L'esperit de les maduixes

Va passar, com acostumava, pel camí flanquejat per camps la majoria conreats. Caminava sense pretendre que fos un exercici pel cor sinó per l'ànima.

Es fixava en les fesoleres en el cicle de decadència. Les canyes les sostenien per costum i per amor. S'estava acabant d'engreixar la 'granussa' que cada tavella contenia i que esdevindria menja forta d'hivern. Ella la couria amb pastanaga, moniato i ceba i en guardaria el suc per a fer-hi bullir arròs i fideus. Àpat calent, al vespre, abans de retirar-se a dormir abans que les gallines.

Sí, les fesoleres en la fase terminal es feien mirar. Va somriure. Ella era elles, també. Així ho contemplava des del món subtil, aquell que sumava vida.

Una vinya verge vermellejava en un mur no massa alt del qual se n'havia apoderat per a tenir més cos. I sí: semblava un ser vegetal barroc amb un pèl d'arrogància que la dona va excusar pensant en la rosa del Petit Príncep: un sistema de voler 'ser' que si l'etiquetava d''ingenu' millor que fer-ho de 'malaltís'. I escollí el primer adjectiu.

Aquell matí era un 10. No, era poc: s'estava superant a ell mateix supurant tanta imatge entre vent i sol i una temperatura agradable per ser novembre. El litoral suavitzava i esquitxava sal a tot i qui ho copsés segurament tindria menys números si mai la malaltia de la depressió li picava la porta. S'ho creia més que no s'ho havia gravat.

Avançava, la dona de mitjana edat. Amb ulls de nena anava abraçant l'espectacle. Havia fet sort: havia també comprès que mai era igual res. Minsos brins de canvi podien fascinar el dia a dia. S'havia tornat serena i positiva. Ho agraïa als fets, persones i senyals que els darrers anys li havien arribat d'una manera que titllava de màgica (incloent-hi alegries i tristors).

Unes fileres d'enciams roure amb aquell color granatós fosc la van encisar. Que el terra brillés més no la distreia. Feia uns mesos allò havien estat llengües negres de plàstic que protegien les llavors dels que ara veia en estat ufanós.

Va olorar l'aire. Eren maduixes?

No n'era el temps.

Mirà cap a mar sense veure'l. La franja hotelera ho impedia. La dona no va poder evitar arronsar un xic el front. Aquells edificis els trobava lletjos i gens integrats. Feien mal. Li costava admetre les formes de gran rectangles i quadrats en el medi: si la natura era fractal! Respira amb consciència i profundament, pensant en expandir bé el múscul del diafragma. Va funcionar. Va deixar passar, doncs, aquella opinió que l'amarguejava.

Sentor de maduixes?

Si no n'era l'època!

Un pi solitari i baix li parlà amb pena. Es trobava separat dels altres vegetals, empresonant fent de part central d'un pàrquing del darrere d'uns grans magatzems que cridaven l'atenció des de la carretera nacional, paral·lela, tallant aquell món mediterrani, una bretxa de dècades.

La dona digué a l'arbre que l'estimava. Que el trobava bell i fort. Que el passaria a veure sovint.

Aviat es trobà amb les erugues gegants de color blanc. Tothom en deia 'hivernacles'. Ella veia que eren papallones frustrades però acceptatives: ajudarien els pagesos a mantenir l'escalfor dels productes quan ho haguéssin de menester. Les seves ales s'havien plegat o esvanit per tal de quedar-se en aquelles terres. Era, senzillament, la seva missió.

Una caseta d'eines envoltada d'arbrets caducifolis de to magenta es va tornar una postal per a la passejaire.

Flaire de maduixes!

Com era possible?

S'intensificava, s'amplificava, l'atreia. Hi va fer cap.

Un hivernacle moribund rere la petita construcció: emanava d'allà. Allò era com un túnel amb la boca oberta. Una gola fosca àvida de llum, va pensar la dona. Es va adonar que els maduixers que hi havien crescut s'estaven descomposant i alimentant el sòl. El sostre protector mostrava talls, obra de l'oblit. La dona va entrar en aquell món.

Llavors les va escoltar. Havien rigut quan algun cargol o llimac que no havia llepat fotent-se taps-verí les rosegava. Eren una delícia per a ells! Havien rigut quan les regaven, que cada gota xocant era una efervescent carícia. Havien rigut amb les mans dels jornalers negres que les agafaven. I reien. Reien, sobretot, perquè eren maduixes rialleres. Qui les hagués tastades riuria sempre. S'engrescaven i no podien parar. Com més ho feien, més pujava el seu inconfusible perfum. La caminant es va contagiar d'aquell humor sa i se li escaparen unes bones rialles. Caigué de cul.

Quan obrí els ulls era a casa seva. Ai, el cap, va suposar de seguida. Rodeses, l'edat. Pensaments. Viatjar amb la ment. Allò havia estat, és clar.

Tocaren el timbre.

Era el seu fill amb la cara il·luminada. Havia aconseguit una feina després d'uns anys durs en què ella l'havia hagut d'ajudar molt i encara més. Com cada dia, hi anaven a dinar, les nenes i ell. Aquella setmana estaven amb el pare. Les dues nétes van sortir de darrere el pare, que s'hi havien amagat. Duien quelcom a les mans:

-Sorpresa, iaia!

Per celebrar el fet havien anat a buscar postres de pastisseria: un pastís de maduixa i unes tarrines de maduixes amb nata.

La dona va notar una escalforeta: l'esperit de les maduixes.