L'esperit afable

Un relat de: aleshores
El ganivet és una eina per la gent tranquil·la i d’esperit afable. La pot fer servir aquell que no té malícia i que viu i pensa en la mateixa longitud d’ona, sense duplicitats. Viu tal com pensa.

Ho veig mentre em tallen el peix. El ganivet aquest és pesant i esmolat; a voltes cau sec sobre el cap del peix per dividir-lo sense esforç en dues parts; altres talla l’aresta del rap en tres parts i de resultes el cop, precís a pocs centímetres dels dits nus, es frena en el suport vermellós, imitació de fusta.

Tot ha d’estar, en aquest ofici, regulat i mil·limetrat: des del pensament bondadós de qui el fa fins als moviments que s’han de fer, amb la concentració que s’ha de fer.

“El meu marit diu que no canti mentre tallo el peix”, diu amb simpatia la peixatera, potser referint-se a les molèsties pels oients. És una peixatera hàbil i llegida. Usa la paraula igual que el ganivet. No sé perquè li ha sortit dir això. Potser coneix la por del client a l’ús d’aquest estri. Callo amb la vista fixa en algun punt inversemblant.

Mentre espero que faci la feina amb les cues de rap procuro no distreure-la perquè se que no estic preparat no ja per fer servir una eina que no admet equivocacions ni vacil·lacions, ni pensaments negatius, sinó per veure-ho. Procuro que treballi tranquil·la, sense interferir-hi, tan si canta com si està callada. Vull que conservi els dits.

L’eina es pesant i corbada, amb ella a la ma, tan fa el cop sec que deia, com talla minuciosament la gruixuda pell de les sèpies o trosseja els calamars a daus, aquest cop con si fes servir un llapis, posant el seu dit index recte sobre la fulla que és molt dobla. El mànec deu estar pensat per a que mai rellisqui, és clar. Te osques circulars a tres diferents alçades.

I encara té temps de parlar amb la clienta que havent marxat, retorna perquè s’ha descuidat alguna cosa i aprofita per queixar-se que les sípies noves que acaben de portar de la càmera són més grosses, tal com les volia. Ara, amb la seva llengua, gens feridora, li fa retrets de pega dolça mentre neteja la imitació de fusta amb el drap humit i després cerca un manat de julivert per donar. La seva ma es l’esquerra, una complicació més per l’ofici.

És llegida la peixatera, si li dones conversa veus que coneix el que passa. Vull que conservi les seves mans íntegres. Sap parlar i tractar a la gent. Vull que es respecti a qui treballa per nosaltres arriscant el seu físic.

I no vull que llegeixi això podria desconcentrar-la; com als nens que comencen a fer servir les tisores: no se’ls pot interrompre amb ximpleries.

Comentaris

  • El ganivet de la peixatera...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 29-08-2020 | Valoració: 10


    Un relat molt bo i molt afable i tranquil de llegir, on expliques molt bé tot el trascurs de la conversa de la peixatera amb una clienta. Té una seqüència molt bona.
    Saluts i cuida't...
    Fa temps que no et veig en les meues lletres... Quan vulguis... Gràcies...

  • Cota de malla[Ofensiu]
    SrGarcia | 29-08-2020

    Una reflexió molt casolana sobre un acte tan trivial com tallar el peix. Casolana i encertada, cal deixar que facin el seu ofici sense distraccions.

    Recordo una vegada que vaig veure una carnissera que feia servir un guant de cota de malla a la seva mà esquerra. Em va impressionar veure que una cosa tan antiga encara tingués utilitat i encara es fes servir. Després n'he vist més i sempre em crida l'atenció aquesta protecció tan antiga i al mateix temps tan útil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: