L'estiu va morint

La posta de sol, alguna gavina, la desembocadura del riu Muga, molta sorra pacífica, el mar (que immens, el mar)... I jo. L'espai que ocupo, el que produeixo, el que destrueixo. Un noi que corre per la vora de l'aigua, on l'escuma es fon amb la sorra molla, em pregunta què escric i em dedica un somriure. Jo també ric, però no em surt cap paraula. Que immens el mar, que petita la vida. El vent de l'Empordà. Tocar la sorra, fer-la lliscar entre els dits.
Ha tornat. El noi que corria. S'ha aturat, amb els seus immensos ulls verds mirant-me. Hem parlat mentre el sol era allà, vigilant l'escena. M'ha sorprès que sabés que he vingut amb bicicleta. Això vol dir que m'ha vist fa estona, lluny d'aquí, quan he arribat. Uruguay (on deu parar exactament? Just a tocar de l'Argentina). Ja se'n va, a continuar corrent.
L'aigua és més calenta cap al tard. Ara que estic molla, el vent m'és fred. Recullo les coses, camino cap a la desembocadura, creuo el riu amb els peus descalços. Ell és allà, a uns quants metres, amb una parella. El saludo amb un gest i li dic que ja marxo. S'acosta amb el mate en una mà i el termo d'aigua calenta a l'altra, tot somrient.
-Ah, això és el famós mate?
-Sí, querés probarlo? -És tot un ritual que assajo amb poca destresa mentre m'acompanya fins al passeig de la platja, on he deixat la bicicleta. Ell és el mateador. Aboca aigua del termo sobre les herbes comprimides dins una mena de petit bol de fusta. No sé si ho remena amb la bombilla, un cilindre estret per on he de xuclar. «Es amargo», m'avisa. Xuclo. Gairebé se m'escapa un crit, m'he cremat la llengua. Té un gust com el te sense sucre. Com n'és la vida, de complexa.