L'escultura

Un relat de: Josep Bonnín Segura

Quan la seva dona li va entregar el correu , després d'anar-ho a retirar a la bústia, mai s'hagués pensat la sorpresa que rebria. Habitualment, apart de la publicitat i els comprovants bancaris dels rebuts pagats, rarament rebia altre tipus de correspondència. I rebre noticies del Concurs d'escultura on havia presentat la seva primera i única obra, ja feia temps que ho havia descartat.
Ell, mai s'havia cregut escultor, i la seva dèria per fer l'escultura que havia presentada , en si no tenia res de sorprenent. S'havia engrescat amb ella sense ésser-ne massa conscient al principi. Més be, li servia per omplir els instants buits que li deixava la seva feina, que no tenia res que veure en esculpir. Llavors, i amb temps i paciència, s'havia anat muntant un petit talleret. L'havia situat a les "botigues" que era el nom que s'emprava per anomenar el soterranis en el poble de la serra de tramuntana on havia triat per viure.
Obri el sobre en certa parsimònia i emprant un obri cartes de marfil en forma de cocodril que li havia regalat un amic seu. Li tenia un aprecio especial. El seu amic , un dia de parlada serena i profunda en el seu despatx, li havia dit que tries alguna cosa d'allà , que li volia fer un regal. En Daniel, la veritat és que no tenia, ni volia triar res, el que ell feia ja li pagaven , per dir-ho d'alguna manera,d'un altre lloc i d'una altra manera. Però el seu amic, s'havia fixat amb el comentari d'en Daniel respecte a aquell tallapapers que havia dut d'un dels seus viatges a Egipte. I sense més li demanar a Daniel que per favor l'acceptes. En Daniel és va com avergonyir una mica i únicament el va acceptar perquè sabia que aquell regal li feien de cor.
Quan va extreure la carta del sobre, aprofitar per a col·locar-s'hi les ulleres de lectura que emprava. Tenia un pel la vista cansada. Devia ser de la quantitat de llibres que havia llegit, des de que començar la seva recerca.

La carta se li va endreçar en castellà. I transcrita literalment deia el següent :

Apreciado Sr.D.Daniel Gibrell. Nos es grato comunicarle que el jurado ha decidido por unanimidad concederle el primer premio en el concurso de escultura de la XXII edición "Un mundo libre". La entrega del galardón, constituido por el trofeo, diploma i la cantidad estipulada en las bases del mismo, se entregaran en el Salón de actos de la fundación "Amigos para la Paz", Dia 9 de septiembre del año en curso en c/ de la ciudad de (Peru). Le rogariamos que nos confirmara su asistencia. Indicándonos cuando disponga de los billetes de avión, la llegada de su vuelo para que un miembro de la fundación se desplace a recogerlo en el Aeropuerto. Aprovechamos para saludarle atentamente y agradecerle su participación.
La carta venia signada per la Presidenta de la Fundació. Daniel va veure una signatura clara i neta. Inclinada , una mica cap a l'encapçalament de la carta. Les respectives lletres que formaven el nom de Amalia Creixa, eren arrodonides i entrellaçades sense separacions. Semblaven una ona marina.
Havent-la acabada de llegir Daniel és mantenir un instant en un silenci profund. Mira el jardí que es veia des de la finestra de la sala i emeté un sospir que li sortir del més endins.
El renou de les claus de la porta, el tornaren a la realitat. La seva dona havia sortit fins al petit queviures que hi havia al poble a comprar una mica de mel per l'esmorzar. Daniel s'aixecà i la va anar a rebre. Li explica, amb els ulls una mica espirejats d'emoció, el que havia passat. Una força desconeguda va fer que se abracessin suaument. Lidia, sabia coneixia perfectament el somni d'en Daniel. Feia molts d'anys , que sense cap tipus d'aldarull s'hi havia posat a acomplir-lo. Ella havia vist com creixia l'escultura i com els s'hi anaven sortint els primers cabells blancs i les primeres arrues. Com el seu fill es feia gran, acabava els seus estudis i se n'anava a viure amb la seva al·lota. Havien passat 22 anys des de que per una simple casualitat començar a preparar aquella cèlebre escultura. Els primers anys únicament s'havia anat proveint del material, que realment no li sortia massa car. i els darrers divuit , en instants de lleure, havia anat desenvolupant aquell projecte interior. Lidia, sabia que en Daniel volia sintetitzar en una sola obra els sentiments més superiors del ser humà. Però Daniel no tenia ni la més remota idea de com i quina obra seria. Fins que l'atzar, Daniel no creia en ell. Tenia la certesa de que tot el que ocorre a la vida te un sentit, malgrat a vegades no l'entenguem.
Per aquest motiu, va adonar-se'n del significat de la seva troballa, que amb el temps es manifestaria amb la seva obra.

Arribar el dia de la partida. Els nervis estaven a flor de pell. El viatge se'ls va fer una mica llarg. Cap del dos estaven acostumats a ver recorreguts tan llargs amb avió. L'aterratge va ser suau i sense sotragades. Després d'arribar a la terminal, i complimentar amb les duanes i control del passaports, va poder veure a una persona que portava el nom i cognoms de Daniel escrits a una cartolina blanca.: Tenia el trets característics del peruans del nord. Cara rodona, ulls negres i profunds front no massa ampla, llavis molsuts, que destacaven debut el color cobrí de la seva pell. Daniel és dirigí cap a ell i sense cerimònies, en Nazario, li demanar si era Daniel Gibrell . A lo que en Daniel li va dir que si i li va mostrar el passaport, que encara no l'havia amagat a la jaqueta. Després d'aquell petit tràmit, Nazario li dona la benvinguda al seu país, i els s'indica cap on tenien que anar per recollir els equipatges.
El cotxe d'en Nazario no era massa gran. Després de posar les borses. Daniel i Lidia havien aprés a viatjar sense massa embalums. Partiren cap a l'hotel. El tumult dels carrers, l'algaravia del transit, van ésser una constant fins arribar a l'hotel Carmel, que es trobava en el districte turístic de Miraflores. Després de treure l'equipatge, s'acomiadessin de Nazario agraint-li la seva amabilitat. Quedaren en que es veurien a la seu de la fundació a l'hora acordada pel lliuraments.
Daniel i Lidia, volien descansar una mica, dutxar-se i anar a menjar alguna cosa, abans de preparar-se per l'acte de la entrega dels premis que es feria a las vuit del vespre.
L'amabilitat i simpatia del recepcionista, no els s'hi va venir de nou a En Daniel i a na Lidia. Habitualment ells dos es trobaven en persones atentes i amables, i també sabien que no era casualitat, ja que les energies semblants s'ajunten. La positiva amb la positiva i la negativa....Després de prendre les dades, li donaran les claus de la cambra . Petita i funcional. Neta.
Quan baixaren de la cambra, després d'haver-se arreglat, ja no mancava molt per l'hora de dinar. Aprofitaren per fer un tomb pels carrers a prop de l'hotel per veure de trobar un restaurant per pegar un mos.
Com Daniel i Na Lidia no eren de menjar molt i endemés els s'hi agradava la cuina casolana, fitaren tot d'una un restaurant petitet, no gens ostentós i hi varen entrar. Desfruitaran amb un plat típic d'allà. Demanaren un ceviche, que es una espècie de peix adobat en llimona que es sol menjar cru. En Daniel el va trobar una mica massa picant. En canvi a la Lídia li encanta. Després de beure el cafetet, s'encaminaran cap a l'hotel ja que havien quedat amb Nazario que agafarien un taxi per arribar fins el saló i que no feia falta que els anés a cercar. Tot va ésser per estalviar-li feines , ja que en tenien prou en l'organització del lliurament de guardons i la roda amb els medis de comunicació que es feria després. Malgrat varis periòdics, ja havien parlat de l'obra d'en Daniel. Alguns dels crítics no havien estat massa encertats en el contingut, simbologia i realització de l'obra, Quasi sempre dins de la senzillesa s'hi troba la veritat. I per desgràcia hi ha certes persones que els s'hi encanta perdre molta energia en anar fent i cercant les cinc potes del gat. Compliquen i embullen. Volen extreure de les expressions artístiques i d'altres expressions, explicacions i conceptes tan complicats, que res tenen que veure amb el que voli expressar l'autor .No se n'adonen que si anessin a la ximplesa encertarien. Sense ser un judici, si les seves vides fossin menys complicades, possiblement reflectirien aquesta ximplesa i claredat en seus actes i disquisicions.
A un dels diaris , i a la plana de critiques, El titular deia: La edat del Hierro. Reflexión sobre esta etapa evoluva de la humanitat.
I a l'altre medi que en Daniel llegir, el titular, deia: La armonia y la dureza. Antagónicos en combate.
Ambdos medis anunciaven els guanyadors. Després manifestaven unes interpretacions un tan "sui generis" que varen provocar un somriure comprensiu a Daniel i Lidia quan ho llegiren als diaris que facilitava l'hotel.

