L'ESFEPRESSÓ: ENTRADA 5

Un relat de: Raül Gay Pau
ENTRADA 5: PAREIX QUE LES COSES MILLOREN UN POC.

He fet un descobriment increïble. L'última entrada la vaig deixar en jo descansant en una cova, doncs bé, aquest matí, amb la llum del dia he pogut investigar una mica més. El que no m'explique és com ningú ha trobat aquest lloc. Darrere d'una roca he trobat un interruptor i en activar-lo s'ha obert una entrada secreta a un búnquer militar, o almenys de les antigues forces de seguretat de l'ESFEPRESÓ. Aquí tinc aliment i beguda per a un parell de mesos, però a sobre he trobat armes de tot tipus, això em servirà per a defendre'm i caçar quan fes falta. Mai he matat a ningú, i espere no fer-ho, però almenys em servirà per a dissuadir.

D'altra banda el búnquer està replet d'aparells electrònics que funcionen, ja que utilitzen energia solar, supose que a dalt de la muntanya hi haurà panells solars. Estic molt content, per fi podré descansar amb tranquil·litat. Gràcies als meus sabers informàtics, apresos per a algunes pel·lícules, he pogut reactivar el sistema de seguretat. Cap persona podrà entrar aquí sense el meu permís, a més a més he trobat un comandament pe obrir i tancar el búnquer des de fora.
He menjat i begut fins a saciar-me, no he dormit molt bé aquests dies, a part del meu refredat així que em xitaré a dormir.

És el mateix dia però a la nit- Jo estava dormint com un xiquet inclús roncant i caent-me la bava, quan ha sonat una alarma. M'he acostat als monitors de seguretat. Gràcies a les càmeres infraroges he pogut veure que estava passant. Un grup de, suposadament, delinqüents estava per la base de la muntanya. Encara no sé en quin lloc estan situades les càmeres. El que puc dir és que els he vist matant a un xiquet que fugia d'ells. Allí estava Cerdus Ronya, el qual ha decapitat el cadàver i ha succionat la sang que queia del coll. És fastigós. Després ha trossejat el cadàver i ja guardat les restes en un sac. D'altra banda també he reconegut a l'aranya negra. Hi havia dos acompanyants més, però no els he reconegut. Han col·locat estores i hi han encés un foc per a dormir allí. Espere que no troben l'entrada al búnquer, encara que de totes maneres no poden entrar.
Aquesta nit no dormiré molt, vigilant les seues passes, no fos el cas que aconseguesquen entrar mentre dorc i em maten.

El Cerdus Ronya està cuinant parts del xiquet, com si estigués rostint un pollastre. Quan la carn estigué cuita, l'oferí als altres, que menjaren. EN eixe moment he deixat de mirar amb moltes ganes de vomitar fins a les farinetes que em donaven de bebé. Ara estava llegint diaris d'oficials i documents que hi ha per ací. Pareix que des d'aquest búnquer no es pot controlar l'ecosistema de l'ESFEPRESÓ i en general cap cosa. Posa que el control central es troba a la part nord de l'illa, si hi poguera accedir allí... Però em fa por eixir d'aquí amb tant de psicòpata solt. Veure la companyonia, salvatge, però companyonia al cap i a la fi em fa reflexionar sobre la possibilitat de trobar aliats en aquest lloc. Seria arrogant pensar que jo fos l'únic innocent en salvar-se. De totes maneres tampoc puc confiar en el primer que passe. Espere que les càmeres em siguen útils per a trobar a més gent.
Una carcallada sinistra m'ha tret dels meus pensaments, m'he acostat a les càmeres i qui hi ha produït aquell so ha sigut el Cerdus Ronya, al qual li gotejava algun líquid de la boca, probablement sang humana. He deixat de mirar altra vegada. Després he begut aigua per a asseure el meu estómac, no crec que siga capaç de menjar aquesta nit.

