L'escola sagnant

Un relat de: ignasicarsícostas
L’Alícia era una nena d’aspecte fràgil i molt emotiva que aparentava menys anys dels que tenia i, com tots els nens i nenes de la seva edat, anava a l’escola, jugava... A casa, per a ella, els seus pares eren uns herois. De gran volia ser una famosa biòloga que salvaria el món en fer un gran descobriment. Per això esperava cada setmana que arribés l’hora d’anar al laboratori i poder observar pel microscopi tota mena de bitxos o cèl•lules de diferents teixits. Les classes de ciències se li feien curtes, mentre que, quan tocava estudiar llengües, el temps no corria de cap manera. S’avorria més a les classes de lletres i, més d’una vegada, li havien cridat l’atenció, ja que el cap se li anava volant cap a les plantes, animals o roques, i ni s’adonava que la professora estava parlant amb ella. No obstant això, era una estudiant aplicada i avantatjada, que treia bones notes i tenia una relació normal amb la resta de companys i amb tots els mestres de l’escola. Tenia força amics i amigues amb què jugava durant l’esbarjo i esperaven sempre l’hora de fer les activitats extraescolars per poder estar una estona més junts.
Tot aquest equilibri trontollaria per una sèrie d’esdeveniments que ocorregueren de cop i volta, o potser ja feia temps que es gestaven i ningú se n'havia adonat.
Un dia, a mig curs, després del descans del matí, l’Alícia estava asseguda en una de les incòmodes cadires de fòrmica verda al passadís de l’escola. Tenia els ulls fortament tancats, estava molt espantada, abraçava tant com podia la seva mestra, mentre esperava que arribessin els seus pares a buscar-la i se l’emportessin ben lluny de tot aquell horror que es va formar de sobte al seu voltant.
A l’Alícia l’acabaven de trobar al costat del cos sense vida del jardiner. Mentre tots els nens jugaven, una mestra es va fixar que la nena mirava cap a un racó del pati, sense moure’s, durant una llarga estona. A la mestra li va cridar l’atenció, va anar a buscar-la i se la va trobar en estat de xoc, mirant l’home que restava ajagut a terra entre els xiprers. La professora la va agafar en un vol i la va dur fins al passadís, on, asseguda al seu costat, li agafava, sense adonar-se’n, una mà amb massa força i amb altra li acaronava el cabell nerviosament.
L’home semblava que havia estat assassinat, ja que es veia clarament que havia estat ofegat amb un cable de fre d’una bicicleta des de l’altra banda de la xarxa metàl•lica que envoltava l’escola. Tenia un desagradable aspecte: amb la cara tota morada, els ulls oberts exageradament i mig despullat per l’esforç que devia haver fet en intentar salvar-se. Tot plegat feia espantosa la visió per a qualsevol adult, i més per a un nen.
—No pateixis per res, tranquil•la bonica, ets un àngel, ets un àngel... —li repetia incansablement la mestra.
Els pares van arribar plegats i fonent-se en una abraçada amb l’Alícia, la van dur ràpidament cap a casa per allunyar-la al més ràpid possible d’aquell malson.
Varen passar un parell de dies i, mentre la recerca seguia el seu camí, l’Alícia va tornar a les classes perquè la normalitat fos el seu dia a dia com més aviat millor, almenys així els ho recomanava tothom.
El metge forense encarregat del cas va determinar l’hora de la mort del jardiner i van poder esbrinar que l’única persona que es trobava sola en aquell moment a l’escola era el bidell. També que el jardiner, i això va ser una sorpresa per a tothom, tenia un càncer d’ossos molt avançat i li quedaven poques setmanes de vida. Un cop molt fort per a tota l’escola, ja que ningú coneixia aquest fet. Sempre havia estat un home extremadament entranyable, però curt de paraules.
Lentament la recerca i el curs van seguir avançant sense més sobresalts. Passades unes setmanes, quan a l'escola tot semblava tornar a la rutina, un dia, després de dinar, van començar les classes de la tarda i la professora ràpidament va trobar a faltar l’Alícia; va preguntar als seus companys de classe si l’havien vist. Aquests van respondre que no en sabien res. La mestra es va espantar i va fer venir un substitut perquè vigilés els nens i, sense cap ordre, es va posar a recórrer tots els passadissos. El cor li deia que alguna cosa estranya passava. Va buscar per totes les aules i les instal•lacions, va anar preguntant a tothom, ningú en sabia res. Fins que, en obrir la porta que donava al menjador, la va trobar pàl•lida, fràgil com un colomet, aturada al costat del cos sense vida de la cuinera, que estava estirada al terra de la cuina rodejada d’un toll de sang que li provenia d'una ferida feta amb un ganivet a l’alçada del fetge, mortal de necessitat, ja que va provocar que es dessagnés en pocs minuts. La dona, que era de raça negra, de mitjana d’edat i que feia almenys cinc anys que treballava a l’escola, en la seva curta agonia, encara va ser a temps amb una mà de dibuixar el que semblava una lletra, en concret una B.
Voldria avisar de qui era l’assassí?
—Alícia, reina. Què hi fas aquí? Marxem, corre!
—Havia quedat amb gana i he vingut a buscar una barreta de xocolata —li va respondre, obrint la mà i mostrant la xocolatina totalment trencada i fossa per la força i la calor amb què la nena l’estava sostenint.
Va dur-la a la biblioteca i es va afanyar a trucar a la policia i, el més difícil, als pares de nou.
«Com podia ser que l’Alícia hagués trobat els dos cossos? Qui era l’assassí, que convivia amb els nens i els professors en aquella escola? Què voldria dir aquella lletra misteriosa?», pensava la professora.
Pares i mestres, el personal de neteja, els companys de cuina i els d’administració, ningú s’ho podia treure del cap.
Aquest cop la mare va arribar primer i, fonent-se en una nova abraçada amb la seva filla, li deia:
—Com pot ser reina? No passa res, tu tranquil•la, els pares t’estimen molt i tu ets un àngel, un àngel...
Tan aviat com va arribar el pare, la van agafar d’una revolada i la van portar cap a casa, ja hi hauria temps perquè la policia li fes preguntes.
La causa de la mort era clara, també era un assassinat. L’hora coincidia amb l'estona en què només es trobava a prop el bidell, que dinava després dels mestres i els nens. Ell, de nou, assenyalat, i l'escabrosa lletra que podia ser una B de bidell.
Tot això ho compartien en el claustre de professors, al qual s’havia afegit el personal no docent en una reunió convocada per la directora, sabent que l’assassí o assassina podia trobar-se allà mateix.
La sorpresa va ser majúscula quan la policia els va informar que la dona morta havia patit un avortament natural feia pocs dies, del qual ningú en sabia res.
Els pares de l’Alícia la van dur a un psicòleg, no volien que tan macabres encontres provoquessin cap tipus de trauma a la seva filla. Era el seu tresor, la filla que havien de protegir del que fos i com fos, ja que el seu germà petit va morir al cap de pocs anys de nàixer d’una malaltia degenerativa fulminant. Potser la sobreprotegien, era molt difícil trobar la mida justa.
La policia ja amb més dades a la mà, en donar-se els dos casos seguits en la mateixa escola i en poques setmanes de diferència, s’ho va agafar amb més interès. El bidell semblava el principal sospitós, però mancava el motiu, podia ser el robatori, el sexe, una revenja o qualsevol altre, però calia trobar-lo. L’assumpte no acabava de quadrar, havia d’encaixar tot com un puzle tallat amb precisió mil•limètrica.
El més interessant va ser quan van buscar els antecedents del bidell. Un noi relativament jove, alt i fort, capaç físicament d’ofegar una persona o clavar un ganivet de grans dimensions en el cos d’un altre. L’expedient revelava un seguit de detencions i curtes estades a la presó per diverses causes: tràfic d’estupefaents, furt, robatori amb agressió, tinença d’armes sense permís... Vaja, que ja podia tenir aspecte de no haver trencat un plat en sa vida, però tenia un cúmul de delictes a les espatlles. Calia dir en defensa seva que feia anys que no tenia cap problema amb la justícia. Hi hauria un detonant que l’havia fet caure de nou en el més brutal dels delictes?
