L'esfepressó. Entrada 8: Crueltat

Un relat de: Raül Gay Pau
ENTRADA 8: CRUELTAT
27 de novembre de 2050
Els dies van passant i Serreta i jo tenim una vida, diguem-ne que tranquil·la. Em dedique a llegir els documents dels oficials i estudi la distribució de l'ESFEPRESSÓ. Descàrregue al meu dispositiu de la monyica el mapa del lloc, així em podré desplaçar més fàcilment per l'illa.
Vigilant pels monitors veig a un nen que passa acaloradament per davant d'unes de les càmeres. He decidit que agafaré un subfusell i una pistola i aniré a buscar-ho, no permetré que li passe al nen el mateix que en l'altre. Si puc evitar-ho, no acabarà devorat per cap caníbal.
Ja he tornat al búnquer, ara som unes 11 persones aquí dins, inclòs jo. El nen que he rescatat ara està jugant amb Serreta, la qual està molt contenta amb el seu nou amic. Ara relataré els successos que m'han conduït fins a aquesta situació.
Després d'armar-me m'he acomiadat de Serreta i he sortit a la recerca del nen. Seguint el mapa, en el qual havia ressaltat els punts on hi havia càmeres, els meus estudis dels documents havien servit per a això, he arribat a la zona en la qual havia albirat aquella persona. Era a la nit, però la zona estava bastant il·luminada per la lluna, així i tot no veia a qui havia vingut a buscar. Al cap d'una estona vaig escoltar uns crits provinents d'un centenar de metres d'on jo estava. M'he dirigit cap a on havia escoltat els crits i he vist a Cerdus Ronya que estava a punt d'atrapar a la seua següent víctima, la resta dels companys del depravat estaven a l'espera. Jo, que corria amagat entre uns arbres m'he apropat prou per a disparar i encertar a Cerdus. Aquest estava saltant a sobre del xiquet, que estava tirat en el sòl a causa d'una empenta. En aquell moment vaig haver de decidir. La meua decisió va ser disparar-li al capdavant, ja que si li disparava a la mà, podria fallar i el nen acabaria mort, ja que el ganivet ja estava baixant direcció al bescoll del nen. El meu tret li perforà el crani a Cerdus, i el cos mort va caure damunt del que anava a ser la seua víctima. Jo he sortit corrent i li he tret aquell cos pesat de damunt el sobre. El nen va fugir d'aquella zona corrent com podia, mentre que la resta dels companys de Cerdus ja s'apropaven corrent cap a nosaltres amb les armes llestes. Jo he seguit al nen cridant-ho, però est feia oïdes sordes als meus crits. De sobte el nen s'havia quedat quiet i vaig veure com una rajada de llops acabava de sortir del bosc. Ràpidament vaig saltar i envolte al nen amb els meus braços per rodar per terra, en el moment que el líder de la manada estava a punt de mossegar-ho. Però curiosament després d'això ha passat de nosaltres i s'han dirigit cap al cadàver de Cerdus, el qual va començar a ser devorat pels llops. El grup de Cerdus es va quedar quiet observant els llops que els grunyien. Van treure les seues armes, però abans que pogueren disparar els llops s'han tirat damunt d'un d'ells, el que estava més a prop, mossegant-li la yugular. La resta van decidir que no valia la pena enfrontar-se als llops i es van retirar. Això ens havia donat al nen i a mi la possibilitat d'escapar sense problemes.
- Tu també em mataràs?- Va preguntar el nen amb llàgrimes als ulls.
- No tranquil, he vingut a rescatar-te, em dic Zack, quin és el teu nom? Dic jo apaivagant al menor.
- Em dic Oliver.
- Bé, Oliver, hem de fugir d'aquí no és segur, veuen amb mi i et conduiré a un lloc segur.
- No puc fer això, m'estan esperant, el meu germà Tom no va tornar i jo he sortit a buscar-ho, però m'he trobat amb aquests. Si no torne, els adults es preocuparan i vindran a buscar-me i pot ser que els maten a tots.- Oliver no parava de plorar.
- D'acord, t'acompanyaré fins al teu refugi.
- De debò? Moltes gràcies.
Oliver em va conduir a través de diversos camins fins a una cova situada prop d'una platja. Segons el mapa ens trobàvem en la cala Sud de l'illa. En apropar-nos a l'entrada de la cova un grup de persones armades amb uns arcs casolans i unes llances ens van sortir a la trobada.
- Oliver! Què has fet? Per què ens has portat a desconeguts aquí?- Va dir un home amb barba blanca i d'avançada edat.
- Però...- Va intentar respondre Oliver.
- Entra! Nosaltres ens ocuparem d'ell.
Oliver va entrar a l'interior de la cova.
- Ho sentim molt.- Em va dir l'home de barba blanca.- Però no podem deixar-te viu. Podries avisar als altres d'on estem i acabar amb nosaltres.
- Espereu.- Vaig dir jo a la desesperada.- Jo no sóc un enemic vostre.
- Calla mentider!