He passat la nit en vetlla, vigilant de tant en tant els meus deplorables veïns. En eixir el Sol han marxat així que he decidit que jo hi havia de descansar per la meua salut tant física com mental. Encara no m'atrevesc a eixir del búnquer així que el més probable és que passe els pròxims dies aquí. És un lloc càlid i ben condicionat, també tic alguns jocs d'ordinador i de consola per a entretenir-me, encara que després de veure tanta mort m'estic decantant per jocs infantils en els quals has d'agafar objectes i explorar. Açò em transporta a la meua infància, tranquil·la i amb perspectives de futur, a la meua mare preparant-me el berenar mentre jo jugava. Els remugons de la meua mare que deia que no havia de jugar tant. I jo que pensava que eixia molt, de fet no jugava quasi i no era un estudiant dolent. Però jo volia molt a la meua mare i al meu pare i sabia que realment es preocupaven per mi. Ells dos moriren per inacció quan esclatà la crisi, jo no vaig poder fer res per ells, eren molt majors i quasi no trobàvem menjar. A mi m'engalipaven dient-me que ja havien menjat, quan no era així, ai jo ignorant de mi. Quan em vaig adonar ja era massa tard, ja no hi vaig poder fer res. A sobre l'estat no costejava els funerals i els llançaren com fem a una fosa comuna. El menyspreable govern està acabant amb tot el que significava viure. Engreixant les seues butxaques i esclavitzant als seus habitants amb una pantalla de democràcia. Tot un gran teatre orquestrat per a mantenir els seus excessius privilegis. I la gent que feia? Mirar futbol i discutir els nous fitxatges milionaris i esperant que algun dia els toques la loteria o que els seus fills foren futbolistes, i amb aquesta xicoteta esperança el govern mantenia al poble submís. Les veus crítiques eren temudes pel poble, que es tragava les mentides dels seus polítics. És com si t'amenacen en cremar-te la casa amb tu i la teua família a dins i com al final no ho feien, sinó que t'espremien fins a l'últim centau doncs penses que podia ser més dolent i no fas res. Doncs una cosa així passava, pensaven que si escoltaven a les veus dissidents, el resultat podia ser més greu, preferia saber a què s'atenien que la novetat del canvi. I així els polítics es perpetuaven en el poder.

Ho sent molt per qui llegesca açò, demane disculpes per les meues paraules, potser a tu lector d'aquest diari no t'interesse, però jo necessite desfogar-me d'alguna manera. Estic aquí dins per culpa del govern i el govern és també responsable de les morts que passen a aquesta illa, per molt que el braç executor siguen els psicòpates. Govern vosaltres sous els culpables d'aquestes morts i de què un xiquet haja acabat devorat per un degenerat. A saber quines pors haurà sofert abans de tan terrible final tenyit de sang. Rius de sang corren i vosaltres, governants, teniu les mans tacades de sang.
Ara tinc un nou company, l'he trobat gràcies a les càmeres. Estava vigilant per si observava algun enemic quan ha aparegut en la imatge una cria de gat d'uns tres mesos de vida. He memoritzat la zona que es veia a les imatges i gastant un mapa digital amb GPS he localitzat la zona que era. He eixit armat amb un subfusell a les mans i una pistola situada al maluc en una funda. He tardat una mitja hora en torbar el punt exacte, la zona estava a prop d'on anit acamparen els psicòpates. Moguen-me amb molt de compte, he vist el cadàver d'un gat desbudellat, probablement la mare de la cria, i al seu costat estava el gatet miolant per a intentar que la seua mare es despertés. S'ha espantat un mica quan m'he acostat, i ha fugit a un cau que tenia a prop, però al cap d'una estona tornat a eixir a veure si feia reaccionar a la gata morta. He aprofitat eixe moment per a agafar la cria i eixir córreguen. Mentre corria un parell de bales han passat xiulant a prop del meu cap, segons pareix, aquells tipus encara estaven per allí, així i tot no he parat de córrer fins a arribar al búnquer. Una vegada sans i estalvis he anat a mirar per les càmeres. El grup encara es trobava a la base de la muntanya però els havia aconseguit despistar, no sabien per on havia anat, així i tot si saben que estic per ací buscaran fins a trobar-me, o trobar el búnquer. De totes maneres he descobert una altra funció del quadre de comandaments i he activat un senyal lluminós i sonor a uns metres d'allí. Ha funcionat i aquells han anat a investigar la llum, que he apagat quan m'ha paregut convenient perquè no localitzaren els aparells.

El gatet és femella i està amagada en un cantó de la sala de controls, sense atrevir-se a eixir, però si m'allunye, miola per què no li agrada estar sola. Li he posat menjar i aigua, no sé què menjara exactament en el temps que té, però li he posat paté de porc. La gateta ha anat a olorar el plat i l'ha tastat, pareix que li ha agradat i menja amb fam. Acarone l'animalet i ella és eixa sense protestar. Després de beure s'amaga baix una taula i s'enrosca per a dormir. Entre tant, decidesc dinar un pot de calamars en conserva i pa, el qual l'unte amb la tinta del pot, deliciós. He decidit dir-li a la gateta Serreta, per què té unes dents molt afilades junt com una serra.

Aquesta nit he dormit tranquil·lament, Serreta ha vingut al llit i es passejava per damunt del meu cap, finalment s'ha enroscat entre les meues cames i s'ha adormit. La gateta és molt simpàtica i fa les seues necessitats en una caixa que he preparat per a ella amb arena dels voltants. Els dies van passant i Serreta i jo tenim una vida diga'm que tranquil·la. Em dedique a llegir els documents dels oficials i estudie la distribució de l'esfepresò. Descarregue al meu dispositiu de la monyica el mapa del lloc, així em podré desplaçar més fàcilment per l'illa.

