L'esmolador de guillotines

El jove Pierre Marphille va ser un dels esmoladors i agafa-caps més sol·licitats del París de finals del segle XVIII.
Era el petit i el més espavilat de tretze germans. Quan tenia disset anys ja era l'últim dels Marphille. Durant els primers dies de la Revolució els van pelar a tots, eren molt revolucionaris però no gaire llestos.
El seu pare havia mort a la Bastille, abans que l'assaltessin però. La mare, de nom Marie Isabelle, va morir en una barricada quan una bola de canó va ocupar provisionalment el lloc del seu cap. En aquell precís moment tenia la mà alçada i un pit al descobert.
El petit Pierre, al ser orfe i revolucionari…molt revolucionari! se li va oferir el privilegi de ser un flamant esmolador de guillotines. Així podia venjar d'alguna manera els assassins de la seva família i de pas, aprendre un ofici.
Hi havia dies realment esgotadors. Esmolar, tallar i agafar el cap. Aplaudiment, saludar al públic. Esmolar, tallar i agafar el cap. Aplaudiment, saludar al públic. El nano no donava l'abast. De vegades li donaven tanta pressa que no tenia temps de netejar la ganiveta de la guillotina o queia un cap a sobre de l'altre fent carambola i provocant la follia festiva dels presents.
És que aquells revolucionaris tenien molta feina! i si no tenien a ningú per guillotinar, agafaven a algú del públic i ala. Fiu.
Com he dit abans, el petit Pierre Marphille era molt llest i és que no li va fer gaire bona espina quan va arribar un moment que els que abans li manaven, ara s'ajupien i els caps que recollia éren dels seus caps (el pilleu?). O sigui que una nit va agafar els trapaus i va fugir de París cames ajudeu-me amagat a dins d'una bota de vi que anaven a re-omplir. Quan el carro va parar, al cap de vàries hores, en va sortir i va fugir camp a través. Els següents mesos els va passar fent auto-stop i malvivint en boscos i pallers fins que un dia va arribar a Marsella.
Era la primera vegada que veia el mar i va flipar però com era molt espavilat, no em cansaré de repetir-ho, es va fer passar per mariner i el van contractar per un viatge al Nou Món.
El calurós 4 d'Agost de 1799 el jove Pierre Marphille va arribar al Port de Biloxi, a Nova França. No tenia ni un ral però era molt llest, ho havia dit?. Al cap de pocs anys, ja era Monsieur Marphille, respectat comerciant pelletaire, ciutadà del Estats Units d'Amèrica. Va fer la seva fortuna enredant els indis que li canviaven pells per mariconades com miralls i ferralla que comprava barat a qualsevol botigota de Biloxi o Nova Orleans.
Monsieur Marphille es va casar amb la Marie Isabelle, una filla d'un important empresari del cotó i esclavista del quinze o…potser del setze.
Van tenir sis fills i tres filles. Cap d'ells va veure mai una guillotina.