L'estiu de la gavina

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

Cada estiu retornem uns dies al poble. Abans, però, m'arribo fins al port. M'agrada sentir-me pres per la llum hipnòtica i ataronjada del far. M'agrada mirar el cel per esbrinar l'invisible rastre de les gavines perdudes.

Hi passo una estona, al port, no gaire, el temps just perquè la Joana acabi de preparar-se per al viatge. Sempre em diu que abans de posar-nos en ruta li faig nosa perquè em poso en el lloc equivocat o trepitjo el terra humit o canvio de lloc tal o qual cosa imprescindible per al viatge, com si poguessin haver-hi coses imprescindibles. Ella no sap com agraeixo aquesta estona que em concedeix on intento impregnar-me de la salabror marina i de la humitat, hi estarem absents durant unes dies i les trobaré a faltar tan bon punt ens instal·lem en aquella calor tan abrusadora del poble.

L'hora del migdia i part de la tarda és foc al poble. Sempre ha estat així. Recordo quan hi vivia. Ningú no sortia de casa a aquestes hores per por a les conseqüències de les altes temperatures. Sovint es parlava d'algú que havia patit un cop de calor per la imprudència d'haver sortit de casa a les hores de més forta insolació. Cada migdia, doncs, l'eixutesa de l'estiu em trobava a l'interior de casa, a la meva habitació, la zona més fresca on podia recloure'm. La música de fons eren les veus de la mare, de la padrina, de la mare de la Joana -la inabastable Joana i eterna absent d'aquelles tertúlies- i d'alguna altra dona del nostre carrer. Es reunien en el pas entre la cuina i el rebost, un lloc de penombra trencada pels raigs de llum que provenien de la claraboia del terrat, i malparlaven dels forasters que havien retornat al poble, des de les zones on vivien, per a passar-hi l'estiu.

Les onades migratòries del nostre poble l'anaren buidant progressivament. Quan començava l'estiu, reapareixien de nou carregats d'imatges provocatives i quasi obscenes de la vida que duien, si no regalada, sí sobrera i confortable, i que sovint explicaven arreu. Les dones de casa mai no donaren treva a aquella gent que un dia havia marxat a la recerca de nous horitzons i els havien trobat. Els afusellaven amb paraules desmesurades i intolerants. Qui sap si avui no faran el mateix amb nosaltres quan ens vegin arribar-hi. Les dones feien culpables els forasters de la manca d'aigua durant l'estiu, de l'excés de deixalles, del soroll... Als homes, fins i tot, els atribuïen excessos amb les noies del poble que, entre elles la Joana, eren advertides de no acostar-se als de fora que retornaven al poble amb intencions més que dubtoses. Jo de vegades pensava que potser la proximitat del mar, tan distant de nosaltres, els podia encomanar aquelles baixeses de les quals parlaven les dones. Però el pare sempre em deia que no en fes cas d'aquelles tafaneries de poble i em deia que ell també n'estava ben fart, de sentir-les durant les consultes dels malalts, no només en el nostre poble, també en els del voltant, i que tot eren bajanades. I de fet, quan sortia a passejar amb els amics, jo només era conscient d'una mena d'alegria sorda per aquells carrers que durant l'hivern havien estat freds, quasi desèrtics, habitats pel dol i la tristesa.

Aquell estiu jo llegia els llibres que el pare em proposava com a feines de vacances. A la tardor començaria el batxillerat superior i viuria reclòs en una d'aquelles residències per a estudiants, lluny del poble. El fet em proporcionava una mena d'inquietud que a dies m'espantava i a dies m'estrenyia l'estómac d'una il·lusió que s'explicava per la incertesa que sempre encomanen els fets desconeguts. El pare volia que anés ben preparat i em deia que els llibres eren els únics que em donarien accés al món que a mi em corresponia i que no era pas el món del poble. Aquell estiu de foc vaig passar-lo a mig camí entre el repàs de llibres de matemàtiques i de biologia, les "Novelas ejemplares" de Cervantes, i les biografies de Ramon y Cajal i de Madame Curie. També recordo que llegia petits fragments de "Las Mil y una Noches", seleccionats pel meu pare, un toc oriental que l'home considerava important en la formació de tota persona. L'estiu, doncs, em va impregnar de noves vides, de noves il·lusions, d'ambients impensables i llunyans que eren com una breu antesala dels que em duria aquella tardor que ja esperava impacient.

