L'escriptor M. Vilaplana

Conferència a càrrec de l'escriptor M. Vilaplana a la sala d'actes a les 17:30 hores.

En M. Vilaplana no es presentà a l'hora convinguda. Tothom hagué d'esperar una bona estona. Finalment va poder fer la xerrada. Aplaudiments dels congregats. Després hi havia taula rodona, en la que tothom podia dir-hi la seva. I ho feien. Després al cafè de l'edifici en M. Vilaplana conversava amb alguns dels seus íntims.

- Trobo que per escriure sense que ningú no et llegeixi no calen grans aptituds. El que és difícil és interessar la gent, encara que hi hagi qui digui que menysprea els autors reconeguts, per ser-ho. Això és una bajanada. No pot tolerar-se aquestes opinions, i no vull dir amb això que s'hagin de proïbir, ho dic només en un sentit figurat, no explícit. Cadascú que faci el que vulgui amb el seu paper o amb el seu ordinador, per això el paga. Però la il·lusió de veure l'obra publicada ha de ser el principi fonamental de tota obra creativa literària, perquè sinó es perd el sentit del lector, la connexió íntima que hi ha amb el receptor. No es pot escriure al no-res, al buit, a les parets. No són interlocutors vàlids. Per això dic que s'ha de fer un esforç, i fer tota la resta de coses que acompanyen la bona literatura, els events, les presentacions, els intercanvis d'opinions. M'agrada saber que la meva obra és una obra col·lectiva, que hi ha moltes persones implicades, de les que jo en sóc la principal, però no l'única. Els que em critiquen també participen en l'elaboració dels meus escrits, i són coautors. No els donaré pas una part dels meus guanys però - aquí en M. Vilaplana començà a riure amb la boca tancada i bufant pel nas, a increments regulars, fins que va poder controlar-se - Totes les persones tenen necessitat d'expressar-se, de deixar constància del seu pensament, de prolongar-se en el temps de molt diverses maneres. És del tot legítim, però això no configura la figura central de la que parlem, que és el dinamitzador de masses, el que crea pensaments col·lectius, el creador de textos més enllà de la pura manifestació d'un estat d'ànim. S'ha de pensar molt per crear una obra digna de ser llegida, que estigui a l'alçada del que representa, que es pugui desar a una prestatgeria, i que no faci mal als ulls de veure. S'ha de tenir molta paciència, i tornar i retornar un cop i un altre sobre les mateixes frases. No val l'expressionisme, l'assertivisme, de vomitar els conceptes tal com venen. La reflexió ha de presidir tot acte creatiu, en tots els terrenys, per tal que sigui alguna cosa més que una provocació, que per a molts ja ho és tot. No pas per a mi. Aquesta guerra irreflexiva ha mogut a molts a la creació abstracta, a expressar sentiments exacerbats, intensos, paroxismes, que transcendeixen de la persona individualment. Pensen que han de treballar amb energies i amb estat de l'esperit. S'equivoquen de mig a mig. Res d'energies. S'ha d'explicar el que hom raona, el que pensa que ha de transmetre, el que sent ordenadament, amb un començament i un final, amb unes etapes seguides, amb artificis literaris adients. Tot això no es pot bandejar, no pot ser que es redueixi tot plegat a una representació del desordre interior, a un intent desafortunat de reflectir una agitació, un neguit, un estat cerebral confús i desendreçat. Primer cal convertir el cervell en un instrument de precisió, capaç de trobar les paraules tallants, de fer girar els conceptes en contorsions impossibles, de trobar els maridatges. Després hom es pot posar a escriure. Però que hi ha de l'estructura de l'obra. Perquè qualsevol pot inventar una trama, que parli d'històries seves o d'inventades, i farcir-la de descripcions, de personatges, de llocs, de successos, i introduir estructuradament nivells de llenguatge, i unes paraules i unes altres a uns llocs determinats. Tot es pot fer científicament. Però hi ha alguna cosa més que senzillament construir. Hi ha el talent, i l'ordre cerebral, que cal per tal de construir amb solidesa. Aquest entrenament s'agafa llegint i mossegant-se la llengua. Per tant deixem de banda els plantejaments extensius, que només pretenen emplenar pàgines amb textos de baixa qualitat, recurrents a conceptes coneguts, sense innovacions altres que l'estil personal de l'autor, les seves manies, els seus errors, els seus vicis. No tenen raó els que parlen de musicalitat i ritme narratiu, només hi ha un ritme que és el correcte, i no és pas la cosa més important. Perquè hi ha moltes maneres de dir les mateixes coses, de narrar els mateixos fets, que poden haver passat o només al cap, però que poden guarnir-se amb condiments sucosos o explicitar-se en frases automàtiques. Aquí hi ha una gran diferència, de criteri entre uns i altres. Per això hi ha tanta proliferació d'art abstracte, per la negativitat de la guerra, fa que les persones perdin la paciència, els que saben ja no són capaços de prendre's la molèstia de fer les coses com deu mana. La destrucció i l'anorreament són a la cantonada. No hi ha raons per tal d'esforçar-se. Tot plegat reduït a expressions minúscules. Perquè la mandra de l'abstracció i la creació expeditiva s'encomana, es reprodueix, les obres cada cop són més petites, més simples, potser més grans en espai, però no en concepte, es redueixen, fins que sembla que el creador no sap o no té ganes de ser artista. També passa una cosa semblant però tot contrària en les creacions literàries. L'extensió és petita, no s'arriba a grans volums, perquè sense fil conductor no es poden escriure grans obres. Així doncs concloc que cal esforçar-se per merèixer el reconeixement, i que vomitar sense més els sentiments i els pensaments no condueixen al talent, només a la pèrdua de temps. En efecte, hi ha d'haver una divisió a la societat, una divisió entre els que creen i els que consumeixen. No pot ser, ni pot ser ben vist, que hi hagi amateurs, afeccionats, que escriuen sense publicar, que pinten sense exposar, que composen sense dirigir. Això no pertany a la nostra societat, i està bé que així sigui, perquè aquest esglaó entre el creador i el consumidor és el que garanteix l'excel·lència de l'obra artística, o del llibre. No val la pena si no s'ha començat de primer antuvi posar-se a escriure una gran novel·la, que mai no es publicarà, i després clamar al món que ha d'atendre la teva obra mestra, perquè així no s'arriba enlloc. Els que saben escriure ja s'han adonat de fa temps, no necessiten una aprovació, presenten el seu primer treball a l'editorial i són reconeguts. Les pàgines del seu llibre destil·len talent, es nota que han nascut per això, o bé d'altres artistes, el mateix. Però ara amb la guerra proliferen els afeccionats, els lletraferits de tota mena. Es pensen que poden escriure algunes poesies, poesies per dir-les d'alguna manera, ni tan sols rimen. Pensen que el seu drama personal és tràgic i que els parteix per la meitat, com un meló colpejat per un pal, que es trenca. Així viuen la seva realitat, i els seus versos són carrinclons, previsibles, rèpliques de sentiments corrents. No s'adonen que han de deixar la tasca creativa als veritables professionals, als que entenem de donar corda a les paraules, de trobar-les la pólvora quan convé, de fer-les esclatar en el moment precís. Només els que sabem tenim dret legítim a estendre'ns en explicacions. El mateix passa en molts altres àmbits, que ara mateix no explicaré.