S'haurien de trobar empremtes digitals o alguna fibra de l’uniforme del bidell en el cos d’alguna de les dues víctimes, però amb els recursos escapçats d’avui dia, això trigaria setmanes a saber-se i, malauradament, no tenien res per poder apartar al bidell de l’escola, només extremar la vigilància per part de tothom i, sobretot, protegir els nens.
La mare, jugant a casa amb l’Alícia per distreure-la de tot aquell malson, va tenir un calfred que li recorregué tota l’espinada en recordar com, en sortir de l’escola, quan travessaven el pati i es van creuar amb el bidell, la seva filla va tancar fort les mans i els ulls durant els pocs segons en què l’home era a prop d’elles.
Van seguir unes setmanes difícils, la policia li va dir a la directora que ells anirien passant sense previ avís per tal de fer més difícil un nou crim, posar nerviós l’assassí i veure si cometia un error i podien enxampar-lo.
La directora, juntament amb tot el claustre, assentien, però no ho veien massa clar, tot plegat. Tot, de moment, els portava cap al bidell, però realment encara que hagués comès diversos delictes, a l’escola era una persona encantadora, sempre disposada a fer el que calgués i a ajudar tothom.
Passaren uns dies en què tot semblava tornar a la normalitat de nou, la recerca avançava lentament, el bidell era vigilat per tots i ell se sentia observat i aparentment incòmode. Encara que no volien fer-ho evident, estava clar que la relació amb ell, les converses o els cafès compartits en grup havien canviat substancialment.
L’Alícia, amb el reforç del psicòleg, anava a les classes, jugava i es comportava com qualsevol altra nena de la seva edat i mai treia el tema de les morts ni preguntava per elles.
El bidell i l’Alícia es miraven de reüll si es creuaven per algun dels passadissos de l’escola, ella no sabia res de les sospites del bidell i ell intentava no intimidar-la, encara que era conscient que podia tornar a la presó només que la nena volgués.
Un matí de divendres, quan ja tothom pensava en el cap de setmana, el bidell pujava les escales silenciosament cap al primer pis, on es trobava l’aula de música, a fer un encàrrec. En arribar al replà va veure com l’Alícia s’esmunyia ràpidament cap a la terrasseta del davant de la classe. En realitat no va fer-ne massa cas, ja que va considerar que la nena li tenia respecte i va fer el gest d’amagar-se. El jove va avançar lentament pel corredor, una estona eterna i, agafant el pany de la porta, la va anar obrint lentament, ignorant l’Alícia, mig amagada darrere una mena de pilar que hi havia a la terrassa.
Quan tenia la porta oberta de bat a bat va anar directe a buscar les carpetes que li havien encomanat i que haurien d’estar damunt la taula del professor. Com que no les va trobar, va decidir donar un cop d’ull per la sala: el professor de música, la veritat, era força despistat. Va mirar pels prestatges i, com seguia sense veure-les, va anar per obrir els armaris, quan, de sobte, de la segona porta, li va caure a sobre, tot ensangonat, el professor de música, amb una esmolada batuta que el travessava totalment per l’estómac. Al mateix temps que queia a terra pel seu propi pes, l’Alícia es va posar a xisclar mirant-s’ho tot des de la porta. Cridava i cridava, fins que van arribar els primers professors que, per molt que el bidell els digués que no hi tenia res a veure, feien una barrera entre la porta i el passadís i el van obligar a aixecar-se, anar fins al fons de l’aula i a no moure ni un dit d’allà o el matarien, ni que fos entre tots, a cops.
—Assassí, assassí! —cridaven alguns mestres, mentre que un parell agafaven l’Alícia en braços, que plorava espantada per la macabra escena i se l’enduien escales avall, cap a la sala de professors.
La directora, quan es va poder recompondre de tot l’ensurt, va trucar ràpidament a la policia i als pares de la nena, que ja no sabia com dir-los que, per tercer cop, l’Alícia havia presenciat un assassinat.
Mentre arribaven els pares, una educadora intentava calmar i distreure la nena amb diversos jocs, cosa que va anar aconseguint a poc a poc, fent la situació molt més suportable.
