L'esperit del mico

Jo anava amb bicicleta tot content, amb la guitarra a l'esquena, dirigint-me cap a casa l'Heralb, on amb els seus pares i la colla li havíem preparat una festa sorpresa, era el seu aniversari. Devia ser cap a mitja nit.
Com us he dit, anava tot content. En un moment que enfilava per un carrer fosc i sense gent, en contradirecció, va girar cap a mi per la cantonada esquerre un cotxe de la policia nacional. Jo vaig continuar per la vorera, amb tota la bona voluntat del món, per deixar-lo seguir. Però just quan era al costat, el cotxe va parar, i el policia que conduïa va abaixar la finestreta i em va dir:
-Usted! Deténgase!
Em vaig posar una mica nerviós i vaig parar posant els peus a terra. Mai m'havia parat la policia. No sabia què fer, i vaig trobar que el més assenyat seria acostar-se a la finestreta.
-Los documentos de la bicicleta!-. Jo em vaig quedar flipant.
-Pero... señor agente... creo que mi bicicleta no precisa de documentos para circular...
-Los documentos de la bicicleta!-. Déu meu. Aquell home no feia gaire bona cara, i vaig pensar en ensenyar-li el document d'identitat.
-Acaso le he pedido yo a usted que me enseñe esto? Los documentos de la bicicleta!-. M'estava a punt de fer parar boig.
-Perdóneme usted, señor agente, pero es que no los tengo.
-Ramón! Baja del coche!
Van baixar els dos, el conductor i el Ramón. Em van emmanillar i em van fer pujar al cotxe, això si, amb molta delicadesa.
Jo anava al darrere i la bicicleta ja la donava per perduda. Anàvem a tota merda, pujant i baixant de les voreres a cada instant, i derrapant a les cantonades. Vam arribar a comissaria. Sense dir res, i entre la quietud que regnava a la comissaria, em van dur al despatx del comissari. Estava tot ple de pòsters pornogràfics, i el comissari fumava.
-Comisario Hernández, hemos encontrado a esta bestia salvaje en bicicleta, de noche, sin los papeles del vehículo.
-Retiraos, ya me ocupo yo del canalla.
Van marxar els dos nacionals i van tancar la porta. Jo em mirava els pòsters i les fotografies.
-Qué edad tienes?
-Yo... quince.
-Quince y en bicicleta? Pero no ves que te puedes matar?
-Pero, señor comisario, yo no he hecho nada que no fuera normal.
-Ja ho sé, fill meu, ja ho sé.
-Se puede hablar en catalán?
-Com et dius?
-Inàs.
-Bé, Inàs, encara que això et sembli increïble, és que ho fem per avorriment.
-Per avorriment? I la meva bicicleta? Ja me la deuen haver robada!
-Però això ja no és cap crim, Inàs.
-Robar no és un crim? Ho deu dir de broma, oi?
-Ens hem sublevat contra l'Estat.
-Què?-. Allò devia ser d'objectiu indiscret.
-Ara fem el que ens dóna la gana, però sense fer mal a ningú.
-Però això és impossible de creure!
-Mira, Inàs. Estem atrapats. Hi ha un síndrome que ha aclaparat la comissaria.
-Ah, si? I quin és, aquest síndrome?
-És una espècie de malaltia que s'encomana. Però no tinguis por. Només l'agafa qui treballa en aquesta comissaria-.Jo seguia creient molt en la possibilitat de l'objectiu indiscret.
-I vostè, com es diu? És una broma, no, tot això?
-Em dic Enric. Català de tota la vida. No volem anar a l'hospital perquè ningú creu en la psiquiatria. De fet, si hi anem, tenim por de que ens util·litzin de conillet d'índies. Tenim molta por de la psiquiatria. Ens estem intentar tractar nosaltres mateixos amb herbes especials.
-Ah, ja. I no funciona.
-Per desgràcia sembla que no. El nostre lema és:"Resistirem".
-Ah, val."La policia resistirà".
-Xxxt... no diguis això tan alt... el mico no ho pot saber.
-El mico?-. En aquell moment, si jo m'hagués transformat en mico, ho hauria trobat ben normal.
-Bé... el mico no... l'esperit del mico. Tenim por que delati la nostra sublevació clandestina.
-Jo crec que més que aquest mico a qui es refereix vostè, és la gent, la que els delatarà, no?
En aquell moment es va obrir la porta del despatx. Van entrar dos enfermers amb una camilla.
-Va, Enric: estiri's a la camilla que ja tenim preparat l'ingrés. Tots els seus companys ja són a l'hospital.
-Oh! Déu meu! Per favor! Jo no tinc cap malaltia mental!
El senyor Enric es va deixar agafar pels infermers, i en va entrar un altre.
-Tu deus ser l'Inàs, oi?
-Si. Vostè és de la tele?
-De la tele?
-On és, la càmera a la que haig de somriure?
-Jaja! Sort que ja són a l'hospital. Et pensaves que era una broma?
-Si.
-Tens la bicicleta a baix a la porta, hi ha un cotxe dels mossos d'esquadra.
Vaig baixar les escales. Allí estava la meva bicicleta, al costat d'un mosso.
-Hola-. Vaig fer.
-Hola, aquí tens la bicicleta... per cert... portes els papers de mico?
Vaig pujar a la bicicleta i vaig fugir. Vaig arribar a casa l'Heralb cansat i suant. Vaig pitjar el timbre.
-Inàs!-. Era ell-.Tothom estava preocupat. Són les dues, i el Toni ha trucat a casa teva unes quantes vegades.
Normalitat!!!
-Ja t'explicaré un altre dia el que m'ha passat.
Des d'aquella nit que evito la policia, per raons que mai m'haurien passat pel cap.