L'espera

Va fer un altre mos, tot i el nus que tenia a la gola, semblant al plor a punt d'esclatar. Les natilles de la mare eren dolces. Va pensar que aquestes tenien més aviat un regust a òxid. Segurament no eren de la mama.
No sabia ben bé com havia arribar allí, com si els darrers quinze anys d'espera li haguessin esborrat la culpa i la innocència. No sabia tampoc com havia acceptat un mossèn.
Amb ulls d'incredulitat va veure com el rellotge marcava tres quarts de cinc i s'apropaven els homes que l'havien de treure d'allà.
Per fi el treurien d'allà.