L'espera...

Un relat de: onatge

L'espera…


Una espera que no
es fa ni llarga ni curta,
és una espera de mare.
L'espera que un home
no sabria esperar...
L'espera que aguanta
el vent i la lluna,
l'espera que fa germinar
la vida sembrada,
i creix i se sent.

I és la mare la que
pensa en aquelles sabatetes,
en la robeta, en el llitet,
el color de la paret.
I sent dintre seu com la natura
va transformant i donant
vida al nou ésser.
Vida de la seva vida,
sang de la seva sang.
I és la mare qui com
més temps passa
més li costa caminar,
va feixuga s'ha d'aturar,
però se sent feliç
per la vida que la
fa viure per dins.

I parirà amb dolor o no,
però parirà i serà mare,
si té la voluntat de ser-ne.
L'infant tindrà
la llet de la mare.
La llet que ha pujat
al pit per l'infant.
Les nits seran de joia
però despertarà
els plors de la gana.
Ser petit dura una bufada.
L'infant petit i nascut d'amor,
de seguida es farà gran,
i aviat la mare girarà
els ulls enrere amb enyor.
Però sempre serà la mare,
sempre hi haurà un diàleg especial.

Els primers somriures, els plors,
les primeres passes, la mirada
d'uns ulls nous a un món nou,
tot, aviat serà un record
en el cor de la mare.
I quan ja més gran
patirà el dia que arribi tard.
Patirà pels perills d'un món pervers.
Però és igual, tot anirà endavant,
la vida no té passa enrere,
sempre és endavant.

La mare feliç que esperava...,
aviat serà àvia,
i es repetirà el concert
ancestral de la vida
fruit de l'amor.
I amb els anys dels anys
esdevindran una fulla
a l'arbre de la vida.
Però ara l'espera és
el gran tresor, és el temps sublim
de l'espera en flor.

Qui té mare gran boca bada.
I l'amor mai no ho separa.
Que el néixer de l'infant
sigui amor a dos.
Només la mare és
donadora de vida.
L'home només és
un espectador estàtic.
Només la dona sent
el dolor de viure
i donar vida.
Per això la dona
és més forta que l'home,
malgrat tots els malgrat
dels segles dels segles.

Ser mare és alegria i tristesa,
és somriure i llàgrima,
és dolor i vida, és plor i enyor,
i també és tornar a viure.
Una vegada una velleta sàvia
em va dir: que ser mare
era una malaltia que durava
nou mesos, però la convalescència
dura tota la vida...

Brinda amb la vida
el plaer de ser dona i mare.
I a hores de foscor,
una copa de paciència
la llum sempre torna.
No deixis que la buidor
i la melangia ompli
la teva estança interior.
Que l'aigua de lluna
mantingui fèrtil el
teu sembrat interior.
Que la unió amb
l'home del teu amor
i pare dels teus fills,
sigui sempre aire
per respirar a dos.
Us desitjo que mai
no us feu impermeables
a la rosada de la vida.
Quan la vida engendri fred,
pugueu compartir el vostre caliu.
Que una mà trobi l'altra mà.
Que la vostra mútua companyia
sigui el nord pel camí de vida.
No deixeu que l'accent
de la vostra besada es perdi
o deixi d'escriure el poema.
Que els vostres fills
siguin la vostra joia
en l'horitzó del viure.

Rebeu una abraçada sincera
des de la llunyania física.
Només sóc un humil mortal
que els sentiments
em fan viure
i de tant en tant
em fan dansar llàgrimes
als ulls i al cor.

No patiu, s'ha acabat...

onatge


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de onatge

onatge

462 Relats

846 Comentaris

392553 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc nascut mortal amb data de caducitat, però mentre tant navego a rem per la vida i estimo i sóc feliç, no ho digueu a ningú em prendrien per boig...
Escriure és com respirar, aigua per la set, és el far que sempre em duu a la meva platja...
Abans el meu cos no sigui un eco de foc i cendra... VISC.


No ajornis el viure. Viu i estima en grandesa i en profunditat. Estimar no té sinònim.


(la data de publicació dels poemes no es correspont amb la que foren escrits)

GRÀCIES PELS VOSTRES COMENTARIS. EL GUST ÉS MEU I LA PACIÈNCIA ÉS VOSTRA.

Per al que convingui, no mossego.

onatge@gmail.com

onatges.blogspot.com