Va ser aquell migdia d'agost en què llegia estès al meu llit. Entre l'intent de concentrar-me en les lectures i les paraules tallants de les dones que s'esbravaven contra les maleses alienes, vaig observar plomes a l'ampit de la meva finestra. El fet em va estranyar perquè la mare i la padrina havien destinat molts dies a fer neteja de la casa, i aquell matí en concret s'havien ocupat de la meva habitació. S'acostava el dia de la Mare de Déu d'agost, dia important en la vida social del nostre poble, un preàmbul del qual era una neteja a fons de les cases. Em va semblar que les plomes podien venir de dalt, del terrat, i vaig pujar-hi a comprovar quina novetat podia oferir-me la tarda del poble, tan parca sempre en esdeveniments. En arribar-hi, vaig veure una gavina arraulida en un dels racons del terrat, sota aquell sol roent. Vaig agafar-la mig agònica i la vaig col·locar arran dels dipòsits de l'aigua, lloc que em semblava molt més arrecerat de la canícula estival. En el trasllat vaig anar deixant pel terrat un rastre de plomes perdudes que ni tan sols voleiaven sota aquella calor feixuga. L'animal havia vingut des del mar, em va semblar fins i tot que encara desprenia aquell regust salat de la costa. Potser havia seguit els forasters que venien a passar-hi l'estiu, però havia errat el camí, aquell no era el seu món. Els animals, com les persones, també podien sentir-se perduts en un món aliè.

Vaig acaronar la gavina notant aquella suavitat de la ploma, aquell patir que traspuava tot el cos després de l'esforç que devia haver fet en el seu periple equivocat. L'au, que havia perdut la ruta i les forces, em va semblar mig moribunda. Li vaig dur un bol amb aigua i una mica de pa sec. Tot mullant-li el bec per refrescar-li, li va sobrevenir una agonia lenta. Va obrir i tancar el bec com si volgués pronunciar paraules imaginàries vedades a les aus i podria dir que fins i tot em va mirar mentre els batecs del seu cor s'alentien. Com puc explicar-me aquella mirada? Sóc incapaç de fer-ho, incapaç. Però alguna vegada, quan estic perdut i les forces sembla que em defugin, m'ha semblat tornar a veure aquella mirada enigmàtica. Vaig deixar de sentir el cor de la gavina mentre l'acaronava. Se'm va quedar com adormida a les mans, amb un rictus tranquil, i en un equilibri tan perfecte com impossible entre la son i la mort.

A la caiguda de la tarda vaig amortallar la gavina amb un tros de roba blanca, restes d'alguna bata vella del meu pare. Vaig arribar-me, sense cap altra companyia que aquella au morta, fins la carretera, la sempiterna carretera amb plataners de troncs pintats de blanc, que dóna accés al cul de sac del nostre poble. Vaig caminar sota els plataners rebent un consol de frescor. Al final de la carretera vaig davallar pel marge dret, ple de malesa, fins arribar a la riera eixuta i empolsegada. La riera sempre havia enorgullit les dones del poble perquè quan la veien recordaven aquell passat ufanós de banys i de rialles que ja forma part de la nostra història, però ja no hi anava ningú. Vaig fer un sot al llit de la riera i vaig dipositar-hi l'animal. Mentre ho feia, vaig pensar que, si tal vegada per la nostra riera tornava a passar aigua, aquella gavina podria trobar el mar que havia perdut per sempre.

Quan vaig marxar, vaig tornar a enfilar el marge per agafar la carretera. Però llavors vaig retornar a casa passant pel pont de pedra -el pont vell, que diuen-, l'antiga entrada del poble on avui els historiadors s'entesten en descobrir vestigis tan rancis com la mateixa foscor. A mig pont vell, vaig abocar-hi el cos per veure de lluny el clot de la gavina. Mentre ho feia, vaig veure que sota d'una de les arcades del pont hi havia la Joana amb un d'aquells forasters. Els pits de la Joana es mostraven nus i blancs, tremolosos entre els dits d'aquell noi poc més gran que ella, que jo. Mentre el foraster acaronava desitjós els pits adolescents de la Joana, jo imaginava per darrera vegada la suavitat de seda de les plomes blanques i grisenques de la gavina, el seu cos endurit, la seva mirada. Vaig sentir una enveja molt profunda d'aquells forasters; no només els seguien les gavines, també se'ls feien accessibles els pits de les noies, els de la Joana, que jo encara no havia ni tan sols albirat, tot i el desig intern que la seva presència m'alimentava.

