L’esgarriada

La Violetta comença a cantar amb la seva veu càlida i delicada:
- Più a me t'appressa ascolta, amato Alfredo. Prendi quest'è l'immagine de'miei passati giorni.
Jo tanco els ulls, i la gaudeixo. La veig ajaguda en un divan entapissat de flors de color blau cel. La veig vestida amb una camisola de seda blanca que accentua la seva pal·lidesa. La veig ullerosa. I sento en el fons del meu cor com la vida s’escapa del seu cos malalt. I també veig al seu estimat Alfredo, desesperat, desconsolat.
Obro els ulls i llegeixo el llibret que reposa sobre els meus genolls:
- Cessarono gli spasmi del dolore. In me rinasce... m'agita Insolito vigore! Ah! io ritorno a vivere trasalendo Oh gioia!
L'orquestra acompanya a la Violetta que canta la trista ària fins arribar al clímax. Veig com la Violetta cau sense sentit. I a l’Alfredo cridant el nom del seu amor, i el metge que li agafa el pols mentre fa que no amb el cap. La Violetta està morta, morta, morta!
Dues llàgrimes regalimen per les meves galtes mentre escolto embadalida la successió d’acords en fortíssimo que acompanyen la baixada del teló. I sento els aplaudiments d’un públic entregat i rendit des dels primers acords de l’òpera.
Lentament tanco el llibret i guardo els auriculars. Sembla mentida, però ja han passat tres hores! La infermera s’apropa i em pregunta com em trobo avui mentre em treu la via del braç amb delicadesa.
Jo li responc que bé i amb la màniga de la bata m’eixugo ràpidament les dues llàgrimes rebels. Ella em cobreix la petita punxada del braç amb una tireta i m’ajuda a aixecar-me de la llitera. Estic una mica marejada. El botxí que ha d’executar les cèl·lules malignes ja córrer pel meu cos una altra vegada.
La infermera em pregunta quina òpera he escoltat avui i jo li responc cofoia que he gaudit de “La Traviatta”.
Ella somriu, ella sempre somriu. Demà tornaré a l’òpera, i demà passat, i l’altre, i l’altre, i tots els dies que facin falta fins a vèncer aquesta maleïda malaltia que voldria manllevar-me la vida.