L'estona fora de la ment

Un relat de: Mena Guiga
Fa fred, al balcó, si hi surt i no es queda dins la cambra, rere els vidres... que no és el mateix, no serveix. Avui, que gela. Però ha d'escalfar l'ànima contra el neguit de la ment.

Sap que ho ha de fer, s'hi va avesar, nit darrere nit. A vegades s'hi està més (una hora?), a vegades menys (més de mig minut?), en funció de la temperatura, de la climatologia, en funció de la ment bellugueta, en funció de l'imprevist que per això és imprevist i talla costums.

La crida esdevé magnètica, necessària, fonamental. Va començar amb la inèrcia d'haver de complaure aquell gat tigrat inquiet que cada nit demanava de marxar a fer el tronera per les teulades (excepte quan el temps no el plaïa). No sabia dir-li que no. Ni ho volia.

Mirant el felí com gaudia lliure, sentia una mena de felicitat. Llavors li va venir d'asseure's sobre dos coixins amb les cames plegades com els indis, l'esquena recta contra la paret d'obra vista i contemplar el cel. El cor, gradualment, li bategava més a poc a poc, el rostre se li relaxava. Somreia amb distensió, notava una invisible abraçada, la respiració s'alentia. Arribava un moment màgic en què s'havia desprès de tot i l'entrada de la sensació de gran calma, de pau atàvica, l'amarava.
Va aprendre a assolir aquell estat en aquell espai que passà a irreemplaçable. El plaer d'ometre les agitacions que el dia comportava l'omplia, es tornava vici de menester i fins i tot hauria assegurat que el titil·lar dels estels feia una musiqueta entranyable, acollidora, regeneradora, que engolia sorolls molestos de televisors, xerrameca de veïns, motors d'avions que traçaven bretxes al firmament. Aconseguia retrobar-se amb el seu veritable ser, etern. La tranquil·litat que la fusió amb l'univers comportava, aquella integritat, contribuïa a fer assolir el gaudi de la serenor.

Avui està a punt de nevar. El gat fa dies que no ha tornat. Inspira profundament, intentant que el melic s'enfonsi molt. I surt al balcó, el vici sa ho reclama. S'hi està poc, un poc que esdevé molt: apaivaga el dol -el gat no tornarà-, assossega la pena. Tancats els ulls, veu l'animal gronxant-se en la lluna. Li pica l'ullet? I una llum de molt endins s'eixampla.

Accepta, expira, es desaferra del patiment. Assoleix la plenitud de la tranquil·litat. El millor exercici de la vida després de l'amor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

768 Relats

807 Comentaris

252390 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com