L'estimo en silenci...

L´afegeixo a preferits.

Gràcies.

He trobat que el text té un ritme intern molt fàcil de seguir i que el fa molt agradable de llegir.
La temàtica, doncs molt encertada crec jo, perquè són sentiments que ens apropen a la realitat, tots hem estimat alguna vegada i tots ens hem fet enrere alguna vegada només per por.

T'afegeixo a preferits per seguir llegint-te

Una abraçada

me sentit molt identificat amb el meu passat.

pel que veig no he estat l'unic que he patit un amor en silenci.

Pol·lux al llegir el teu relat m'he sentit completament identificat. De fet jo també he estimat en silenci. No sé però la por al fracàs sol posseïr-me i abans que arriscar-me observe desde la distància.

Sols una vegada m'he declarat i -mira si serés babau- que em vaig autodonar carabasses. Ella no m'ho va desmentir. En això està dit tot.

De veres, a mesura que resseguia les línies del relat, em venien al cap històries passades, gairebé idèntiques a la que tu has escrit. Collons, pareix que em lliges la ment, si descrius fins i tot les mateixes sensacions que m'envaien.....Serà que açò de la timidesa amorosa és un maldecap universalment estés.

Segueix així, estàs fet un crack!

M'ha encantat! Com ho expliques, com ho expreses i com ho sents. Covard però dolç, covard però tendre, covard però amor. Però tan covard que acaba sent una condemna a quedar-se sense.
No li falta ni li sobra res...
Et deixo un 10! :)

Una abraçada.

ostres... se m'ha encongit el cor, he sentit alguna cosa mentre llegia que m'ha humitejat els ulls (snse caure cap llàgrima).
gràcies pels teus relats.

Victoria (vicky).

tal vgada t'equivoquis o tal vegada sigui el millor que hagis pogut fer... com poder dir-te *no tinguis por... tantes coses podria dir.

m'encanta la manera com ho has expressat i escrit! hi poses tanta cura... mmm impressionant!!!

besos i una forta abraçada ;)

p.d: m'agrdaria veure aquella història que vas escriure sobre una noia de vidre.

10 punts!!!

eis! ja torno a ser altre cop per aquí... rellegint aquest escrit que altre cop m'ha apassionat tant com el primer...! És que el trobo tan encaixat! Fet a mida! L'inici amb frases curtes i ràpides que mostren fugaces imatges de situacions instantànies. Amb la comparació entre l'amor no correspost i l'estimar en silenci.
El què tu sents, el què sent ella...

uau! és que m'encanta!

Saps? Quan et vaig fer el comentari, també estimava en silenci (el meu segon amor en silenci: el primer ja havia parlat finalment, però el segon encara era mut... i sols navegava pels meus pensaments enamorats...). Però ara ja fa uns mesos vaig dir-li, i ara ha passat a ser un no correspost, cosa que ja sabia... però el motiu que em va portar a dir-li tot el què sentia per ella va ser justament aquest:

En l'amor no correspost, ella pot sentir-se incòmoda, minvada per una mirada que prou sap el que vol dir. Estimar en silenci és enganyar-la. La miro, però no té idea del que vull expressar amb els meus ulls.

simpelment... real, genial, expressiu iperfecte. MoLi.

És genial!!! m'encanta com ho descrius!!! tots els que hem passat per aquesta situació ens sentim identificats!! el que més m'ha agradat és la diferència que fas entre amor no correspost i amor silenciós!! et fa pensar molt!!! jejeje

És el primer cop que et llegeixo i m'ha agradat molt!! Felicitats un altre cop!!!

un petonàsss!!! et seguiré llegint!!!

...me sentit tant identificada en aquest poema, que sols llegir el primer tros ja plorava com una beneita. I de ben segur que jo tampoc gosarè a dir, res, però jo nomès ho sento una mica, no es plenament, encara que el teu relat ma omplenat de totes totes, t'ho puc ben assegurar! Preciòs!

Petons i abraçades

Fantàstic i commovedor! Estimar en silenci... jo crec que molta gent s'hi troba o s'hi ha trobat en algun moment... almenys jo he estimat en silenci varis cops, i fins i tot ara també estimo en silenci... Quin remei! és ser covard? segurament... però la por... qui la pot vèncer? Com es pot saltar d'un precipici sense por a caure i no topar amb res que amortigüi el cop?