Seria massa llarg i feixuc, explicar fil per randa el lliurament dels guardons. Després de tots els actes protocol·laris: Presentació, lliurament del tercer i segon premi. Aplaudiments, emocions i plors. Li fou entregat els guardons corresponents al primer premi a Daniel. Acte seguit , la presidenta Amalia Creixa va donar la paraula a Daniel.
En quan finalitzaren les tossines i gargamellejos de rigor, és produir el silenci expectatiu. Daniel explicaria el com i el perquè de la seva obra i la simbologia d'un home i una dona entrelligats on parts d'un es fonien en parts de l'altre, i que sostenien una esfera buida de on sorgia un arbre amb les branques apuntant cap el cel. De les branques hi pensaven formes semblants a un cor. Tota l'obra estava realitzada amb mils i mils de pers de totes les formes, tamany, caps i colors. N'hi havia de ferro , d'alumini , de coure i de molts d'altres metalls. L'home i la dona, es sostenien sobre una base d'una arrel d'un arbre mediterrani.
Daniel es dirigí en castellà als assistents. Quan m'explicava tot el que he anat narrant, li vaig demanar si s'estimava que ho traduís al català o no. I ell me va dir, que confiava amb la
meva manera d'escriure, feia anys que ens coneixíem i ell coneixia sobradament la meva obra. Que fes el que considerés millor per la comprensió de la narració de la història. Jo vaig decidir de moment fer la traducció malgrat me guardés una copia en castellà per si al moment de la publicació sentia que es tenia que fer en l'altra llengua.
Daniel mirar al seu auditori i després d'agrair el que li haguessin atorgat aquell guardó, va manifestar que dels doblers del premi, únicament se'n quedaria els necessaris per pagar les despeses del viatge i la compra d'una màquina que precisava pel taller. Que la resta seria entregat a la fundació, Aquí s'ha de dir que una de les finalitats més importants de la fundació era, i encara és, la concessió de micro-crèdits als habitants de zones on la riquesa escassejava perquè poguessin desenvolupar les seves empreses artesanes i així aconseguir una certa autonomia econòmica. Aquell gesta va aixecar un aplaudiment del públic i Daniel per variar es tornar empegueir. Si ho hagués sabut, ho hauria fet d'una altre manera un tan més silenciosa i hagués fet un abonament al conte corrent de la fundació després de haver-ho dit a la presidenta. Però no se li va ocórrer.
