L'estel

"Ja és hora d'anar al llit, bitxet!" va sentir que deia la seva mare. No tenia son, així que va sortir de la tenda d'indis on vivia per mirar el cel, i saber si realment era la hora d'anar a dormir. El cel era tot fosc i tenia petits puntets que brillaven dins de la immensa foscor que la envaïa. Sempre li havien dit que aquests punts eren petites cuques de llum que pujaven i pujaven perquè volien guiar a les persones a les nits de més fred i solitud. A ella li agradava pensar que eren les ànimes de totes les persones que havien pogut arribar a estimar. I quan veia caure un estel fugaç deia que era una d'aquestes ànimes que volia tornar a estimar. Va girar la mirada i va veure totes les altres tendes amb els seus familiars i les seves fogueres. La seva mare va tornar a cridar que anés a dormir. Va tancar la porta, que era de pell de toro, i va anar al seu llit. Mentre ho feia va caure un estel però ja no el va veure.
Hi havia més foscor dins de la tenda que fora, va pensar quan va entrar. Però l'únic problema era que no tenia son. Va decidir dir-ho a la seva mare. Però només va obtenir com a resposta un "Ves que ara et porto una cosa per que puguis dormir, era de l'avi". No sabia que era però sempre li havien agradat totes les coses que tenia l'avi. No va dubtar que fer i va anar al llit. Va esperar una llarga estona fins que la seva mare va venir. Va portar un objecte molt rar que no havia vist mai. Era rodó, fet amb troncs, i tenia uns cordills que s'imulaven una teranyina. De la rodona gran penjaven d'altres més petites i plomes molt boniques. Encara que no sabia que era. Es va quedar pensat mentre la mare ho lligava al sostre de la tenda. La mare es va estirar al llit i li va explicar que servia per agafar els somnis. S'ho va quedar mirant i va decidir que tindria un somni molt bonic, i així el tindria per sempre... Aquestes van ser les ultimes paraules que li van quedar dins del cap quan es va adormir mirant aquell estrany però bonic objecte.
Encara estic desperta! Això de fer una migdiada es dolent per la son. No se que fer mentre no puc dormir. Aquest objecte que ha posat la mare m'agrada molt. És bonic, si més no. Fa goig aqui dintre. Bufa! Si que se sent el vent, però a aquesta hora... Deu haver un d'aquests fenòmens rars que hi ha aquí al desert. Sortiré a veure que és.
M'aixeco intentant no despertar a la mare. És difícil, a poc... a poc... havíem si puc... Si! Ja està. Ara no hauré de fer soroll. Poquet a poquet... passa a passa... obro la tenda. Com? Hi ha algú al foc, assentat, qui deu ser? No el veig. S'ha girat! Em mira! Em reconeix i em diu que m'apropi amb un gest de la mà. Dubto. No vull anar. Tinc por. Però, a poc a poc la meva curiositat pot amb mi, i em moc. Qui deu ser? El coneixeré? Avanço amb un pas lent i tremolorós. Encara no sé qui és. El dubte s'esvaeix com la foscor se'n va amb la llum. Ja sé qui és... però... però... no és possible. Em quedo quieta. És el meu avi. El meu cos no sap com reaccionar. Estic intrigada, rara, nerviosa, i alegre alhora. Ell s'aixeca i m'abraça. Estem una llarga estona abraçats. No goso preguntar-li res, només el miro. Tots els meus dubtes s'esvaeixen quan em diu que ha vingut a veure'm des del cel, allà on està. Jo el miro i ploriquejo. Llavors treu dos picarols de la butxaca. Me'n dóna un i em diu que mentre soni, ell estarà allà, al cel, esperant-me. Llavors tot es destrueix com es destrueix la tranquil·litat d'un bassal quan cau una gota.
Estic desperta. La meva mare m'està mirant. Noto que tinc alguna cosa a la mà. Ho miro hi són dos picarols, dissimulo el meu ensurt. Em pregunta si he tingut un somni bonic i li dic que si però que no se'l explicaré. Surto de la tenda pensant a que li podré donar un dels dos picarols per a que sempre em recordi.