L'esquerda del sostre

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

El pare d'en Ton sempre diu que: "hom no és un home complet fins que no comet un acte injust -un i prou- a la vida. Si aquest hom (l'home sempre utilitza la paraula "hom" de manera indiscriminada) comencés a fer-ne més, correria el perill de caure en la degradació. Un de sol, però, és imprescindible per a saber el que és dur una certa càrrega a la consciència". Segons ell, d'aquesta experiència s'esdevé un altre efecte secundari, vital per a integrar-se del tot a la societat: la supressió de l'excés de virtut escampada pel món al llarg d'una existència basada en el bé. Fer aquest acte injust té dons, si més no, una funció ecològica. De tota manera, cal descartar els actes comesos abans dels vuit anys: les accions injustes formen part indissoluble de la natura d'aquesta etapa de la vida.

En Ton ja té més de trenta anys i encara no ha comès la seva injustícia. Si ha de ser franc, encara no té masses ganes de donar el pas, en part per mandra i en part perquè encara no ha acumulat prou frustracions que el motivin a sentir prou ràbia en contra d'un món que, de moment, ja li està bé. Treballa de coordinador a una ONG molt positiva -a ell li agrada fer sempre la conya de que en aquesta mai s'ha segrestat un nen-; el seu matrimoni amb la Jasmine sembla una bassa d'oli i el partit que vota sempre guanya les eleccions. Tot plegat fa d'en Ton un home totalment feliç, en pau amb ell mateix i amb la resta del planeta. Fer-se el cínic, com fa gairebé tothom que coneix, seria, en la seva situació privilegiada, una pamema en la que se li veuria el llautó d'una hora lluny: si algú no ha nascut per a ser actor, aquest és ell.

La visita d'avui a l'oculista li ha capgirat el panorama: el granet aquell se li ha complicat en una malaltia degenerativa fulminant i li queda tan sols una setmana de vida. La notícia desespera a en Ton: ell sempre havia deixat l'acte injust per a més endavant -comptava que potser quan fes cinquanta o seixanta anys ja s'hauria desil·lusionat convenientment de tot com per a sentir-se inspirat i cometre'l- però ara, així, a corre-cuita, li fa l'efecte que és massa precipitat. A en Ton no l'agrada que l'empenyin.
Llavors, com un àngel salvador, li ve al cap una idea amb la que s'obsessionarà: ¿Perquè no ventar-li un cop de puny al seu honorable pare? D'entrada, troba que és la manera perfecta de tornar-li tot el que li deu. Des del començament te clar no vol que sembli un acte provocatiu i prou sinó la més bella mostra d'agraïment filial a l'home que el va engendrar. Però, és clar, sent com és ell -a la que s'ho pensa una mica més del compte, s'adona que tampoc ha descobert la sopa d'all -, no pot evitar de complicar-se la vida. Primer de tot, és conscient que, per a fer bé les coses, ha de començar per ficar-se en el paper, sinó el que li clavarà a son pare no serà un cop de puny ni res. Cal que, per imbuir-se del que toca amb plena convicció, faci créixer dins seu el màxim d'odi possible cap al vell. Per a eliminar tota engruna de culpabilitat excedent -cal carregar la consciència però amb mesura- es convenç de que l'odi que busca estarà generat per a una bona causa. Però la veritat és que, en posar-s'hi, el primer sentiment que li ve al cap quan pensa en son pare és el de la indiferència. Mai li ha importat massa el que pugui pensar o li pugui passar a aquell home tan diferent a ell, certament, i les poques vegades que mira de trobar alguna motiu per a tenir-li mania, el que li ve al cap son més aviat coses bones, descobriment que li fa sentir un punt de vergonya. Per més que s'hi esforça, cada vegada té més la sensació de que l'edat d'odiar el pare ja se li ha passat. Quan era adolescent, si que de vegades tenia una mica de resentiment però tampoc n'hi havia com per a estomacar-lo. A més, al final sempre s'acabava produint alguna fet positiu que els unia encara més. Compartien, per exemple, el mateix gust pel tir al plat i el col·leccionisme dels trossos trencats que queien. Això és d'aquelles coses que -qui ho ha viscut sap de que parlo- ajuden a que pares i fills, fins i tot els més aïllats, facin pinya. Amb el pas del temps, la corba descendent de l'odi va anar empitjorant per a en Ton, patint la normal evolució que gairebé tothom té cap el reconeixement de les coses bones que els pares han fet per un. A la seva edat, en Ton ja està en la típica regió vital de l'harmonia i la veneració plenes dels esforços del propi progenitor. Ras i curt: que no hi podria haver un moment pitjor per a dinyar-la que ara.
A tot això se li ajunten altres pegues. La principal és que emprar violència li sembla un detall massa suat. Desgraciadament, malgrat la immensa vulgaritat de l'acte escollit, tampoc s'hi veu en cap de les altres idees proposades per la seva imaginació: no es pot conformar en tan sols fer-li el salt a la dona, corrompre el fill o veure segons quins programes de televisió, com fa l'altra gent. Ell ha de ser més; donar, el que en diuen, la nota. I aquest és un punt feble de la personalitat d'en Ton, que sempre li ha fet ràbia de reconèixer: la passió per a fer-se notar. Ara, aquesta passió el bloqueja. Sap que en això està completament sol, que és una cosa que ha d'afrontar sense ajut, com tot un home. A més, no tothom està disposat a malbaratar el seu propi acte injust cooperant a satisfer la necessitat d'injustícia d'un desconegut i també és conscient que, d'entre el seu entorn proper, no pot reclutar a ningú perquè tothom tindria els lògics escrúpols de qui sap i coneix.