Així parlava en M. Vilaplana, davant d'alguns que s'havien congregat a la cafeteria de l'edifici, centre de convenció, a on havia fet la conferència. De primer només hi havien els íntims que l'havien acompanyat. Després algun que altre oïdor s'havia anat apropant, primer escoltant de perfil per seguidament i en veure que no hi havia objeccions, de front.

- L'art abstracte és una bajanada, sobretot en literatura. Perquè les coses s'han de poder dir clarament. Ras i curt, sense embuts, però clarament. No podem posar-nos una mordassa, si cal dir les coses es diuen, però tampoc no pensem que qualsevol combinació dels nostres pensaments tenen un interès, que podem parlar en plena incoherència sense que passi res, que tot el que concebem és digne de registrar-se en un escrit. Hi ha pensaments que són del tot inútils, que no serveixen a cap fi, que millor seria no haver tingut, que podem oblidar sense perill. Aprenem a callar, i a no comunicar-nos. Perquè el que ens ha passat i el que ens passarà presumiblement no són coses d'interès de ningú, tret de nosaltres, i ni això. Per tant l'abstracció com a eina de millora de la vida interior no funciona, és ineficaç, estèril, eixorca, produeix neguit i ansietats. Resulta molt més constructiu fer coses belles, boniques, admirables, que hom pugui ensenyar amb orgull, que hom pugui llegir i reconèixer-se a dins, reflectit, part d'un mateix, una part bella, que es pot somiar que s'assembli a la integralitat, tot i que pensar això seria enganyar-se. S'han de fer coses pràctiques, coses dignes, que puguin penjar-se a la paret, o llegir-se per una pàgina qualsevol. I trobar-hi interès, certesa, benestar. Res de plantejaments arbitraris, de fer ballar les paraules sense sentit, sense objectiu. No serveix de res disparar trets a l'aire, vers el cel, a saber on cauen les bales. S'ha de disparar a matar, o a ferir, amb les paraules justes, amb les comparacions precises, com un caçador que ha de caminar moltes hores per trobar la presa, i que aleshores no té pressa, espera amb paciència el millor moment, perquè el negoci li surti bé. Així doncs penseu que quan s'escriu en demesia i sense fre només s'aconsegueix marejar el potencial lector, que ja us avanço que ben pocs seran, perquè molt més val escriure una petita rondalla o conte, ben feta i equilibrada, amb un bon argument, amb paraules adients, sense que hi hagi unes que pesin més que les altres, i publicar-ho en un recull col·lectiu, que escriure milers de pàgines de no-res, d'especulacions sense sentit, mal armonitzades i amb innovacions lingüístiques poca-soltes.

Entre els que escolta
ven la prèdica sobre literatura d'en M. Vilaplana hi havia en R. Putxet, escriptor transferista, tal com es definia ell mateix, molt contrari a les opinions d'en M. Vilaplana. Prengué la paraula aprofitant un seu silenci.

- No puc estar més en desacord amb tu, M, i no puc permetre que contaminis amb les teves idees arnades que ja ningú no defensa, o si més no que ningú a l'avantguarda no defensa i que corresponen a la teva total manca d'imaginació i de vida interior. Has de mirar el que tens a dins, les paraules que et fan reaccionar, contreure els sentiments, esprémer't el cor. Trob que tens molt per aprendre per arribar a ser sincer en les teves composicions. No hi ha res del que dius, no hi ha raons per fer una descripció acurada dels fets que passen. T'ho explicaré perquè ho entenguis, perquè assistim amb retard a un fenomen similar a la caiguda de la pintura reproductiva de la realitat. L'art constructiu del text i la frase seran descoberts al capdavall, i el que tu fas no tindrà cap valor. Tanmateix explorar els sentiments i les formes de pensaments més amagades al cervell això sí que té suc. No pots criticar sense més els que ho fem. Perquè hauria de ser millor la teva forma d'expressió que la meva, si parlen del mateix? Tu ho fas molt menys, perquè rellegeixes, i corregeixes, i aleshores quan trobes que parles de tu mateix ho esborres, perquè t'avergonyeix d'assumir les teves podridures mentals. I per això proves de trobar el que consideres l'estil polit. Però t'equivoques de mig a mig, perquè no hi ha tal estil. Només algunes convencions dels erudits, un consens en un determinat sentit, que sempre algun autor destacat acaba per trencar, i que passa amb el temps. No hi ha normes que s'hagin de complir, no hi ha estructures que siguin inviolables, i que s'hagin de respectar, no hi ha res de res. Però tu segueix fent les teves obres com et vingui de gust, perquè la llibertat és per a tothom, jo seguiré fent les meves. Molta xerrameca tens tu i molt poques ganes d'expressar-te amb sinceritat. De tot has de fer un repàs, tot ho tens que analitzar. Has de baixar a la biblioteca i cercar tots els llibres relacionats amb el període donat, per tal d'ambientar-te, aleshores pots escriure el que vas copiant de l'enciclopèdia com a dades històriques, i a sobre l'argument, un esquelet ben definit. Però has de saber que hi ha molts animals que no tenen esquelet, i que poden ser grans també, i fer goig. El triomf de l'evolució no està basat en l'esquelet. Però tu cerques crear el que d'altres ja han fet, o el que tu mateix has fet, retornant sempre, al teu port, al recer darrera de la bocana. No veus que en qualsevol moment algú amb prou empenta pot sotragar totes les normes que has establertes, pot desfer tot el que tu has fet, i pot desedificar pedra a pedra o a canonades el que tu has bastit. Així doncs perquè et preocupes per aconseguir un reconeixement i una bellesa en la teva obra, si no saps res del futur ni de com evolucionarà tot plegat. Potser ningú ja no et llegeix quan la llengua canviï, potser ho vius i tot aquest succés.

