se'l llegia d'enlloc, sinó que se l'anava inventant a mida que el contava. D'entre totes les seves històries, n'hi ha una que recordo especialment: la d'una estrella que es troba horitzó enllà. El vox populi diu que segles endarrere, havia estat una bella dama a qui un rei havia estimat amb bogeria. Ella va morir molt jove, i, tal va ser la commoció general, que Déu va voler dedicar-li un raconet d'Univers. En fi, llegendes que, quan ets xiquet, et creus sens dubtar!

Ja fa temps que no hi visc, en aquell pis modest i antic del barri de Sants... El destí i les circumstàncies -la mort de la mare i la meva separació- m'hi han portat. Tot i que sembla que fos ahir que sentia l'olor de resclosit que feia, quan, anys després, vaig tornar-hi per a llogar l'immoble a una parella d'ancians. En arribar a la casa on visc ara, el gos em va venir a rebre tot trempat i alegre, fet que em va fer oblidar -en part- de la nostàlgia i emoció que em va produir la visita. Però a voltes, quan sóc al llit, no puc evitar recordar-la. I és en aquestes nits quan obro la finestra i cerco entre les estrelles la més llunyana, la que brilla més de totes.