S'acosta el dia de la seva mort i encara no ha pres cap decisió clara. Empès per la desesperació, acaba confessant-li tots els neguits a la Jasmine i s'emporta una sorpresa: aquesta, enlloc de prendre'l per un guillat, li mostra tota la seva comprensió, dient-li que no cal que vagi a buscar ajut fora de casa, que ella està disposada a fer tot el que calgui dons per a ningú més és el seu amor pur i sincer. Li diu també que, tot i ser un miserable, un egoista, un inútil, un covard, un pare ignorant, un fill desagraït, un incompetent sexual, un cregut que es creu el número u quan en realitat és un mediocre, un conversador avorridíssim, un egocèntric que no sap escoltar, un inoportú amb les seves gracietes, un mimat de sa mare, un tiquismiquis i un llepafils, ella se l'estima amb tot el seu cor fins al final. Aquestes paraules tan sentides fan que en Ton se n'adoni de la gran sort que té de tenir una dona tan maca, que el coneix i comprèn tan. Les llàgrimes comencen a treure el nas pel llagrimal. La Jasmine insisteix que s'ha de deixar d'orgues i etzibar-li un cop de puny directe, sense embuts; que si li fa cosa que el confonguin amb un vulgar maltractador de pares, un skin violent o un feixista que s'ho empassi i aguanti; que si volia haver estat més original, haver-s'ho pensat abans: ara ja és massa tard. A més, la idea en ella mateixa tampoc la troba tan malament: el seu sogre no li ha semblat mai gaire millor que el seu home.
Però a en Ton, de tot el que li diu la seva dona, són les següents paraules les que el fan acabar de decidir a fer-ho tal com se li havia passat pel cap des d'un principi:
-D'acord que quan et moris ballaré sobre la teva tomba però, fins a aquell dia, jo faré com que t'estimo i estaré al teu costat per a tot el que calgui.-
Després d'això, en Ton no pot contenir per més temps les llàgrimes d'emoció i, abraçant-se a la Jasmine, esclata a plorar.

El moment del cop de puny ja ha arribat però un nou dubte -a darrera hora- li ve al cap al Ton: Ara que ja ha despullat a l'acte de tota artificialitat, mantenint la puresa de la seva vulgaritat de la violència per la violència, se n'adona que un cop de puny a un pare tampoc és una cosa tan grossa. De fet, comparant-ho amb el que passa cada dia, fa riure i tot: hi ha gent que es passa el dia donat mastegots a tort i dret -per qüestions de feina; perquè és el que en aquell moment cal fer; perquè és el que ara es porta o perquè, simplement, tenen aquesta manera expeditiva de resoldre les coses, típica de la gent de cor senzill (no només els dolents ho fan)-. Comença a encaparrar-se de que, ara que ja ha acceptat que l'acte sigui vulgar, no tingui, a més, un nivell d'injustícia força ridícul. ¿No serà massa poca cosa com per a ser considerat un acte dolent de debò? I és aleshores quan, a la babalà, s'embolica a imaginar coses terribles, totes elles impossibles de preparar. No cal dir-ho, totes elles són també molt recargolades -la seva dona té tanta raó quan li diu que ell sempre ho complica tot massa- i, finalment, esgotat i poc convençut, acaba decidint que no s'ho repensarà més vegades i que farà el cop de puny com havíem quedat tots plegats i llestos: Tampoc vol que la Jasmine, a més de tot el que pensa d'ell, el prengui per un cagadubtes. El que si farà serà posar-ho tot maco, per a que la ocasió sigui especial -amb lo fàcil que seria arribar i moldre- i convida a son pare a sopar a un dels restaurants més luxosos de la ciutat. Tot i que el vell insisteix que no, que ja pagarà ell -sempre paga ell- aquesta vegada en Ton ha aconseguit imposar-se.