—Com et passen aquestes coses, amb la cara d’àngel que tens? —deia xiuxiuejant.
La policia, en arribar a l’escena, va trobar el bidell plorant, assegut a terra en un racó, tot el cos ple de sang i només murmurant com si es tractés d’un mantra:
—Sóc innocent, sóc innocent...
Els pares van arribar i, sense parlar amb ningú, van agafar l’Alícia i la van dur cap a casa, el més lluny possible de tota aquella esgarrifosa situació, sense escoltar els advertiments de la policia, que els volia aturar per interrogar la nena.
El bidell tenia mala peça al teler: van trobar les seves empremtes en tots tres cadàvers, en el ganivet, en el pany de la classe de música i en la batuta. A més, l’escena amb el cos damunt seu a l’aula de música deixava ja poc marge per a l’error.
Dos dies després, en el funeral pel jove professor, els companys comentaven la desgràcia de la família: feia quinze dies que havia mort el pare, i ara el fill.
El bidell s’esforçava a explicar a la policia dins de l’habitació d’interrogatoris que era normal trobar les seves empremtes als cossos dels companys, que eren això, companys, i sovint es tocaven sense ni tan sols ser-ne conscients. Al pany estava clar, ell havia obert la porta, com la de tantes altres aules i, en caure-li al damunt el cadàver, havia agafat la batuta per no clavar-se-la ell mateix. No intentava aixecar el cos per amagar-lo, sinó que el cos li havia caigut damunt tacant-lo tot de sang. El ganivet també tenia explicació i la maleïa, ja que després de dinar havia d'arreglar un cable de la fregidora de la cuina i, per mandra d'anar a buscar la caixa d’eines, li va demanar el ganivet a la noia que estava amb ell en aquell moment.
«Qui em vol fer mal? Qui em vol acusar de tots aquests crims?» es repetia constantment aquestes preguntes sense resposta, que eren com cops de martell.
La policia ho tenia clar, era un cas de manual, la trajectòria del noi anava fent-se més agressiva cada cop fins a arribar a la violència gratuïta. Segurament ajudava el fet de tenir les neurones mig destrossades per l’abús de les drogues i, segurament, algun fet, encara desconegut, seria el desencadenant. Vivia sol, sense parella ni família. Ho tenien claríssim, era carn de presó.
L’Alícia jugava amb la mare, que intentava distreure-la de tota aquella voràgine de sang, maldat i cadàvers. I repetia silenciosament:
—Àngel meu, cop et pot haver passat tot això? Et traurem de l’escola, ràpid, sense pensar-ho més, lluny de tot.
L’Alícia mirava la seva mare amb tendresa i li seguia els jocs mentre li deia:
—Mama, jo no he fet res de dolent, oi? Sóc un àngel?
—Sí, filleta, un àngel molt bonic —li responia la mare.
Mentre el bidell plorava desconsoladament en el calabós, pendent de passar per l’audiència preliminar del jutge, la directora, mirant l’expedient, va veure la fotografia amb la lletra dibuixada a terra i, en anar a desar-la, la va girar sense voler. En lloc d’una B es va adonar que també podia ser una A, amb una pota torçada ja per la manca de forces.
«Una A?», va pensar, i ella mateixa es va respondre terroritzada:
—No, no pot ser. Impossible!
En el mateix moment, a la mare li va recórrer per l’esquena el calfred més intens de la seva vida, lívida es va quedar, immòbil, gelada..., quan l’Alícia, agafant un ganivet de la cuineta amb què jugava, el va clavar al mig d’un plat, amb una força inusitada i dient:
—Sí que sóc un àngel, un àngel de la mort.

Comentaris

  • Bona ambientació[Ofensiu]
    MMestre | 21-10-2016 | Valoració: 9

    Molt ben ambientat. Es nota que coneix el context i el funcionament d'un centre d'ensenyament, i també del sistema judicial. Molt realista també a l'hora de descriure l'ambient quan hi ha algú sospitós, però amb la llei a la mà no se li pot fer res. Felicitats!

  • Ostres...[Ofensiu]
    Montseblanc | 08-10-2016 | Valoració: 9

    Quina por!!!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: