L'estrella a Barcelona

Un relat de: nana_17
A les 9.30h el sol ja feia hores que brillava, però la mandra i les lleganyes li han fet allargar deu minuts l’estada al llit. Després, la dutxa, l’esmorzar i els cops d’aire incansables del carrer han acabat de despertar-lo.
El cotxe grunyia mig despertant-se després de tants dies de silenci i, l’autovia direcció Tarragona s’ha fet més curta del habitual. Buscar aparcament, des de fa setmanes és tota una odissea. I com qui no vol la cosa, sense esperar-ho ni planejar-ho, agafa el telèfon i truca aquella noia que fa estona que l’espera (espera), a casa seva. Potser l’excusa del treball de classe, el cafè al bar de l’altre dia, la mirada pel passadís o qui sap si l’estona que passaran avui junts, acabarà de fer nàixer, això que ja creix.
La truca mig nerviós i li diu que baixi, que no existeix res anomenat aparcament, que buscaran un bar amb wii-fi i es perdran mirant el mar, o mirant-se (això últim no sap com pronunciar-ho, encara). Es troben cinc minuts més tard, un “hola” seriós ple de vergonya i dos petons encara més tímids.
El bar queda relativament a prop del far, però el que a ell li agrada està tancat. No sap que fer, però com que es complementen, ella li proposa d’anar a patinar sobre gel, com qui diu una tonteria, sabent que només són paraules que s’endú el vent, però ell si aferra com un nàufrag a un flotador, i s’ho pren al peu de la lletra. En menys de cinc minuts ja són a l’autopista. Ella no para de riure, ell bada. Allò ho recordaran i no ho havien planejat. Cal repetir-ho, perquè ell poques vegades fa coses sense haver-les pensat.
Barcelona bull. Com sempre. El camp nou resta imponent, per variar. Aparquen, per sorpresa, tots just dos segons després de començar a buscar lloc. El sol brilla, com els seus ulls i el dia que els espera al davant.
No saben què dir i es dirigeixen cap a la pista de gel. Però la presència massa canalla els fa tirar en darrera. Patinar era una opció massa senzilla.
Ell té una t-10 amb quatre viatges encara, i aquest cop és ell qui la guia fins la rambla.
Ella al•lucina. Ell absorbeix cada olor i color com si fos tot nou.
Per no perdre la costum, ella porta la càmera fotogràfica a la motxilla. Ell li mig roba després d’un petit joc de sis i nos i, gaudeix fotografiant-la. Ara sola, ara amb gent desconeguda, ara quan no mira, ara quan somriu, amb les persones disfressades, al voltant de les flors, a les parades de fruita de la Boqueria, vora el mar, sota Colom, corrent per la plaça Catalunya amb tots els coloms enlairant-se,... i ella també n’hi fa. Mirant-la, amb un somriure tímid als llavis, ficant una moneda en un pot, comprant una flor quan ell es pensa que no el mira, baixant les escoles del metro, demanant un cafè, assentats en un bar del passeig, davant la pedrera, caminant,...
I us confeso, que sense poder-ho evitar, ella s’enamora d’una Barcelona que sempre havia cregut bruta i mancada de sentiments, amb una velocitat incapaç d’atrapar, però que avui, se li presenta senzilla, amb colors i olors pròpies, amb racons ocults per descobrir, amb abraçades per trobar, amb mirades per perdre’s. Sap que la companyia adequada a fet enamorar-la, i no dubta,ara, no dirà mai a ningú amb quins ulls ha estat capaç de mirar-se la ciutat. Ell accepta enamorar-se d’ella, no pensa pas oposar-s-hi ni portar-se la contrària, i gaudeix de Barcelona a través dels ulls d’ella.
El metro els ajudarà a fer el pas que tan els hi costa.
El retorn a la realitat de Tarragona estarà acompanyat de silencis i mirades, no pas incòmodes.
El record de Barcelona es banyarà amb un gust ensucrat.
Les seves mirades parlaran d’amor quan es facin el petó de comiat.
Els seus ulls recordaran els instants d’avui, i viuran els de demà aprofitant cada instant.

La qüestió no és on viure ni què viure, si no viure-ho amb una estrella que només tu saps fer brillar i tu, ser l’estrella de la persona que et fa brillar.

Comentaris

  • Enamorar-se trepitjant l'asfalt[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-03-2011 | Valoració: 10

    sí senyor, l'amor no té fronteres, noms ni espais, encara que alguns ajuden I un barceloní que ha viscut cinc anys a Tarragona com jo t'agraeeix aquest fantàstic i sincer relat. És molt detallista, vital, positiu i poètic alhora. I tens tota la raó del món: l'amor és fantàstic a Barcelona, Tarragona o on sigui; l'important és la persona que tens al costat i el teu sentir, el teu voler. Felicitats i una abraçada per la Barceloneta o el Serrallo.
    aleix

l´Autor

Foto de perfil de nana_17

nana_17

63 Relats

72 Comentaris

60427 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nascuda en terra d'avellanes,
xicalla, gegants, tronades,
diables, masclet i rialles.

Vaig treure el cap per primer cop,
un divendres Sant, 13.

Supersticiosa? No pas

Com el meu cap en aquesta foto,
jo encara l'estic traien en el món qe m'ha tocat.

És un món ple de somnis i fantasia,
on no hauria d'estar prohibit poder imaginar.

Aprenent a escriure i a somiar...
intentant fer els somnis realitat.

Els viatges i els somriures,
les postes de sol i les estrelles,
els moments compartits,
i altres coses,
són els que m'ajuden anar escrivint,
hi ha ser aquesta persona que començo a construïr!


Mira el passat amb un somriure i no amb una llàgrima

Pel món tan sols ets algú però per algú tu ets el món


Una abraçada forta i un somriure càlid!