L'estàtuta d'Erasme

Un relat de: wynelland
Vaig trobar feina a la cuina d’un hotel de la Rambla. Allà hi treballaven altres nois, la majoria estrangers. Estudiants d'Erasmus disposats a arremangar-se unes quantes hores a canvi d'uns calerons extres per arrodonir les seves pagues. Erasmus de Rotterdam?, vaig preguntar un dia. Així d'innocent era jo. Encara recordo les seves rialles. De fet, s'hi van passar uns quants dies, rient. Eren uns bromistes rematats.
Un d'ells vivia a la mateixa pensió que jo. Es deia Karel Van nosequè, i era holandès. Sí, igual que l'Erasmus de Rotterdam. Però, a diferència de l'Erasmus, en Karel era gai. I actor. Es dedicava a fer d'estàtua a la Rambla. Es guanyen força diners, deia. I sempre m'intentava convèncer de disfressar-me d'extraterrestre, o d'Elvis Presley, o d'arlequí, o de qualsevol altra cosa. Jo li deia que no, però ell no em devia entendre perquè seguia insistint. El meu anglès no era gaire bo en aquella època, però va millorar molt.
La mestressa de la pensió, en canvi, no entenia ni mitja paraula del que li deia en Karel, i no dubtava de fer-me servir a mi d'intèrpret. Què romanços diu el vermellot de cara aquest?, sempre deia. I jo vinga a traduir. I a inventar-me paraules.
En Karel també va aprendre alguns mots en català: hola, adéu, bon dia, bona nit, collons i moltes gràcies. El vaig convèncer que «vermellot de cara» volia dir «benvolgut company», de manera que ell no podia fer res més que somriure cada cop que la mestressa de la pensió, que també feia de cambrera, li posava al davant un plat de sopa i li deia un «aquí tens el sopar, vermollot de cara» que sonava tan aspre com un glop de llet tallada.
─Moltes gràcies ─responia ell, tot i que una part del contingut sempre queia sobre unes estovalles de paper que deien «Bon appétit». Bon appétit? I una merda! Mai no havia provat una sopa tan ensopida, ni amb unes mandonguilles tan raquítiques.
─Rentant olles a l'hotel no aconseguiràs sortir mai d'aquesta pensió ─em va dir en Karel en una ocasió. Vaig alçar la vista del plat i de seguida em vaig adonar que aquell holandès de cara angelical m'estava mirant amb un rictus solemne als llavis.
─Què simpàtic ─li vaig dir, i vaig deixar caure la cullera sorollosament al plat─. A Holanda sou sempre tan directes?
En Karel va obrir molt els seus ulls blaus. Tenia la pell de les galtes rosada, gairebé transparent. Tan delicada que semblava que s’havia de fer malbé només tocant-la una mica amb la vora d’una ungla.
─No es diu Holanda ─em va corregir─, sinó De Nederlanden.
I llavors es va posar a parlar d’Eindhoven, d’Amsterdam, de marihuana, de molins de vent i de tulipes. I de sobte me’l trobo divagant sobre Rotterdam. Que si té un dels ports més importants del món, que si hi arriben no sé quants vaixells... I llavors em comença a explicar la vida d’un filòsof i teòleg que va ser molt crític amb tots els rictus religiosos de l’època. Xerra i xerra, i tot d’una em mira amb aquella cara de no haver trencat mai cap plat i deixa anar:
─Es deia Erasme. Erasme de Rotterdam. ─I acluca els ulls mentre em mira de reüll i se li escapa un somriure sota el nas─. A veure... La seva complexió era semblant a la teva. I, a més, tenia un nas prominent com ara el teu. I les mateixes celles... Sí.
─Què insinues? ─li pregunto, tot i que sé de sobres la resposta.
─Podries fer la seva estàtua a la Rambla.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: