L'escorpí negre

Un relat de: Jofre

En encendre el llum de l'habitació vaig veure un petit escorpí de color negre que es movia lentament damunt la rajola. Es va quedar quiet i jo perplex.

Reconec que vaig fer un primer gest instintiu per fugir, però després tant l'animal com jo mateix ens vam quedar absolutament paralitzats. Uns segons després, l'escorpí negre cruixia sota la meva sabata. Recordo haver-hi aplicat una força inusual i perllongada, però proporcional a una mena de por irracional que s'havia apoderat de mi en identificar l'aràcnid. Una reacció ràpida, potser imprudent o agosarada, com si algun ressort intern m'hagués obligat a no errar-la i assegurar-me que el petit escorpí negre era ben mort.

Havia actuat com si m'hi anés la vida. Fins i tot, quan amb recel i cautela, tot seguit vaig comprovar l'estat definitiu i terminal de l'artròpode, ho feia encara sota els efectes dels estigmes més clàssics que cataloguen els escorpins amb el seu agulló verinós com un dels aràcnids capaços d'atemorir-nos amb més facilitat. Certament, he de reconèixer que la seva presència era inquietant, inesperada, sorprenent i havia fet saltar tots els mecanismes d'alarma més elementals.

Abans d'apagar el llum, vaig deixar la sabata dreta allí al mig, ben visible, abandonada amb una taca inconfusible d'un fosc bany d'hemolimfa on es distingien les restes d'una cutícula cèria i quitinosa, rígida, protectora i pigmentada, absolutament vençuda amb els artells ja immòbils; i llavors a peu coix vaig obrir el porticó, la finestra i la persiana de bat a bat. Caminava amb precaució. Duia mitjó, i, així i tot, la fredor de les rajoles la tinc present avui. Igual que aquelles preguntes que em fiblaven des de feia una estona: d'on podia haver sortit aquell escorpí? i, sobretot, n'hi havia algun altre en aquella habitació mig oblidada?

Impossible.
Em repetia mirant de reüll la sola de la sabata, amb una barreja d'incredulitat i de fatiga d'heroïcitat.


Impossible.

A l'estança hi havia un llit sense capçal -amb un edredó fent de faldilla- encaixonat entre la paret i un dels flancs d'un armari -fusta de cirerer semblava- que pràcticament tocava el sostre; una calaixera que imitava la canya americana i tenia la superfície tota trenada com qui hagués teixit amb vímet; i uns prestatges reforçats amb esquadres, plens de llibres. I, sí, també hi havia un quadre d'ell -amb la inicial del seu nom i el nostre cognom amb pintura negra- cosa ben estranya perquè ell no signava gairebé mai; però ves per on, aquell en què l'arbre, el riu i el paisatge semblava que s'hagués pintat amb tots els tons de verd imaginables, aquell sí que estava signat.


Impossible.

En una de les parets hi havia una porta mig oberta que feia joc amb el color blanc os que s'havia triat per estucar l'habitació. Era un armari encastat que a primer cop d'ull passava inadvertit. En el seu interior s'hi ordenava l'espai en sostres.

En efecte, encara hi havia algunes de les escultures de pedra.
Les més grans tocant el terra i les rajoles; després un primer sostre amb les que ja no pesaven tant i en el segon sostre -molt reduït- les que es podien agafar amb una sola mà. Al capdamunt, un tercer sostre amb una única maleta antiga de cartró pedra endurit, verd fosc, amb unes tanques daurades que s'obrien fàcilment i eren plenes d'eines per treballar la pedra i la fusta: broques, escarpes, burins, llimes... i, fins i tot un serjant i una maça plena de pols de marbre. Tot barrejat.

Allò tenia l'aspecte d'haver estat triat de qualsevol manera. Garbelladures. Com si fos una fossa on hi quedaven restes de diferents èpoques de la seva vida. Gens significatiu i deixava ben palès que del seu esforç de creació ja en quedava ben poca cosa.


En aquell armari es conservaven les últimes escultures que en Pere, el meu germà, havia esculpit abans de morir.

Tota la seva obra, el llegat artístic, es reduïda a allò que la Marta havia manat de fer encabir en una armari encastat en un habitació mig oblidada i a la possibilitat que algú conservés els quadres i les peces de fusta venudes.
Les escultures de pedra inacabades havien tingut un destí penós i també ignoro el motiu real pel qual la Marta va decidir penjar aquella tela verda en una habitació que tenia mig oblidada. Estic segur que en Pere deuria haver pintat quadres millors, tanmateix era l'únic localitzable.

La veritat és que em sentia culpable. Fent aquesta revisió ràpida vaig adonar-me que m'havia allunyat d'en Pere i la Marta feia molts anys. La Marta mateix m'havia avisat de la mort del meu germà quan ja feia mesos de l'accident. Parlant amb ella tenia la sensació que la seva relació tampoc no deuria ser flors i violes, però poc podia dir jo al respecte.