És preciós la manera com està escrit el relat, m'encanta! Tot en general! però sobretot els trossos de: "La miro, em mira... s'acosta, l'espero. Em pregunta, no responc..." ho trobo perfecte i genial! Ideal!

Fantàstic de debó!
Sort i endavant!
ciao!

el que pots perdre, ja li hauries dit.
Jo dic que es millor arrepentir-se del que s'ha fet, que no del que s'ha deixat de fer.
Anim i ataca noi, per l'amor val la pena arriscar, encara que sigui a costa de perdre una amistat, saps el que pasarà si ho fas? oi que no, doncs fes-ho, segur que val la pena.
Dos petons, un a cada galta.

Cada vegada que el llegeixo m'agrda més, té quelcom que el fa magnific, pot ser que jo tmb estimi en silenci, no tant però un xic.

Molt maku, en serio, ja me l'haiva llegit feia temps i el tenia als meus preferits.

una aferrada
enricu(equinozio

Hola a tots!

Moltissimes gracies pels vostres comentaris; fa molt de goig entrar a mirar aquest petit escrit i veure que tanta gent hi te tantes coses a dir.

D'alguna cosa em va servir "estimar en silenci": si no hagues viscut aquella experiencia mai no hauria pogut escriure aquestes ratlles.

Gracies de nou i salut!

PD: Estimeu en veu alta!

Doncs mira, m'encanta afegir-me a tots aquests comentaris per felicitar-te una vegada més, i dir-te que has fet un relat rodó! Tots hi hem passat, hi estem passant o hi passarem, per aquest silenci....... Si és autobiogràfic, t'animo a lluitar!
Un petó..... i records a l'estimat Glasgow!

Per desgracia t'entenc i et comprenc... és dur, però a la vegada il·lusionant (segons el moment!)... potser hi hauries de fer quelcom al respecte, si realment és la teva amiga que es el pitjor que pot passar? ... jo m'ho pregunto cada dia...

hola Pol.lux!
molt bonik! ben escrit i... la veritat a mi m'agrada molt això de fer frases curtes. Jo també he passat per la teva situació d'estimar algú en silenci i.....és "durillo".
Jo també escric relats q parlen d'amor... si vols et convido a llegir-me
PtOnS, Mistika

M'ha encantat el teu relat.
Pot ser perquè jo sóc la noia que calla, també per por , per covardia, i continua la seva vida pensant que l'altre no sent el mateix sense no haver-ho ni intentat.
Callar simplement és el més còmode...però així és com es perden les millors oportunitats que la vida ens ofereix.
Estimar en silenci és més dolorós que no poder estimar.
I només arriscant-nos, llençant-nos... aconseguirem els nostres somnis.
Sembla estrany que et pugui estar dient tot això. Sembla estrany que sabent-ho, ni jo mateixa em m'arrisqui.

M'ha agradat molt, de veritat. ^^ Tan de bo me l'hagués escrit a mi qui m'agradaria ami. :)
Felicitats!

Ei, m'agrada molt aquest relat, feia com dos mesos que no em connectava a la web, i aquest relat, m'ha deixat garrativada, perquè m'hi sento tant identificada, ara mateix, paso per una situació molt semblant, i es veritat tot el que descrius.
I es que, els nostres propis pensaments ens esgarrifen quan els veiem escriuts en un paper, sigui nostre o d'un altre. Felicitats. M'ha emocionat. Gracies.

Hola Natasha!
La veritat es que fa tot just dos dies que m'he pujat al carro de "relats en catala" i has de saber que ets la primera persona que em fa arribar algun comentari -des de l'objectivitat- sobre quelcom escrit per mi.
Moltes gracies, m'ha fet molta il.lusio!

Salut!

PD: Sento que hagi escrit sense accents; ara mateix soc a Glasgow i aqui no entenen d'aixo, ni tampoc de "c"s trencades...

Quantes sensacions en aquest relat...es genial,el lector es troba dintre la historia en un segon. quants civards som en aquest mon...? pero jo penso que els que actuem aixi si que som covards, pero també som prudents, perqe si etsguessim segurs del que pensa laltre tambe callariem?¿??¿?pensu que no.
FELICITATS pol·lux, i esperu que si es un relat autobiografic, la amiga en qüestio et correspongui algun dia.
Salutacions!!!!