Els membres d'aquell grup ja estaven tibant els seus arcs i disposats a disparar-me quan Oliver es va posar davant meu amb els braços oberts.
- No mateu a aquesta persona, m'ha salvat la vida, ha matat a un individu que volia matar-me.
- Espereu!- Ordena l'home de barba blanca.- És això veritat?
- Sí.- responc jo. - He matat al caníbal Cerdus Ronya.
- A més m'ha salvat de l'atac d'un llop. Va afegir Oliver.
- Cerdus Ronya?- Va preguntar l'home de barba blanca.
- Sí, va sortir a les notícies, és un caníbal i l'altre dia ho vaig veure devorar un nen...- En aquest moment vaig tancar la boca, se m'havia escapat.

- A un nen? Podria ser... O no, ho sent molt Oliver, Tom...- Va dir l'home de barba blanca
- Tom? Tom està mort? El meu germà? Devorat per aquell?
Oliver estava en xoc.
- Podem parlar en privat?- Li dic a l'home de barba blanca.
L'al·ludit va fer que sí amb el cap i va ordenar que van portar a Oliver a l'interior de la cova. Oliver protestava, però no tenia suficients forces per a desfer-se de les persones que ho portaven cap a dins.
- Parla, potser així sobrevius.
- Ho tinc tot gravat per les càmeres de seguretat, ho podràs veure per tu mateix.
- Càmeres de seguretat?
No sabia si podia confiar en aquelles persones, però no podia continuar sense aliats, si resultaven enemics doncs ja veuríem.
- Sí, vaig trobar un búnquer. Allí hi ha menjar i llits. Podríem anar tots junts a allí. És un lloc segur.
- La veritat és que aquí estem bastants exposats, però podria ser un parany per localitzar-nos.
- No penses que si volgués acabar amb vosaltres ja fa temps que els meus suposats companys us va haver-hi atacat? Ells van amb armes de foc i vosaltres amb arcs i fletxes. No duraríeu molt.
- Ben mirat sí que pots tenir raó. Ja haguéreu pogut atacar, però així i tot...
- A més aquells degenerats estan rondant per aquesta zona, fa dies que els vigile, és qüestió de temps que us atrapen.
- D'acord!- Va dir el de barba blanca.- Et seguirem, però com siga un parany no sortiràs viu. Em dic Joan.
- Encantat, sóc Zack.
Després de les formalitats em van deixar entrar a la cova per ajudar-los a transportar el necessari a la cova: caixes amb menjar i beguda, fletxes, llances, mantes, coses així. La cova no era molt gran, però era prou per a abrigar a les 10 persones que allí habitaven. En recollir tot els vaig conduir fins al búnquer. Ara ens trobem tots aquí.
Després de la pujada d'adrenalina és quan comence a reflexionar. He matat a una persona, no sé com em sent, tinc la sensació que s'ha esquerdat una part de la meua ànima. La sensació no és agradable, em sent culpable de la mort d'aquella menyspreable persona, però persona al cap i a l'últim. Jo mai he estat a favor de la pena de mort, i continue no estant-ho. La pena de mort es compleix en fred i en el fragor del combat, tinc la sensació que en calenta les coses funcionen diferents, però tancar a un i fixar-li un dia per a la seua mort... Em sembla molt cruel, per molts delictes que haja comés. Pensar que tal dia a tal hora et mataran... Jo sóc més partidari de la cadena perpètua. Però no ens desviem del tema, la qüestió és que he matat a una persona. I no sé com haig de sentir-me. La meua ment no para de donar-li voltes al fet, i de tant en tant em donen atacs d'ansietat. Almenys l'escriptura em relaxa, però no sé si serà suficient per no caure en la bogeria. Pot ser que el millor que puc fer de moment és intentar dormir, cosa que no pense que puga aconseguir. Només em consola una mica en veure el somriure d'Oliver mentre juga amb Serreta. Ell tampoc ho ha d'estar passant molt bé, s'ha assabentat de la mort del seu germà i potser jugant amb Serreta intente reprimir el seu dolor. Perdre un germà i damunt en les circumstàncies en què ho ha fet, no ha de ser fàcil, però jo tampoc puc ocultar els meus sentiments, per molt que haja salvat la seua vida em sent responsable i aquesta responsabilitat m'acompanyarà la resta de la meua vida. Estic donant-li massa voltes a l'assumpte.
D'altra banda els he indicat als meus nous companys cinc nois i cinc noies, que poden dormir a l'habitació de les lliteres, l'habitació de l'oficial de moment me la quedaré per a mi. Ells en aquests moments estan col·locant llençols i mantes en els llits. He parlat amb Joan, sobre el tema de la mort de Tom, ja parlarem demà, m'ha dit. Espere que no intenten matar-me a la nit, de totes maneres tancaré l'habitació amb clau i posaré una alarma amb sensor de moviment. Si algú travessa la meua porta, aquesta sonarà. Així que done per tancada aquesta entrada. Espere que les coses no empitjoren, cosa que dubte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: