L'estació meteorològica

En Màrius obre la tapa, anota els resultats a la llibreta i posa alguns instruments a zero, per poder tornar a fer la lectura demà. L'estació és una petita caseta de fusta, plena d'aparells d'estil extraterrestre per tal de mesurar tot tipus de dades meteorològiques. Hi ha els termòmetres (un de digital i un de mercuri), l'anemòmetre per mesurar la velocitat del vent, el baròmetre per la pressió atmosfèrica, el pluviòmetre, el psicòmetre per la humitat,... Avui, pensa, hauria de netejar les plaques. Agafa l'escala, surt a fora, s'enfila i, amb un petit drap humit, aparta les fulles i la brossa que s'han dipositat sobre les plaques fotovoltàiques. Després de desar l'escala al seu estret espai de la caseta, recull les seves coses, agafa les claus i mira la fotografia que té sobre la tauleta. És la seva dona, fa 12 anys. Sí, una foto antiga però que li encanta: l'Avelina, a l'hortet i amb una bata d'estar per casa, somriu a la càmara. Com se l'estima! Tanca la porta i comença a baixar el camí tan perillós al descens i tan picat a la pujada.

Al mas s'hi troba la seva jove, i els seus dos néts.
- Avi, ja has pujat a la caseta? - diu la petita Núria - Quina temperatura fa?
En Màrius sap que la seva néta sempre li pregunta la temperatura.
- Quan he marxat hi havien sis graus i mig! - En Màrius refrega la mà al cap de la Núria. Es dirigeix a la Joana, la seva jove - Aquesta nit ha refrescat de valent.

En Màrius seu al costat de la llar i revifa el foc. Queda fixat mirant les flames. Recorda quan l'Avelina li deia que no s'acostés tant al foc, que els espetecs feien saltar brases. Feia 8 anys que havia mort. L'Avelina caminava pel bosc buscant herbes aromàtiques. Abans de sortir, ja va veure aquells núvols grisos, però tindria temps recollir les herbes sense mullar-se ni gota. De tornada, però, va caure un xàfec de cal déu, amb trons i llamps. Els arbres l'aixoplugaven mentre caminava amb el ritme que les cames li permetien. Va caure un llamp, fort, molt fort. Un altre. I un últim; aquest li va recòrrer el cos, aturant-li la vida a l'instant. Va caure fulminada. En Màrius no s'ho podia creure. Com pot ser que li hagi caigut un llamp? Li van respondre que, tot i que era molt petita, la possibilitat existia. Va tenir malsons durant mesos... Un diumenge, però, mirant el Tomàs Molina per la 3, en Màrius va obrir els ulls. "Ho haig de fer per ella", va pensar. Tota la família li va donar suport en el seu nou objectiu: una estació meteorològica ajudaria a tothom a tenir més informació sobre el temps. Potser així evitaria alguna mort deguda als fenòmens meteorològics. Són molts els que es perden en una nevada o els que una riuada se'ls ha endut. Després de trucar desenes de vegades al Servei Meteorològic de Catalunya i d'informar-se sobre els instruments de mesura, en Màrius va poder inaugurar la seva petita estació. D'aleshores ençà, ha passat 7 anys anotant, dia rere dia, les dades que enregistraven els aparells de la seva estació. El conscient d'en Màrius desperta i veu que té el foc davant, es nota les parpelles resseques. S'aixeca i va a veure a en Josep, el seu veí.

Passen un parell de setmanes. El despertador sona a les 7 del matí. Màrius es lleva, esmorza, encén el foc, agafa el bastó i la llibreta, i tanca la porta del mas suaument. Aquesta nit s'ha llevat un parell de cops per unes punxades fortíssimes als ronyons. Igual que la que acaba de patir, però aquest cop més forta. En Màrius cau recargolat de dolor davant de casa seva. No podrà caminar fins dalt. Aconsegueix posar-se dempeus. Fa un pas, un altre. Una punxada demolidora se li clava a l'esquena. Aquest cop, el bastó l'ajuda a no caure. Quan va decidir muntar la caseta, es va dir que hi aniria fins el dia que morís. Avui hi volia arribar; havia d'arribar. Va mirar el cim, llunyà, elevat, amb l'estació dalt de tot. Es gira: el mas, la família. "Si desperto algú, no m'hi deixaran anar". Amunt! En Màrius, amb dolor a cada pas, va arribar fins dalt. Obre la porta i seu a la cadira. La fotografia de la seva Avelina el fa somriure.
- Avelina, avui serà l'últim dia que pujo aquí dalt.
Obre l'armariet i agafa les pastilles que va guardar per aquesta ocasió. Volia morir amb el record de la seva dona. Treu també una nota desada a l'armariet, una nota que va escriure pels seus néts. Es prén la dosi suficient i queda arrepenjat sobre la taula, contemplant la seva dona.
Avui, el Servei Meteorològic de Catalunya trobarà a faltar una trucada.