L'escullera

Normalment no passava res de res, per no passar ni tan sols ho feia cap vaixell ni cap barca de pesca. Tot era calma al mig del mar ... les gotetes d’aigua barrejades amb l’escuma blanca dormien amb el vaivé suau , però després de la llum del migdia, de tant en tant venia l’oratge, i quan ho feia, el mar es capgirava de sobte i s’estremia amb un dolor insuportable.

Llavors les ones s’alçaven implacables en un ventall d’aigua que avançava en totes les direccions. El mar les podia contenir sense massa dificultats, però altra cosa era quan aquestes arribaven a la terra ferma, que tot s’ho enduien al seu pas...

La gent que vivia a la franja vora del mar va intentar lluitar amb les ones moltes vegades, però com que pel que semblava, elles tenien més força que res i que ningú, van arribar a la fatal convicció de que la terra desapareixeria dins del mar i amb ella tots els seus habitants, més tard o més d’hora... solament era qüestió de temps.

Però vet aquí que de les entranyes de la mateixa terra, feta de roca , va sorgir l’escullera, aparentment més petita que el mar, però imponent. I va passar que cada cop que venien les ones destructores, a l'espetegar amb la seva pètria paret, es trencaven en milers de menudeses d’aigua, que inofensives acabaven tornant al mar.

Tot i que l’escullera era de pedra picada i forta, la fúria de les ones sovint la feia plorar.

La gent que vivia a la franja vora del mar, a poc a poc es va anar oblidant de l’escullera, però ella va seguir sempre allà, plantant cara al mal.

Glòria Vendrell i Balaguer
Juny del 2016

Isaies 53 : Era menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia. semblant a aquell que ens repugna de mirar. El menyspreàvem i el teníem per no res. De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors (...) les seves ferides ens curaven.