L'esguard anònim del temps que passa

Era mitja tarda d'un dia incomplet,
les onades trencaven la seva ràbia
sobre les roques que, esperaven, amb ànsia,
que s'apagués el dia, i tornés a sortir
la lluna de cada nit.

El color magrana del vespre
enfosquint-se,
deixava en la mar aquella imatge de vida
que es dibuixa en les mirades dels mariners,
quan la naveguen.

L'esguard anònim del temps que passa,
balla al compàs dels meus mots,
i voreja cada cantonada
amb sa melodia.

El cant esgarrat dels braços que pleguen
buides carícies,
ressonava en mi com si anés a fer-me mal.
Poc a poc em vaig a anar acostumant
a la teva manera de besar-me...

I aquella mateixa tarda,
on la pluja més fina és el meu plany,
varem enredar els nostres dits amb els nostres cabells,
i varem pentinar el record que avui se'n gronxa
en els meus braços.

I l'esguard anònim del temps que passa,
segueix ballant en mi,
i voreja cada nota del so que recita
cada mirada.