Vigilant pels monitors veig a un xiquet que passa acaloradament per davant d'unes de les càmeres. He decidit que agafaré un subfusell i una pistola i aniré a buscar-lo, no permetré que li passe al xiquet el mateix que a l'altre. Si puc evitar-ho, no acabarà devorat per cap caníbal.
Ja he tornat al búnquer, ara som unes 11 persones aquí dins, inclòs jo. El xiquet que he rescatat ara està jugant amb Serreta, la qual està molt contenta amb el seu nou amic. Ara relataré els successos que m'hi han conduït fins a aquesta situació.

Després d'armar-me m'he acomiadat de Serreta i he eixit a la recerca del xiquet. Seguint el mapa, en el qual hi havia ressaltat els punts on hi havia càmeres, els meus estudis dels documents havien servit per a això, he arribat a la zona en la qual havia albirat aquella persona. Era de nit, però la zona estava prou il·luminada per la lluna, així i tot no veia a qui havia vingut a buscar. Al cap d'una estona vaig sentir uns crits provinents d'un centenar de metres d'allí. M'he dirigit cap on havia escoltat els crits i he vist a Cerdus Ronya que estava a punt d'atrapar a la seua següent víctima, la resta dels companys del depravat estaven a l'espera. Jo, que corria amagat entre uns arbres m'he acostat el suficient per a disparar i encertar a Cerdus. Aquest estava saltant al sobre del xiquet, que havia tirat al terra d'una espenta. En aquell moment vaig haver de decidir. La meua decisió fou disparar-li al cap, ja que si li disparava a la mà, podria fallar i el xiquet acabaria mort, ja que el gabinet ja estava baixant direcció al bescoll del xiquet. El meu tret li ha perforat el crani a Cerdus, i el cos mort ha caigut d'amunt del que anava a ser la seua víctima. Jo he eixit corrent i li he tret aquell cos pesat del sobre. EL xiquet fugí corrent com podia, metre que la resta dels companys de Cerdus ja s'acostaven corrent cap a nosaltres amb les armes llestes. Jo he seguit al xiquet cridant-lo, però aquest feia oïda sorda als meus crits. De sobte el xiquet s'havia quedat quiet i vaig veure com una manada de llops acabava d'eixir del bosc. Ràpidament vaig saltar i envoltant al xiquet amb els meus braços rodarem per terra, en el moment que el líder de la manada estava a punt de mossegar-lo. Però curiosament després d'això ha passat de nosaltres i s'han dirigit cap al cadàver de Cerdus, el qual començà a ser devorat pels llops. El grup de Cerdus es quedà quiet observant els llops que els grunyien. Han tret les armes, però abans que pogueren disparar els llops s'han llençat al damunt de l'enemic que estava més a prop, mossegant la gola. La resta decidiren que no valia la pena enfrontar-se als llops i s'han retirat. Això ens havia donat al xiquet i a mi la possibilitat d'escapar sense problemes.
- Tu també vols matar-me?- Preguntà el xiquet amb llàgrimes als ulls.

- No tranquil, he vingut a rescatar-te, em dic Zack, quin és el teu nom? Dic jo apaivagant al menor.

- Em dic Oliver.

- Bé, Oliver, hem de fugir d'aquí no és segur, vine amb mi i et conduiré a un lloc segur.

- No puc fer això, m'estan esperant, el meu germà Tom no va tornar i jo he eixit a buscar-lo, però m'he trobat amb aquests. I si no torne, els adults es preocuparan i pot ser que els maten a tots.- Oliver no parava de plorar.

- D'acord, t'acompanyaré fins al teu refugi.

- De veritat? Moltes gràcies.

Oliver em conduí a través de diversos camins fins a una cova situada a prop d'una platja. Segons el mapa ens trobàvem en la cala Sud de l'illa. En acostar-nos a l'entrada de la cova un grup de persones armades amb uns arcs casers i unes llances ens eixiren a l'encontre.

- Oliver! Que has fet? Per què ens has dut a desconeguts ací?- Digué un home amb barba blanca i d'avançada edat.

- Però...- Intentà respondre Oliver.

- Entra! Nosaltres ens ocuparem d'ell.

Oliver entrà a l'interior de la cova.

- Ho sentim molt.- Em digué l'home de barba blanca.- Però no podem deixar-te viu. Podries avisar als altres d'on estem i matar-nos.

- Espereu.- Vaig dir jo a la desesperada.- Jo no sóc pas un enemic vostre.

- Calla mentider!

Els membres d'aquell grup ja estaven tensant els seus arcs i disposats a disparar-me quan Oliver es posà al davant meu amb els braços oberts.

- No el mateu, aquesta persona m'hi ha salvat la vida, ha matat a un individu que volia matar-me.

