L'esdevenir dels temps (capitol 2on)

Capítol 2

Vaig treure las claus de la butxaca, en va costar aconseguir que sortís el maleït clauer ja que la excitació feia una barrera infranquejable.
Fet el primer pas aconseguir entrar al pis. Un de tants 70 m2 això si ven distribuïts , la meva feina em va costar, ara ni el propi arquitecte reconeixeria el interior, entre moure parets, canvis de nivell del terra, i la il·luminació aconseguida entre llum natural i artificial per fer un ambient càlid, que fes venir de gust estar a casa durant tot l'any.
La Ruud ja sabia el que era venir a casa , durant molt de temps la nostre relació era quelcom més que perillosa, la tendresa amb la que va començar i l'amor que ens teníem va anar degenerant.
Suposo que totes les parelles tenen un punt de no retorn i nosaltres el vàrem passar en escreix, recordo el dia en que per sort o per desgracia la empresa ens va convidar a la presentació d'una exposició de escultures i art multimédia a una coneguda galeria cèntrica de Barcelona.
Ja ens coneixíem de feia temps però aquella nit estava destinada a nosaltres.
Ella encasquetada amb un vestit negre d'aquells que hom imagina com s'ho fan per respirar. Las seves cames finalitzades en unes sabates de taco d'agulla, encara en sorprenc que no la haguessin pujat a un dels pedestals. Aquelles figures que no crec que ni l'autor, un tal Magderfinger, podria explicar el seu significat sense que incorris en un relat de ciència ficció, podien competir amb la seva silueta.

Va entrar acompanyada com sempre per el seu cap, un home de una cinquantena llarga, cos panxut, de aproximadament un metre seixanta, un tap de bassa amb molta sort devia pensar tothom.
Ella era sempre el centre d'atenció, suposo que molt dels contractes que el senyor Domenech havia tancat en els últims temps es deurien al somriure i el moviment de malucs de la Ruud.

Li vaig acostar una copa de cava, ella va fer un somriure, metre mirava de reüll al seu Cap.
-Gràcies , tu si que saps afalagar a una dona assedegada.
Aquelles paraules van fer trontollar la meva imaginació, vaig picar-li l'ullet sense malícia, només com una resposta al seu compliment, i en vaig allunyar per no donar la sensació de sé un altre dels gossos que la envoltaven.

Recorregué la sala d'exposicions buscant un racó on poder admirar el panorama des de la distancia, las obres no eren el que podem dir normal, dit d'un altre manera , uns guants de goma de fregar plats , il·luminats amb llum verda i la seva ombra reflectida a una palangana de aigua de color groc, no seria la millor definició de art .
Intentant fugir de aquella mescla de postmodernitat i mal gust , uns esglaons salvadors en van donar la oportunitat de plantar al meu darrera a un lloc sòlid.
Des de aquella posició, vaig anar fent una ullada a tot el que succeïa , mentre anava fent glopets a la meva copa , aquell cava era força bo, jo no era convidat habitual a aquest tipus d'actes i si fos per aquell cava crec que no dubtaria en fer-m'hi la gentada i la calor eren insuportables , sort del càtering , molt eficients, ja m'havien renovat la copa quatre cops quant la ruud discretament va fer-me una aclucada d'ulls .
El pis estava una mica cap per a baix , feia uns dies que no feia dissabte i la pols ja feia acte de presencia sobre la taula del rebedor, jo no tenia gaires ganes de posar-me a netejar , vaig obrir el moblet bar vaig posar-me una copeta de conyac i vaig seure al sofà , agafant al comandament del TV i vaig pitjar un canal a l'atzar.

En aquell moment vaig veure a la meva improvisada taxista, que sortia a l'avanç informatiu darrera del seu cap entrant a una reunió , ella era discreta però el seu somriure per a mi sempre destacava davant de tota aquella colla de peixos grossos, els vestits d'Armani, Emenegildo Zegna, i Emidio tucci y els complement de prada feien aturar las altres mirades però jo sempre la veia a ella. No es que no portes vestits de marca, simplement era que nomes la veia a ella.
El enrenou era considerable, una munió de periodistes acusava la entrada dels membres del consell, la fusió de les empreses estava a punt de produir-se i era noticia de portada .

Vaig recordar trasbalsat que avia quedat amb la gemma i encara que tenia unes ganes esbojarrades de estar amb ella,no em treia del cap la silueta de la Ruud entrant en les oficines somrient, però no era aquell que sempre em tenia, reflectia cara de amoïnada , com si alguna cosa no anés bé.
Ràpidament vaig anar al vestidor a preparar-me alguna cosa que fes sentir-me còmode i a l'hora seductor, doncs la gemma mereixia una nit màgica.

Continuara......