Impossible.

En l'habitació que la Marta m'havia assignat per passar-hi uns dies no hi podia haver escorpins. Però llavors ja no en tenia cap dubte. Recordo que feia molta calor i això deuria haver propiciat l'eclosió d'algun ou d'escorpí amagat en alguna de les escultures.

El més sorprenent de tot és que malgrat que moltes d'aquelles escultures tenien una base de marbre net, tallat amb quatre cops de mola, moltes no tenien cap suport i el més curiós és que en Pere li agradava fer escultures a partir de roques i pedres que ell anava a buscar a la mateixa llera de rius i rieres. Això jo ho sabia de sempre i en examinar la pedra que formava cadascuna de les escultures que tocaven les rajoles, en vaig confirmar la procedència. Sinó de totes, de la majoria. En efecte, algunes d'aquelles escultures, potser les més poroses, en els seus intersticis, en les fines vies i clivelles originals que després es deurien anar polint i pràcticament desapareixent; en alguna d'elles, ben segur, un escorpí i deuria haver deixat la posta.

Era difícil de creure, però era l'única possibilitat.
Vaig recordar els casos de famílies esfereïdes en descobrir un aranya al bell mig del menjador de casa seva. Després de l'ensurt, arribaven a la conclusió que aquell tronc al voltant del qual s'hi enrotllava la seva planta d'interior, tropical, en el seu moment un aràcnid també hi havia deixat la posta.

De manera similar hauria succeït amb aquell escorpí. Per l'aspecte negrós que tenia, pertanyia a una de les tres espècies odiades i temudes del país, però que no comportava cap mena de perill, en principi. Simplement es deuria sentir tan perplex i sorprès com jo mateix en encendre el llum de sobte. Em notava més tranquil després de constatar la victòria brutal. No era comparable a una momentània invasió de formigues argentines -em repetia. La Marta tenia el pis impecable i no vaig retreure-li pas res d'injust, després que entre tots dos condicionéssim l'habitació. Es tractava d'una qüestió diferent, un punt i a part. No calia cercar excuses.


L'episodi de l'escorpí negre no semblava afectar-la gaire. Tampoc els seus ulls verds insondables tenien ganes de parlar del meu germà. La situació li deuria ser incòmoda i es limitava a ser respectuosa, essent alhora molt superficial i protocol·lària. Com si la meva visita fos un tràmit, una inspecció familiar subtil. El que ella tenia ben clar, és que girava full i oblidava en Pere. Si jo volia em podia emportar les escultures on volgués. En podia fer el que més en plagués, com si les llençava totes a la riera més pròxima.


Aquella tarda, vaig arribar-me fins al Riu. Un cop a la llera resseca, amb una xafogor asfixiant observava el còdols enormes. Si hi passava un drap mig moll descobria la veritable naturalesa de cada pedra. Alguna cosa em deia que aquell procediment, o algun de semblant, havia seguit en Pere per seleccionar-les. Per un moment, amb l'aigua, relluïen, i les formes generoses de noia, els cossos sempre nus, parcials, sempre fonent els contorns amb els límits de la mateixa pedra, eren explícits i evidents.
Podia ser que en Pere tingués una idea i cerqués una pedra d'unes característiques molt determinades, o també que trobés una pedra excepcional, en consistència i colors, i ell n'extreia el cos seductor d'una noia.


Era totalment possible

Quan al vespre vaig tornar a mirar-me aquelles escultures en l'armari encastat vaig entendre que sovint no tenia prou pedra, prou material, i la figura no havia pogut néixer del tot. Tanmateix quedava en una noia que sorgia de l'aigua, amb un impuls i una força provocadores. El cos de la noia es corbava, apareixia el tors, els cabells llargs de l'aigua, o bé surava parcialment immergida. Combinacions generoses i sensuals, fragments d'instants explícits d'una anatomia femenina clara que ell immortalitzava en aquella pedra.


I de sobte, va tenir l'accident. Talment com els cops precisos que donaven cos als seus desitjos, sentiments i emocions. Un mal cop, desafortunat -em va dir breument la Marta- fou suficient per convertir el seu cos en pols. En no-res i prou.


Aquella primera nit vaig encendre el llum diverses vegades. Mirava el sostre, les rajoles, fixava la mirada en aquella porta mig oberta de l'armari encastat i també en aquell quadre signat. El de colors verds.
Costava adormir-se.