A l'hora del cafè -el vell no en pren perquè el metge li ho té prohibit- en Ton li explica a son pare que aviat es morirà i tota l'angúnia que això li comporta. Mentre va parlant, es comença a preparar per a donar-li la trompada que, des d'abans de començar a menjar, ja havia decidit que seria desprès del cafè, quan l'home estigués ben confiat, voltats per tot arreu de testimonis. En Ton ha begut una mica més del compte -no és un gran bevedor- per agafar valor. El cap li roda una mica i li costa trobar paraules que facin intel·ligible el seu discurs. Durant tot el sopar, el pare s'ha escoltat la xerrameca del fill tot seriós, sense dir res. En Ton està una mica mosca per l'actitud absent del coi de vell i, sense dissimular que se li està acabant la paciència, li etziba: "ostres pare, ¿què no ho veus que t'he convidat per fotre't una hòstia, collons!" El pare, per primer cop en tota l'estona, alça el cap
i se'l mira fixament, durant uns segons indeterminats, amb una expressió tan neutra com la dels ninots de Lego; esbossa un gassiu somriure; de gassiu passa a generós, amb totes les dents renovades, lluent amb indecent orgull; comença a fer unes ridícules cleques espasmòdiques i, finalment, esclata en una rialla tan bèstia que fa que tothom es giri cap a la taula on seuen. Veure al seu pare amb un atac de riure com aquell -mai la vist així, gairebé fa por- és la cosa més desagradable que en Ton ha vist mai, apart de quan veu els vells quan mengen. És llavors quan, sense que ningú s'ho esperi, es produeix un fet raríssim: al pare, en badar tant la boca, li entra un borinot gegant -que ningú sap d'on ha vingut -, tot interessat per a veure que hi pot trobar. L'home s'ennuega amb l'insecte, que li obtura l'obertura de l'esòfag. Li agafa un atac de tos impossible i, amb les galtes vermelles com un pebrot, mor asfixiat sense més cerimònies. En no haver-hi ja cap plat damunt la taula, no passa allò tan maco que es veu a les pel·lícules, sempre que algú és mor d'improvís, d'estampar la cara al plat d'espaguetis. En Ton pensa que la situació és francament ridícula. No se li acut fer una altra cosa que saludar a tothom -mig trompa, amb un somriure de pallús a la cara- com si fos el campió d'un combat de boxa que no s'ha produït mai. La veritat, és que no ha hagut ni combat, ni tan sols el maleït cop de puny que ha perdut, per sempre més, la oportunitat d'existir.

En Ton està estirat damunt el llit, mirant l'esquerda del sostre de la seva cambra nupcial, mentre amb prou feines ha tingut temps de treure's les sabates més cares que té i afluixar-se el nus de la corbata negra. Avui ha estat un dia feixuc en tots els sentits. S'imagina que, ara que les cendres de son pare ja deuen d'estar prop de Suècia -l'home del temps deia que el gregal li donaria de valent, pel cap baix, dos dies més- , tot el que el vell li va ensenyar se n'ha anat ben lluny amb elles. Malgrat que està física i anímicament rebentat, comença a sentir-se, en un sentit, una mica més viu. No creu que es mori en una setmana, ni en un mes i ni tan sols en uns quants anys, mentre no pateixi un accident, cosa poc probable. A cada centímetre d'esquerda de sostre que els seus ulls ressegueixen, es va adonant de l'alliberament que li representa -ara que ja no ha de complir l'estúpida obligació moral d'haver de fer un sol acte injust-, l'alleugereix de tota la feixuguesa amb la que s'ha llençat damunt del matalàs. Pel seu cap passa, com si fos el tràiler d'una pel·lícula comercial tot el que ha viscut aquests darrers dies: la notícia del metge, la seva feina, tot el que li va dir a la dona, les seves cabòries, la mort del seu pare, l'enterro... al qual se li suma un altra que ben bé podria ser d'una pel·lícula en blanc i negre -fins i tot muda -, en la que s'hi veu un nen que neix, creix, és educat i alimentat pel senyor que s'acaba de morir i la seva mare, moltíssim més joves. Els dos tràilers se li fonen dintre el cap i, si bé al començament això el pertorbava, ara sent una placidesa infinita.

El nou Ton ja no pensa que ha vingut a aquest món a cometre un acte injust sinó a fer justícia, justament cometent, un rera l'altre, tot un seguit d'actes que la moral del mon que fins ara ha conegut entén com a molt injustos o de impossible descripció. Els menys imaginatius dels que el coneixen diuen que fa tot el que fa per una simple qüestió de venjança (el que ha fet a sa mare i a la seva dona és molt difícil de defensar, a risc de ser pres per un malalt) però sempre hi ha algú que no ho veu així i, fins i tot, en prenen nota i, qui sap, imitar-ho o ensenyar-ho a fer als fills.

El cicle de la vida, però, continua aliè a tot el que en Ton faci o pugui deixar de fer. El cicle vital ara fa néixer, ara mata, ara dona i ara pren; com sempre ha fet, amb aquesta mena d'avorriment de funcionari universal que tot ho controla, sense gaire imaginació ni sorpreses.

Comentaris

  • Plàcid nihilisme[Ofensiu]
    franz appa | 23-11-2007

    Una història d'una crueltat un pèl cínica, ens deixa el regust d'un nihilisme absolut: ni la deliberada execució de la injustícia altera l'impertorbable esdevenir del món.
    Conté moltes sorpreses i girs inesperats, i això manté l'atenció cap a una història que avança amb un ritme un pèl desconcertant, amb el·lipsis certament curioses.
    M'ha agradat molt el paràgraf filosòfic final.
    Salutacions,

    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: