L'escrivent de pergamins

Un relat de: Barcelona, t'estimo

*



autora: mar

Lloc triat de la ciutat: Barri Gòtic


***

... ara sí que em sembla que els tarongers floriran aviat i l'olor de tarongina em retornarà el record d'aquell dia en què l'òliba aixecà el vol i no tornà mai més.

L'Aura recordava el primer cop que el carrer li quedà sota el peus i des de l'alçada del pont on s'havia enfilat, no podia apartar la mirada d'aquell toll d'aigua on es reflectia la imatge d'un home amagat rere una columna . Poc es pensava ell que l'estava observant. Immòbil i amb un ram de flors a la mà, dins aquell vespre sentenciós cridava l'atenció als vianants, que en veure'l, acceleraven el pas, fugint d'aquella visió fantasmagòrica. La vestimenta negra que lluïa semblava talment sortida de l'aparador lúgubre d'un museu de cera. Eren tan sols les vuit i a la foscor no li havia costat arribar. Els porticons de les cases es tancaven i l'Aura, des del pont neogòtic que uneix la Casa dels Canonges amb el Palau, somicava rere els finestrals.
-Que no em veieu! Sóc aquí dalt, tolida i sentenciada a morir entre els papers amuntegats dels pergamins del bisbat.

Dramatitzava, perquè li agradava fer-ho i no pas perquè en tingués necessitat. Havia sigut actriu de teatre i havia voltat pel món representant obres teatrals que no tenien res a veure amb tot allò que ara li tocava viure cada dia, des que sortia el sol fins al capvespre quan ja la llum no permetia distingir els escrits i les cartes que l'escrivent de pergamins li deixava al costat de l'espelma que cremava sobre la taula.
Poca tinta havia gastat aquell matí i el tinter revessava de ple. L'escrivent va entretenir-se a vagarejar per les paraules dels fulls oliosos i bruts que dormitaven sobre un moble de fusta vella i corcada que hi havia enmig la cambra i decidí deixar-n'hi una mica més.

Feia dues setmanes que acabava de complir cinquanta anys. Als divuit va ser la pubilla del seu poble. Sota el rostre cansat encara s'endevinava aquella bellesa tan especial per la que li atorgaren tal nomenament. Gràcies a l'esdeveniment, li fou fàcil entrar en una companyia de teatre i actuar per tot el país i part dels països de parla castellana.
La seva popularitat creixia i les revistes del cor en parlaven sovint. Sortia en programes de televisió i feia anuncis publicitaris. La vida li somreia i tots els xicots la festejaven. Acudia a totes les festes de la jet-set i bevia fins a caure sense esma en braços de qualsevol.
Però l'Aura, un dia es va enamorar. Es va enamorar d'un home més gran que ella, a qui li agradava viure amb desmesura i gastar molt més del que podia gastar. Van casar-se, van instal·lar-se a Barcelona i a l'any de casats tingueren un fill, en Roger.
Durant l'embaràs no va treballar i va perdre contacte amb el teatre i la vida social. El ritme de vida al que estaven acostumats a poc a poc els va passar factura i els deutes s'acumularen. Tancada a casa, guaitava el món i veia com els amics feien la seva vida sense ni tan sols recordar-se que ella existia. El seu marit, que mai va estar enamorat, començà a maltractar-la física i psicològicament i al poc temps l'abandonà per una altra dona.
En Roger tenia 10 anys i patí els efectes d'aquesta situació i les circumstàncies el portaren a entrar, als 14, en l'ambient de drogues i alcohol en el qual es movia sa mare.

Divendres passat, la Marta i en Ferran van assistir a l'Homenatge a Maria Mercè Marçal en el desè aniversari de la seva mort. Arribaren en taxi fins a la Plaça Sant Jaume. L'entrada al Palau havia de fer-se pel carrer del Bisbe.
-Aquesta, deu ser la cua per poder entrar -digué en Ferran.
-Déu n'hi do quanta gent! Estàs segur de què és per aquí? - preguntà la Marta.
-Sí. Guaita, la majoria porten la invitació a la mà.
-I la teva on és? La portes, oi?
- Sí. La duc a la bossa! Vaig a fer una ullada. Mentre, tu fes cua.

S'apropà fins al carrer Pietat entretenint-se a escoltar un músic que tocava el violí. Els sons s'esbargien entre les ranures de les llambordes del carrer i la música sonava entrebancada a causa de la xerrameca de tanta gent. Donà un cop d'ull a l'entrada assegurant-se que aquell era el lloc per on havien de passar.
La cua de gent era tan llarga que arribava sota el pont. Va tornar fins allà.

- Sempre m'ha fet estremir aquesta daga clavada al crani, i sempre m'ha fet pensar en una mort violenta -digué la Marta mirant amunt.
-He llegit que hi ha mil històries sobre aquesta calavera. Històries banals, llegendes de turistes. Diuen que si t'atures aquí sota, no tornes mai més a Barcelona i que has de fer una mena de ritual per trencar aquest encanteri.
¬-Sí home, i què més... anar a beure aigua a la font de Canaletes, potser? Jo no em crec aquestes bajanades.
- Jo tampoc, però... -i al Ferran se li va escapar un somriure mentre ho deia.

Avançaren unes passes i fou llavors que veié l'Aura dalt del Pont del Bisbe. Va mirar al seu voltant i tingué la sensació de què ningú més la veia. No sabia que hi feia allà dalt ni entenia perquè l'atreia amb la mirada i amb el gest de les mans.
En obrir la porta i de seguida tothom va entrar. Passaren els controls d'accés i trobaren lloc per seure cap a la meitat de la sala. Mai havia estat allà i el defecte tafaner que tenia per naturalesa, li va fer oblidar l'Aura. Els impressionà l'obra que hi ha exposada a les avantsales i la rehabilitació de la sala, on s'havien eliminat els pilars mantenint els arcs i les voltes. En Ferran va esmentar que aquell espai de columnes invisibles, butaques arrenglerades i terra emmoquetat, era un lloc molt acollidor.
L 'acte començà. Va haver-hi xerrades interessants i lectura de poemes.
Fou llavors, mentre en Joel Joan i la Montserrat Carulla recitaven poemes de la Marçal, que l'Aura es deixà veure altre cop. Movia els braços i els seus llavis resseguien les paraules dels rapsodes com si fos ella qui interpretés l'obra.

Jo la tinc massa endins i no sabria
aturar-me al llindar del suïcidi.


En escoltar aquests últims versos, l'Aura desaparegué.
La Marta estava tant absorta que no distingia el que era real del que podria ser ficció.
De sobte, s'adonà que era la noia que un dia conegué a casa de la seva Tieta.
-L'has vist? -preguntà la Marta al Ferran a cau d'orella.
-A qui?
Es recordà de la Parròquia de Sant Cugat del Rec. Sempre que passava per allí, entrava a veure la Tieta Eulàlia que hi treballava de marjandona. Era una dona dolça, bona i generosa que donava un cop de mà a tothom que ho necessitava.
L'Aura duia en Roger a l'escola de monges que hi havia al pis de dalt. Els dies que feia tard, la Tieta li recollia el nen i li donava berenar. Quan l'Aura arribava, la Tieta ja li tenia preparat un cistell amb fruita i una olla de brou. Deia que li havia sobrat del dinar i que ells ja no s'ho menjarien.
El dia que l'Aura es quedà sola amb el seu fill, la tieta la va instal·lar al carrer Paradís, al pis de la senyora Quimeta, una feligresa soltera de 81 anys. La tieta sabia que ambdues necessitaven qui els fes companyia.
L'Aura passava molta estona al bar i en Roger feia els deures cada tarda mentre la Quimeta dormia al sofà. L'estiu de 1995 ja no es va despertar.
El pis era de lloguer antic, dels quals ningú sap qui n'és l'amo ni qui paga a l'administrador i els diners de la llibreta de la Quimeta van servir per poder-s'hi quedar uns quants anys més.

- Recordes que hi ha una parròquia al carrer Princesa?
- No tinc ni idea. Per què?
-Tan se val...

La tieta utilitzà els seus contactes per aconseguir una feina a l'Aura. La va col·locar per fer la neteja a l'Arxiu històric de la Ciutat, un edifici d'estil gòtic renaixentista adossat a la muralla romana de la Catedral. Allà va conèixer l'escrivent de pergamins, un home escanyolit que llegia i classificava els milers de papers que s'havien d'arranjar.
Cada dia en deixava un oblidat sobre la taula. El preparava ell mateix perquè l'Aura se l'endugués.

La feina era prop de casa i no li calia allunyar-se gaire. En Roger passava les tardes a la Plaça del Rei amb els col·legues i ella deambulava, èbria, pels carrerons del barri Gòtic com si fos una princesa medieval sortida d'un llibre antic.
L'ampolla es convertí en la fidel companya i la droga la corcà i envellí com la taula de fusta sobre la que passava el drap per treure la pols. Recollia el pergamí i se l'enduia entaforat a la butxaca de darrere els pantalons.

Quan la feren fora del pis, l'escrivent de pergamins li proposà que es quedés amb ell, dins aquella cel·la fosca del pensament. L'Aura no va entendre res de res i acabà anant a demanar ajut a la tieta. En arribar al carrer Princesa es trobà un edifici tancat. Va entrar per un forat de la porta per on s'accedia a l'església i va trobar un racó on instal·lar-s'hi al costat dels okupes que havien pres possessió del lloc.

En acabar l'Acte de commemoració, els assistents foren convidats a una copa de cava en el pati dels tarongers. Mentre pujaven l'escalinata, en Ferran preguntà a la Marta, què era el que volia saber del carrer Princesa.
-Doncs, tan se val. Fa anys la meva tieta vivia allí.
-És que ara m'ha vingut al cap que aquest lloc podria ser on estan construint l'Espai Subirachs. Vaig llegir, fa uns anys, que van desallotjar uns okupes i que els detingueren per enfrontar-se a la policia. Recordo la notícia. El periodista explicava que a l'interior hi havia onze joves en el moment de la intervenció policial. Va córrer el rumor que foren maltractats i que entre ells s'hi trobava una dona de mitjana edat, una gran actriu vinguda a menys.

-Au, va, tan se val... té una copa de cava! -la Marta agafà dues copes de la safata i li'n donà una, al Ferran.
-Gràcies.
-Quina meravella de pati. L'olor dels tarongers em porta molts re
cords.
-No havies estat mai, aquí?
- Diria que no, però tinc la sensació de que m'és familiar. Estic com si el que estigués vivint no fos real, com si aquest lloc m'hagués abduït i transportat a un altre món. No sé...
-Vaja, la que no creu en bajanades!

Pels tarongers del pati, plantats dins escocells ben alineats, s'entreveia la imatge d'un halo transparent que baixava del cel. Dansava sense que ningú s'adonés i en tocar a terra desapareixia sobre el mosaic brillant on es reflectien les figures dels assistents que passejaven entretinguts amb la conversa.

-Marxem? -preguntà en Ferran.
-Sí. Em sento fora de lloc. Prefereixo caminar una estona pels voltants.

En sortir a la plaça, la Marta preferí passejar pel barri gòtic. Entraren pel carrer del Bisbe i tornaren a passar per sota el pont. L'Aura ja no hi era.
En el carrer que dóna a la casa de l'Ardiaca, ara hi havia un músic que tocava el saxo. A l'altre costat, a la plaça de Garriga i Bachs, davant l'entrada de l'església de la Santa Creu, a tocar del mur del Palau, un noi de rastes llargues, en Roger, amb un parell de cintes i uns bastons, feia bombolles de sabó gegantines enlairant-les cap al cel. Si esclataven sobre les fulles dels arbres, l'aigua sabonosa les feia brillar, tal com feu l'halo que la Marta havia vist al pati dels tarongers.
Un home ajagut sobre les llambordes del carrer, d'amagat, repartia paperets i de darrere una columna sortí l'escrivent de pergamins, vestit amb sotana negra, i oferí a la Marta el ram de flors de tarongina que sostenia entre les mans.

Aquell vespre, l'Aura s'adonà de la realitat i decidí no continuar. Dins la cel·la fosca, s'injectà la vena, amb l'afilada ploma carregada de tinta que l'escrivent de pergamins li donà aquell matí.

A les vuit del vespre els picarols dels arlequins anunciaven ball de disfresses a la Catedral. L'Aura renuncià aquest cop a fer presència i s'abandonà a la il·lusió. Apagà l'espelma esgrogueïda que feia llum al costat d'una flor de tarongina i estengué els braços nus mostrant així els senyals estigmàtics que confonen als creients de la farsa i la ficció.


Comentaris

  • Però un relat bell, i sensible[Ofensiu]
    lluisba | 03-07-2008 | Valoració: 10

    I la referència reiterada a la M.M.M. m'entusiasma. Sóc un fan de la poetessa d'Ivars, i cada cop que trobo algú que la menciona, m'emociono

  • DIFICIL PERO EXCEL·LENT![Ofensiu]
    pivotatomic | 29-06-2008

    Dues històries que es barregen i que es fan una mica difícils de seguir (fins que no li enganxes el tranquillo), escrites amb un estil evenjable.

    Es nota que ets poeta i que domines la llengua i tens facilitat per les metàfores i les imatges. La veritat és que després de llegir-te aquest relat desitjaria que fessis prosa més sovint.

    Un plaer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

66317 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO