L'estim

L'estim.
No entenc què em passa, ni com és possible, però l'estim. L'estim, l'estim moltíssim. L'estim i no em coneix.
No em coneix. No sap qui som. No sap el meu nom. Mai hem parlat. Poques vegades m'ha mirat. I quan ho ha fet, ha set de la manera amb què es mira a una persona que ens és indiferent. Però jo l'estim. I jo, a ell, el conec.
El conec. Sé tot el que necessit saber per enamorar-me d'algú. Sé prou. Sé quins són els seus somnis. Sé quines són les seves pors. Ho sé. No pregunteu com, però ho sé.
I el veig. A vegades el veig. El veig passant de llarg pel meu costat, sense mirar-me. El veig poc, però el veig. I els dies que el veig, em sento la persona més afortunada del món. No necessit que em digui res. De fet, per necessitar, no necessit ni que em miri. Jo només podent-lo observar caminar, parlant amb els seus amics o pensant en els seus problemes, ja som feliç. I els dies que no el veig, me'l trob als carrers de les ciutats dels meus somnis, i de les meves històries. A les places de les meves fantasies, a les avingudes de les meves pors. No és el mateix que veure'l en persona, però almenys, dins les meves il·lusions, ens coneixem i ens estimam. I bé, quan fa molts de dies que no el veig, tenc por, molta por. Tenc por de perdre'l, de no tornar-lo a veure mai més, de no tenir cap oportunitat de dir-li res, de no tenir cap raó per viure.
Perquè encara que mai haguem parlat, jo tenc esperança. Tenc l'esperança de que algun dia ens coneguem. I quan el veig, moltes vegades he tengut la temptació d'anar fins on era ell i fer-li el petó més llarg del món, i amb aquell petó fer-li saber que l'estim, que sempre ho he fet, que hem d'estar junts. Junts per sempre.
L'estim. L'estim molt, i ho donaria tot per poder estar amb ell. Tot.