Quan és tornar produir el silenci, Daniel continua. "Seré el més breu possible i intentaré resumir el perquè de la meva escultura, el missatge que intent transmetre i el motiu pel qual vaig començar-la. Després de trenta anys de recerca de respostes, he arribat a la conclusió de que únicament l'Amor pot salvar al nostre planeta. Per a mi l'Amor, no te res a veure en sexes i sí en sers humans. Únicament hi ha un amor que allibera i per desgràcia no és el que més vessa per les nostres contrades. Parl de l'amor que mai és un contracte, ja que mai posa condicions. D'aquest amor, que es la llavor, per això hi ha un home i una dona entrellaçats que per mi representen la creació i la fecunditat, m'oposo totalment a creure que aquest fet misteriós i màgic es pugui desenvolupar en laboratoris i dins de tubs d'assaig. Dic , que d'aquest fet de fecunditat i creació sorgeix del nostre món, l'arbre que seguirà donant per sempre els mateixos fruits d'amor simbolitzats aquí pels cors. Aquest és el missatge que he pretès donar. Però com hi ha milions de veritats i totes caminen juntes i cap n'és més ni menys important que l'altra, és per el que sent que aquesta obra ha sorgit de mi però ja no és meva. És de tots i tothom li traurà el que necessiti per la seva evolució a l'instant en que la miri o contempli. Arribant a la comprensió que el seu nivell de consciència li permeti. De totes maneres som rius i tots acabem per arribar a la mar.
El motiu del inici de l'obra, podreu pensar que n'és una ximpleria. Vos explicaré breument el perquè. Un dia, una de les rodes del meu cotxe es foradar. Vaig anar al mecànic i després de desmuntar-la hi va treure un pern d'un cinc centímetres i ben esmolat. Em demanar si el tirava , i jo li vaig dir que no, que per favor me'l donés. Em mirar amb una cara una mica estorada. Des d'aquell dia, aquest més farà 22 anys complits he anat recollint cada un dels perns, claus, puntes, taxes que he trobat pel carrer. Al principi sabia que cada vegada que ho feia estalviava a algú, desconegut per a mi, un mal moment, o inclusiu un accident si se li clavava a la roda del seu cotxe. Més tard vaig sentir que tots aquells perns no tenia massa sentit guardar-los per separats , però que junts podien comunicar el missatge que ara vos estic contant. La meva conclusió és que la pau, la tolerància, el respecte cap els demes és generarà per coses simples i senzilles, ja que si no som capaços de fer aquestes, jo em deman: Com serem capaços de fer-ne d'altres que suposin un esforç més gran ?.
Daniel, de tornada del Perú, un vespre en que ens varem reunir per fer un pa amb oli al jardinet de ca seva a Biniaraix, em relata aquesta història, molt més breu que així com la vos he contada i vaig creure i sentir que un acte d'entrega d'aquesta mena era necessari i precís comunicar-lo al món ja que per sort o per desgràcia, no n'hi solen abundar.
Daniel em va donar el seu consentiment perquè ho publiqués a on jo cregués oportú i així ho he fet.
Gràcies per haver-lo llegit.