- Espereu!.- Ordena l'home de barba blanca.- És això veritat?

- Sí.- responc jo. - He matat al caníbal Cerdus Ronya.

- A més m'hi ha salvat de l'atac d'un llop. Afegí Oliver.

- Cerdus Ronya?- Preguntà l'home de barba blanca.

- Sí, va eixir a les notícies, és un caníbal i l'altre dia va devorar un xiquet...- En eixe moment vaig tancar la boca, se m'havia escapat.

- A un xiquet? Podria ser... O no, ho sent molt Oliver, Tom...- Digué l'home de barba blanca

- Tom? Tom està mort? El meu germà? Devorat per aquell?

Oliver estava en xoc.

- Podem parlar en privat?- Li dic a l'home de barba blanca.

L'al·ludit va fer que sí amb el cap i ordenà que dugueren a Oliver a l'interior de la cova. Oliver protestava, però no tenia suficients forces per a desempallegar-se de les persones que el duien cap a dins.

- Parla, potser així sobrevius.

- Ho tinc tot gravat per les càmeres de seguretat, ho podràs veure per tu mateix.

- Càmeres de seguretat?

No sabia si podia confiar en aquelles persones, però no podia continuar sense aliats, si resultaven enemics doncs ja veuríem.

- Sí, vaig trobar un búnquer. Allí hi ha menjar i llits. Podríem anar tots junts a allí. És un lloc segur.

- La veritat és que ací estem bastants exposats, però podria ser una trampa per a localitzar-nos.

- No pensa que si volguera acabar amb vosaltres ja fa temps que els meus suposats companys us hagueren atacat? Ells van en armes de foc i vosaltres amb arcs i fletxes. No duraríeu molt.

- Ben mirat sí que pots tindre raó. Ja haguéreu pogut atacar, però així i tot.

- A més aquells degenerats estan rondant per aquesta zona, fa dies que els vigile, és qüestió de temps que us atrapen.

- D'acord!.- Digué l'hom de barba blanca.- Et seguirem, però com siga una trampa no eixiràs viu. Em dic Joan.

- Encantat, sóc Zack.

Després de les formalitats em deixaren entrar a la cova per a ajudar-los a transportar el necessari a la cova: caixes amb menjar i beguda, fletxes, llances, mantes, coses així. La cova no era molt gran, però era el suficient per a abrigar a les 10 persones que allí habitaven. En recollir tot els vaig conduir fins al búnquer. Ara ens trobem tots ací.

Després de la pujada d'adrenalina és quan comence a reflexionar. He matat a una persona, no sé com em sent, tinc la sensació que s'ha esquerdat una part de la meua anima. La sensació no és agradable, em sent culpable de la mort d'aquella menyspreable persona, però persona a fi de comtes. Jo mai he estat a favor de la pena de mort, i continue no estant-ho. La pena de mort s'acompleix en gelat i no en el fragor del combat, tinc la sensació que en calent les coses funcionen diferent, però tancar a u i fixar-li un dia per a la seua mort... Em pareix molt cruel, per molts delictes que haja comés. Pensar que tal dia a tal hora et mataran... Jo sóc més partidari de la cadena perpètua. Però no ens desviem del tema, la qüestió era que havia matat a una persona. I no sabia com hi havia de sentir-me. La meua ment no parava de donar-li voltes al fet, i de tant en tant em donen atacs d'ansietat. Almenys l'escriptura em relaxa, però sé si serà suficient per a no caure en la bogeria. Pot ser que el millor que puc fer de moment és intentar dormir, cosa que no pense que puga aconseguir.
Sols em consola un poc el fet de veure el somriure d'Oliver mentre juga amb Serreta. Ell tampoc ho ha d'estar passant gairebé, s'ha adonat de la mort del seu germà i pot ser que jugant amb Serreta intente reprimir el seu dolor. Perdre un germà i damunt amb les circumstàncies en què ho ha fet no ha de ser fàcil, però jo tampoc puc ocultar els meus sentiments, per molt que haja salvat la seua vida em sent responsable i aquesta responsabilitat m'acompanyarà la resta de la meua vida. Estic donant-li massa voltes a l'assumpte.

D'altra banda els he indicat als meus nous companys cinc xics i cinc xiques, que poden dormir a l'habitació de les lliteres, l'habitació de l'oficial de moment me la quedaré per a mi. Ells en aquests moments estan posant llençols i mantes als llits. He parlat amb Jona, sobre el tema de la mort de Tom ja en parlarem demà. Espere que no intenten matar-me a la nit, de totes maneres tancaré l'habitació amb pany i posaré una alarma amb sensor de moviment. SI algú travessa la meua porta, aquesta sonarà. Així que done per tancada aquesta entrada. Espere que les coses no empitjoren, cosa que dubte.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer