L'esgarrapada

L'esgarrapada

Aquell capvespre d'hivern, l'andana de l'estació de rodalies a la Plaça Catalunya estava plena de gom a gom. L'ambient era asfixiant i sorollós. Tothom feia cara malhumorada i procurava passar el temps com podia.

Enmig de tot aquell batibull, recolzada en una columna del fons, discreta i expectant, hi havia una gata disfressada de dona. A primer cop d'ull, semblava ben bé una dona encara jove, que, com d'altres, s'avorria esperant el tren; però si la miraves amb deteniment, es podien reconèixer alguns trets definitoris que li costaven de dissimular.

Unes orelles petites i punxegudes mig tapades per cabells llargs fins al clatell, i que conservaven els colors del pel original: blanc, daurat i marró fosc. Uns ulls somniadors i seductorament perversos, de ninetes verdes escrutadores i mirada precisa que, a voltes, es transformaven quasi en una ratlla, per la intensitat amb què observaven l'entorn; Les ungles, mòbils, llargues i perilloses, les dissimulava portant-les pintades de color marró fosc, i hi jugava contínuament, com si practiqués.

Quan el tren va arribar a l'andana, la gata es mogué amb tal suavitat i lleugeresa, que tot d'una ja era a dalt, mentre tothom maldava, encara, per encabir-se entre la gernació. Tot i la lleugeresa, la gata no va trobar cap racó on seure o mig amagar-se per seguir observant discretament. Una sensació de desassossec, es reflectia perfectament en la mirada i l'actitud del cos.

Al seu costat, palplantat, un home més aviat gris, de mitjana edat, figura, roba i maneres sense pena ni glòria, lluïa un cert posat de babau, i aguantava, amb la mà, un diari esportiu mig obert. Mirava al seu voltant amb cara de perdonavides i una pretesa actitud condescendent.
El diari esportiu de l'home tapava, quasi a tocar, la cara de la gata; aquesta en no aconseguir deslliurar-se'n, va miolar un ronc de queixa. De sobta, inicià un moviment d'ungles disposada a esquinçar-li el diari, però en aquell mateix moment un seient quedà lliure, i la gata, amb un gest felí, s'hi va possessionar.

Aleshores, sorprenentment, es va veure que l'home del diari, era la seva parella. Fins aquell moment no havien intercanviat ni un gest, però tot d'una, ell, dret al seu costat, se li va repenjar i mentre amb la mà dreta mantenia obert, a frec de la cara de la gata, el diari esportiu que llegia, li passà el braç esquerra entre el clatell i el capçal del seient -obligant-la a tirar-se un xic endavant- i amb la punta dels dits, li feia pessigolles a la galta amb aire displicent i avorrit.

La gata va tornar a moure les ungles, i escrutà l'home amb els ulls fets una ratlla i un decidit so de reprova-me'n; tot tornava a indicar que l'esquinçament del diari estava a punt de produir-se.

Però altre cop les circumstàncies varen posposar l'acció. L'home feu un gest pretesament autoritari, tancà el diari, i començà a caminar cap a la porta mentre el tren alentia. La gata, que havia rebut l'ordre amb un somriure carregat d'ironia, va continuar al seu lloc, i quant l'home es va girar, va mirar-lo mesurant-ne les forces i preparant l'atac definitiu. Es va repassar bé les ungles i, a poc a poc, es va aixecar i s'esmunyi amb suau agilitat.

L'home va baixar sense girar el cap, la gata, al darrere, el va seguir amb un somriure despectiu i premonitori. La gran esgarrapada era imminent. Potser aquella mateixa nit, quan menys ho esperés aquell tros de tanoca.
Jordi de Gènia
Novembre 2008