Va ser l'estiu següent, quan vaig retornar al poble durant les meves vacances estivals, quasi convertit en un d'aquells forasters enutjosos, que la Joana es va fixar en mi. La seva persistència em ruboritzava i m'espantava, i, a la vegada em feia sentir un dolç estremiment per aquella experiència seva que de mica en mica se'm va fer essencial, com es fan essencials els records i els petits rituals del dia a dia.

Sense explicar-nos els motius, perquè potser sempre han estat difícilment explicables de tan evidents, la Joana i jo sempre vam buscar per viure-hi un lloc allunyat del nostre poble. I, com si seguíssim els passos d'aquella enigmàtica gavina perduda, vam trobar en la costa, prop del mar, el nostre món: la feina, els amics, casa nostra...

Mai no he explicat a la Joana que un dia vaig enterrar una gavina morta a la nostra riera també morta, ni que l'animal va adreçar-me una mirada quasi humana abans de morir. Mai no ho he fet perquè fer-ho seria recordar també la fermesa dels seus pits encara joves acaronats per aquelles mans estranyes.

I quan m'allunyo del port perquè és tard i la Joana fa estona que em deu esperar, ja somio en retornar del poble, de la curta visita a les nostres famílies envellides, i somio en recuperar la salabror del mar, la llum hipnòtica del far, la humitat... l'invisible rastre de le
s gavines perdudes.

Lídice

Comentaris

  • | 18-06-2006 | Valoració: 10

    Gràcies pel teu comentari.
    És la primera vegada que entro a la teva pàgina. M'ha agradat el teu relat, es nota que domines la llengua i tens sentit del ritme. He hagut de començar la lectura dues vegades, suposo que jo també estic encomanant-me del que sempre he criticat: les presses en tot, fins i tot en el llegir. D'aquí que el relat que m'has comentat sigui tan curt, estic segur que serà un dels més llegits. Però tu continua així, ara que ve l'estiu vindré amb més calma.
    Una abraçada

  • Com sempre,...[Ofensiu]
    rnbonet | 05-06-2006 | Valoració: 10

    ...ens desgranes vida amb tonalitat serena, ens apropes a vivències quotidianes de mons imaginaris, amb un llenguatge correctíssim, agradable, de mestra.

  • Un relat clàssic[Ofensiu]
    Nyaelven | 25-05-2006 | Valoració: 8

    M'ha recordat ala clàssics de la nostra literatura. Està ben escrit i té ritme, potser una mica lent al prncipi, però és molt bonic. Segueix així.

  • Suau com una ploma[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-05-2006 | Valoració: 10

    És quest un relat preciós per a llegir en primavera, quan l'estiu s'olora ja per tot arreu i els sentits reneixen com les flors: les teves paraules els desperten amb una llum ataronjada, els refresquen amb la humitat de la terra, els exciten amb la salabror marina, els amenacen amb la calor abrusadora, xiuxiuegen amb la cadència de les veus femenines, adjectivades contundentment!

    Tot i ser llarg, es llegeix sense pausa, perquè vas entrant amb facilitat en els sentiments dels protagonistes, ben dissenyats amb poques paraules, d'una manera tranquil·la, dolça, suau, fins arribar a la mirada inexplicable.

    En aquest punt, un canvi de sabor, que no de ritme. I un enllaç entre la gavina i la dona que agafa el testimoni per continuar el transcórrer d'una vida sempre enyorada del mar.

    Tal com et deia al començament: preciós!

    Estic encantada d'haver-te descobert, segur que tornaré a llegir-te!

    Una abraçada suau com de plomes de gavina,
    Una quimera


  • no l'havia descobert ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 06-05-2006

    aquest relat no l'havia vist, com sempre he gaudit llegint les teves narracions, només hi trob una petita pega. Un bot entre quan ell torna al poble i la relació amb la Joana. De cop dones a entendre que se'n van a viure junts, però, al meu modets parer, queda una mica enlaire el procés de la seva relació. Només és la meva opinió. Lo que sí et puc assegurar que cada vegada que et llegesc, pens que mai arribaré a escriure bé, sana enveja nina ...

  • asimètric[Ofensiu]
    SenyorTu | 05-05-2006

    Crec que costa entrar en aquest relat, que t'has excedit a l'inici volent establir el context. Un cop dins, però, i a partir del setè paràgraf, la lectura esdevé fluida i molt gratificant.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125544 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com