L'esfepressó. Entrada 6: Vigilància

ENTRADA 6: VIGILÁNCIA
22 de novembre de 2050
He passat la nit en blanc, vigilant de tant en tant els meus deplorables veïns. En sortir el Sol han marxat així que he decidit que jo havia de descansar per la meua salut tant física com mental. Encara no m'atrevesc a sortir del búnquer així que el més probable és que passe els dies vinents aquí. És un lloc càlid i molt bé condicionat, també tinc alguns jocs d'ordinador i de consola per entretenir-me, encara que després de veure tanta mort m'estic decantant per jocs infantils en els quals has d'agafar objectes i explorar. Això em transporta a la meua infància, tranquil·la i amb perspectives de futur, a la meua mare preparant-me el berenar mentre jo jugava. Els marmolons de la meua mare que deia que no havia de jugar tant. I jo que pensava que sortia molt, de fet no jugava gairebé i no era un estudiant dolent. Però jo volia molt a la meua mare i al meu pare i sabia que realment es preocupaven per mi. Ells dos van morir per inanició quan va esclatar la crisi, jo no vaig poder fer gens per ells, eren molt majors i gairebé no trobàvem menjar. A mi m'engalipaven dient-me que ja havien menjat, quan no era així, ai, ignorant de mi. Quan em vaig adonar ja era massa tarda, ja no vaig poder fer gens. Damunt l'estat no pagava els funerals i els van llançar com a fem a una fosa comuna. El menyspreable govern està acabant amb tot el que significava viure. Engreixant les seues butxaques i esclavitzant als seus habitants amb una pantalla de democràcia. Tot un gran teatre orquestrat per mantenir els seus excessius privilegis. I la gent que fa? Mirar futbol i discutir els nous fitxatges milionaris i esperant que algun dia els toque la loteria o que els seus fills siguen futbolistes, i amb aquesta petita esperança el govern manté al poble submís. Les veus crítiques eren temudes pel poble, que s'empassava les mentides dels seus polítics. És com si t'amenacen en cremar-te la casa amb tu i la teua família endins i com al final no ho feien, sinó que t'espremien fins a l'últim centau doncs penses que podia ser més dolent i no fas gens. Doncs una cosa així passava, pensaven que si escoltaven a les veus dissidents, el resultat podia ser més greu, preferia saber a què s'atenien que la novetat del canvi. I així els polítics es perpetuaven en el poder.
Ho sent molt per qui llegesca això, demane disculpes per les meues paraules, potser a tu, lector d'aquest diari, no t'interesse, però jo necessite esplaiar-me d'alguna manera. Estic aquí dins per culpa del govern i el govern és també responsable de les morts que ocorren en aquesta illa, per molt que el braç executor siguen els psicòpates. Govern, vosaltres sou els culpables d'aquestes morts i que un nen haja acabat devorat per un degenerat. A saber que pors haurà sofert abans de tan terrible final tenyit de sang. Rius de sang corren i vosaltres, governants, teniu les mans tacades d'ella.