l'estel

Vet aquí una vegada, un noi de 10 anys, ros com cap altre . L'estel, era un petit marrec que residia en una caseta, en un poble habitat només per ancians; per aquest motiu, ell mai havia conegut que era un amic.

Una nit, mentre estava ajagut a la falda de la mare, i aquesta li mostrava fotografies de quan ella era petita ( de com n'eren les cases abans, de com eren els carrers ( estrets i poc lluminosos)...) va adonar-se'n d'una cosa important !!!. Quan ja era al llit i la mare l'estava tapant, va preguntar-li: ¿ perquè la lluna sempre apareix trista en totes les fotografies que tens Mare ?; la mare li va dir: potser , fill, és perquè la lluna està molt sola allà dalt al cel i com tu, de vegades tota sola s'avorreix i plora.

L'estel va estar rumiant dies i dies una solució per a treure-li un petit somriure a la lluna; un dia, després de quedar-se amb la mirada fixa en un plat de sopa que mai es buidava, on cullerada rere cullerada era buidada en el mateix lloc, va deixar enrere el plat i va sortir corrent escales en amunt en direcció a la seva petita però acollidora habitació.

Desprès de 15 minuts d'intens esforç les finestres de l'Estel van quedar totes decorades amb petites taques de forma estelada, remarcades amb negre però amb un espai a l'interior suficientment gran per a que la llum les hi pogués travessar. Mes tard quan ja va haver acabat, va encendre una petita llum de taula que va il·luminar totes les estrelletes, que van quedar disposades al voltant de la lluna tot acaronant-la amb les seves petites punxetes.

Des d'aquell dia, la lluna va semblar que somreia cada nit i sempre mirant l'habitació de l'Estel. Però..... ell seguia mes sol que la una. La lluna aquella nit va tornar a estar trista, no obstant seria la última nit en que ho estaria.

L'estel va veure que la lluna somreia mes que mai i que el cel estava molt més il·luminat, va córrer cap a la làmpada de taula i la va veure apagada, va ser en aquell instant que va dirigir-se a les 3 finestres que rodejaven la seva habitació i les va obrir de bat a bat ; el petit marrec es va quedar perplex en veure que els seus petits dibuixos n'eren al cel fent companyia a la lluna i somrient , plens d'alegria i vitalitat. La Lluna va picar l'ullet a L'estel com intentant agrair la companyia que ara tenia, però en realitat no era ben be això...

L'endemà al mati algú va picar al timbre tan fort que l'Estel va saltar del llit amb un gran ensurt ( Ringggg, Ringgggg, Ringgggg !!! ) , Que hi ha algú? , una veu jove i innocent ressonava per tota la planta baixa al so del timbre !!! Eiiii !!! sóc la Paula, la nova veïna, m'han dit que aqui viu un nen no?? Hola??

L'Estel va baixar corrent els 2 pisos que el separaven de la porta de l'entrada , la va obrir tan ràpid que va fer caure els quadres que penjaven del marc de l'entrada. Eii, no marxis que si que hi sóc !, la noia va fer marxa enrere i va tornar cap a la porta on amb un gran somriure va saludar al petit marrec .

Des d'aquell dia, els 2 petits van créixer junts i van aprendre moltes raons que mouen la vida i el món així com l'amor, el coneixement i sobretot, una gran raó que amb aquest petit escrit podem fer-nos una mica més nostre, l'amistat.

Pd: la primera nit que L'estel va compartir amb la Paula, va ser en una petita platgeta on veient els estels, ell va explicar la història de com van sorgir , i de com la lluna , si qualsevol persona la vol veure brillar, l'únic que ha de fer és esmenar-li la història de L'infant i els estels.