Comentaris

  • Endavant Josep![Ofensiu]
    ismael | 05-09-2004 | Valoració: 7

    Hola Jopsep,
    Crec que a la fi de llegir el teu relat he cregut que tu eres l'escultor que ha anat relatant una història tocant molts punts però sense sortir del guió i un estil propi fins a la fi.
    Jo només hauria donat més protagonisme sentimental a la dona però te'n surts molt bé en un paràgraf molt bo que dóna a entendre tot el que han passat junts durant aquests més de 30 anys.
    Per la resta, només manca pul·lir-ho una mica a base de se seguint escivint. Com tot!
    Espero continuar veient més "escultures" teves per aquí.
    Encantat i enhorabona, Ismael.

  • Moltes gràcies![Ofensiu]
    Estemariu | 14-08-2004 | Valoració: 10

    Hola Josep, moltes gràcies per fer-nos arribar una història tan maca. Trobo que el ritme i l'estil de la naracció és totalment coherent amb el missatge del relat. Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Bonnín Segura

Josep Bonnín Segura

400 Relats

903 Comentaris

483300 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Vaig néixer a Ciutat de Mallorca l'onze d'agost del 1952.
He escrit des del catorze anys.
Sóc un aprenent de poeta.

Col.labor a les revistes: "Furn-All-Lugg" i a "Espais...de res a poc", on s'ha publicat per fases el meu recull: "Cançó de l'home de les mans arrugades i altres poemes de llum" i just ara s'està publicant per fases el meu recull "Esbart de boires"

M'han publicat (abril 2007) el meu primer recull de poemes amb el nom de "Cadències quotidianes" Edit.Can Sifre-Col·lecció L'Argentera

Maig 2009 editorial Can Sifre-col·lecció L'Argentera-prosa, m'ha publicat el llibre de relats breus: "Sota la meva mirada"

He participat en dos llibres conjunts: "10x10 microrelats" Edicions de la Quadriga S.L. i a "Erotisme som tu i jo" editat conjuntament relatsencatala.cat/emboscall.

Febrer de 2008- es muntà una performance amb la seva professora de flauta travessera Ana Belen Sánchez , titulat "La flauta i la poesia", on es conjuntaren poemes , prosa poètica i música. Es feu a l'església de l'Hospital de Sóller.


r El projecte del llibre-homenatge a Miquel Martí i Pol està maquetat, tan sols pendent de correcció i impremta. Gràcies al 25 poetes i poetesses que han enviat els seus poemes. l'editor és en Toni Cardona, Editorial Can Sifre. El seu títol serà: "Flaires d'enyor". En memòria de Miquel Martí i Pol, un poeta del poble"

Novembre de 2010 he participat en el llibre "Garbuix de contes" editat per l'Associació de Relataires en Català i l'editorial Meteora; amb el conte: "Glasonia, Història d'una volva de neu" i molt orgullós d'haver pogut compartir el llibre amb diversos autors i autores als que tinc molta estimació.

Octubre 2011 Col.laboració en el llibre de diversos autors de poesia social i de denuncia "Tensant el Vers" publicat per Meteora amb la col.laboració de l'Associació de relataires en català. El meu poema és "El prodigi del poeta"

He participat en el projecte del meu amic-poeta Marc Freixas, el seu recull de poemes s'ha publicat amb el títol "El llarg camí d'escriure" .He tengut l'honor d'escriure l'epíleg i l'amic comú Vicenç Ambrós el pròleg. Des d'aquí vull felicitar a Marc, perquè ha aconseguit acomplir el seu/ un poc meu també/ somni.

Octubre 2012 particip al llibre conjunt "Llibertat" Associació de relataires en català, editat per Meteora, amb el poemes "Esclau silenci" i "Cadenes"
Desembre 2012 al recull de contes "Les estrelles" amb el conte "Starkia i la desaparició de les estrelles"

Estim la paraula, i escric perquè el món recuperi la sensibilitat perduda, retorni a la fantasia , i visqui d'una manera més lúdica la vida.Ja hi ha prou crueltat repartida.

Sóc terapeuta energètic. I treballo l'aromateràpia i el massatge. També la gemoteràpia i flors de Bach. Havent incorporat una teràpia energètica: Sanació reconnectiva
M'encanta quasi tota la música , toc la flauta travessera.Admir a Miquel Martí i Pol
M'encanta el seu vers "Tot és possible, tot està per fer"

"És injust que el qui porta l'eterna cançó ho faci en veu baixa" diu un vers meu.


Photobucket - Video and Image Hosting
Salvem de l'esfalt l'origen del Vol¡

Si voleu contactar amb mi, el meu e-mail: jkeops@hotmail.com

El meu bloc: Poemes de'n Josep

El meu darrer bloc creat: "Jo et portaré la llum"
Jo et portaré la llum

R en Cadena

"Helena em va encadenar i jo he passat la cadena a Camps de tristor i a Itaca"

(descobreix què és "R en Cadena")

AQUEST RELATAIRE
AGRAEIX COMENTARIS SINCERS, CRÍTICS I CONSTRUCTIUS. TOTES LES OBSERVACIONS SERAN BENVINGUDES, SÓC AQUÍ PER APRENDRE I MILLORAR! GRÀCIES!