La Marta no tenia cap d'aquelles característiques que jo havia observat en les escultures del meu germà. Ignorava quines deurien ser les seves referències, models reals o imaginaris, però del que estava segur és que ella havia exercit poca influència en la seva obra. Admetia, naturalment, em faltaven moltes peces del mosaic i tampoc volia donar-hi més voltes. Era estrany però; si pensés que en Pere era una persona rancuniosa, hauria de reconèixer que havia trobat una venjança freda i perfecta. Una fiblada silenciosa i eficient d'un escorpí negre sorgit d'aquells cossos que insinuaven un desfici per l'art més pròxim a la natura. Fent servir materials obtinguts de la mateixa llera del riu, on l'esforç i la dedicació feien néixer escultures d'una originalitat innegable.
La Marta, potser des del seu llit també hi pensava.

L'endemà vaig tornar a comp
rovar que no hi havia cap més escorpí. Tal vegada havia estat l'atzar, just quan jo havia anat a visitar la Marta les condicions eren favorables per l'eclosió de l'embolcall fi on reposava el futur escorpí negre. Potser era un senyal per a tots dos, tant per a la Marta com per a mi mateix. Potser no ens vam avenir mai i no vam saber valorar l'afany d'en Pere i ara ens enviava un darrer missatge nascut de les entranyes de la restes de la seva obra. En el cor de tanta bellesa freda s'hi amagaria un petit escorpí negre que només clavaria l'agulló, en una situació extrema, quan per exemple algú aixeca la pedra d'una riera o d'un riu sec, i la torna a deixar anar de sobte per l'excés de pes.

L'escorpí negre deuria quedar esclafat pel pes d'aquell còdol que en Pere després va convertir en escultura. Unes escultures que la Marta detestava, perquè la posaven en evidència.
Òbviament, d'aquella casa només me'n vaig endú un record, una instantània en la qual hi destaca el moment de falsa heroïcitat de matar l'escorpí negre, admirar l'obra escultòrica i la venjança verinosa que corsecava la Marta que se li reflectia als ulls verds, molt verds, que jo diria que hi retenia tots els tons de verd imaginables, com en aquell quadre -ves per on- l'únic que possiblement el meu germà havia signat.

Comentaris

  • sembla mentida[Ofensiu]
    Lavínia | 29-06-2006 | Valoració: 10

    que la presència, sempre inquietant (clar!), d'un escorpí, una anècdota hagi servit per pouar en les actituds i fets humans com és l'odi, el rancor i la realització d'una escultura.

    Feia temps que no entrava a RC i reconec que ha estat tot un plaer llegir-te, Jofre.

    Petons.

    Lavínia

  • aglaia | 01-06-2006 | Valoració: 10

    simplement... IMPRESSIONANT.

  • Mon Pons | 31-05-2006 | Valoració: 10

    Una història emotiva i que ja ens tens acostumats i, aquesta vegada, ens remet cap a diverses llegendes de l'escorpí. Una d'elles l'escorpí molt bé podria dir:

    "No sóc un esperit dels elements, ni tampoc un dimoni. Sóc un animal fatal per a qui em frega. Tinc dos banyes i una cua que em retorço en l'aire. Les meves banyes s'anomenen, una la violència i l'altra l'odi. L'estilet de la meva cua se'n diu punxó de la venjança. Dono llum només una vegada: la concepció, que és per els altres signe d'augment, és per a mi el senyal de la mort imminent".

    Potser, si mirem la tradició grega, l'escorpí és el venjador d'Artemi, la Diana dels romans, la verge caçadora, eternament jove.

    1ª Visió (subjectiva): Els Personatges:

    -L'observador (el narrador, que ho ha viscut en 1ª persona... Recorda?)
    -La Marta (cunyada, gelosa, venjativa... ?)
    -L'escorpí negre (1ª metàfora de Marta...?)
    -En Pere (germà del narrador i escultor, que mort per accident.)

    Els còdols =(2ª metàfora: matèria primera de l'escultor)

    -4 ("impossibles" )+ 1( "era totalment possible")

    - - - - - - -

    2ª Visió:

    Miquel Àngel Buonarroti va donar a entendre que la bellesa o la figura resultant (cos i forma, en definitiva) que es vol esculpir està dins la pedra, només caldrà que la trobem... és cosa de l'artista, amb la seva llibertat que li cal descobrir (s'ha de treure de dins...) però, potser, la complexitat de la història no es redueix a la construcció d'un univers simple, geomètric o en tres dimensions, que permeti el desenvolupament (en si mateix...); més bé l'art de tots els temps que s'ha desenvolupat sota els auspicis de la mimesi, de la distància narrativa-documental o de l'abstracció especulativa. Per aquest motiu, crec que haurem de considerar totes aquelles metodologies basades en el fenomen fundador de la mirada. L'experiència estètica no s'ha plantejat, més que en contades ocasions, que la producció i la recepció de l'obra estan marcades per la màxima de Rodin del "es tracta només de veure".

    Felicitats, altra vegada, i fins aviat!

    Mon

Valoració mitja: 10