En R. Putxet també sabia estendre's una bona estona si calia. No deixava ni un espai per la rèplica de'n M. Vilaplana, que ja el coneixia i s'abstenia de voler intervindre, sabedor que no hi hauria escletxes per on escolar-se. No volia fer el ridícul de voler parlar i no poder. Li feia molta por el ridícul a en M. Vilaplana. Finalment va poder falcar la seva veu enmig del discurs d'en R. Putxet, per bé que aixecant la veu durant els primers instants.

- T'equivoques com sempre. Si no saps fer les coses millor aleshores comprenc que recorris a tècniques abstractes. Pretens potser que les teves burrades siguin tot el futur de la literatura, que el que feu tu i els que pensen com tu hagi de ser la mesura universal de la creativitat del futur, que se't reconegui per la posteritat com un esclarit pioner. Trobo que les teves ambicions són infonamentades, que ningú no farà esment de la teva creació i que tot el que fas és inútil en conjunt. Perquè el que espera la gent és una creació armoniosa, que es pugui gaudir, tastar, assaborir, amb mossegades fines, amb intencions ocultes, amb vels i ombres, amb premeditacions. L'art de construir una obra no es pot explicar, s'ha de posar molta feina, això sí, i de feina tu en saps ben poc, no t'agrada, et repugna. S'ha de corregir, un cop i un altre, tants com calgui, fins a arribar al producte final, al que s'aguanta, al que no necessita de crosses, ni d'explicacions, ni de vida personatjaria. A mi no em calen els artificis, el meu text nu m'avala, no necessito res més que em sostingui, no em calen refugis en arguments pelegrins. Perquè jo tinc cura i amor per les meves creacions, i no permeto que un fill meu surti a mig fer, que es propagui sense tenir els cabells tallats, tots els serrells, els membres ben conjuntats, l'equilibri de la seva distribució de carns. Tot això s'ha de tenir en consideració, i fer les comparacions esclaridores. Per fer-ho cal talent, i hores de feina. Molta feina afegida al fet mateix d'escriure, un esborrany potser, una primera vomitada, pot servir per desbloquejar les idees. Però ja t'avanço que el bon escriptor no necessita d'aquests subterfugis, perquè coneix perfectament les seves facultats, i fins que no té tota la novel·la al cap no es posa a escriure, per tal de poder anticipar dades importants que han d'aparèixer després, i entortolligar-ho tot en una bona combinació, com una salsa equilibrada en la que s'han de barrejar diferents elements. Així opera el professional, el que vol guanyar-se la vida a través de la seva creació. I bé que ho fa. Perquè tu no has trobat encara el reconeixement de les masses. Ningú no entén els teus plantejaments, el que vols explicar, ningú no pot compartir les divagacions del teu ego desbocat. Ningú no t'entén. Ara he de marxar, m'esperen a una inauguració.

En M. Vilaplana s'aixecà i marxà. Els que quedaren sentiren una estona més parlar en R. Putxet, divertits per algunes de les seves idees més revolucionàries. Creia fermament que no hi havia d'haver constrenys per a res a la vida, ni en el menjar ni en el beure, o el cardar, o escriure. Tot eren actes de la voluntat lliure, i com a tals no havien de tenir lligams, res que obligués a contenir-se en un o altre sentit, cap regla ni norma per complir. La llibertat i un mateix només. Però evidentment en M. Putxet tenia també les seves normes, perquè ningú no se'n pot estar del tot de tenir-les.