l'escatòleg

Estic en el que eufèmicament en diem la tercera edat, és a dir, a l'hivern de la meva vida. Arribat a aquest punt, crec que em permetreu que faci afirmacions taxatives sobre la meva història: no m'havia de fer femataire.
La meva vocació té arrels infantils. Quan el metge em diagnosticà tendències escatològiques, em vaig sentir una mica confús. Era greu el que tenia? Tant ell com la infermera em van dedicar una mirada com de llàstima mig barrejada amb fàstic. Per això, només arribar a casa, vaig mirar l'informe que li havien donat a la meva mare. En mig d'alguns mots que només entenen els metges, vaig poder llegir " es manifesta, entre d'altres símptomes, en una complaença en mirar i en tocar els excrements, en un gust desmesurat de parlar i escriure sobre ells..." Esbrinar que l'escatologia era allò, em va tranquil·litzar: jo no la patia aquella malaltia, la fruïa.
Des de ben petit, doncs, vaig tenir la fal·lera de tastar-ho tot ; de gran, no vaig passar de la fase oral i de vell, ho continuo percebent tot per la boca. Fidel als meus principis, a l'hora de buscar feina vaig escollir ser femataire. Al meu poble ja no n'hi havia de bons femataires, els pocs pagesos que quedaven s'havien passat als adobs químics. No hi havia res d'escrit sobre la qualitat dels fems ni de les seves propietats, però jo recordava les converses que tenien el meu avi i l'últim femataire. I amb aquestes minses informacions em vaig dedicar a estudiar els excrements dels animals. Era una feina ben pagada, sense competència i, donada la importància que anava agafant l'agricultura natural, amb molt de futur.
A poc a poc vaig anar sabent distingir els fems de qualitat pel seu gust. I vaig aprendre que la colomassa era un adob excel·lent per la terra amb poc Ca2 i ajudava a fer créixer el blat de manera generosa. Que l'establada, en canvi, feia meravelles en la terra ca12 i la gallinassa en la ca7. Tothom em demanava parer abans de comprar l'adob: em vaig fer un nom i sentia l'orgull del professional competent.
Un dia em van cridar a ciutat per a experimentar en excrements humans -la meva fama de bon femataire havia ultrapassat l'àmbit rural-. Vaig veure com s'obrien davant meu moltes expectatives de futur. Aquesta feina em feia molta il·lusió perquè sempre havia cregut que no es coneix bé una espècie si no se n'estudien les seves defecacions. I vaig anar a ciutat decidit a fer-me un erudit sobre els humans.
Vaig traçar un pla d'estudi ben elaborat. Classificaria la femta humana segons l'olor, el gust, la consistència, les propietats i la anàlisi qualitativa. Vaig fer un estudi rigorós per barris i aviat vaig ser capaç de distingir una altra variant: la classe social. Però en poc temps d'observar com defecaven els intel·lectuals, com evacuaven els de classe alta, com anaven a pagar el sastre els obrers, com feien de ventre els de classe mitja, com buidaven els comerciants, com cambrejaven els d'antiga nissaga, com cagaven els atrevits, com anaven a la toilette les senyores bé, vaig arribar a la conclusió que a ciutat es defecava poc, malament i sense qualitat.
Vaig adreçar-me al conseller de sanitat per tal de posar en marxa una campanya publicitària amb la finalitat de conscienciejar tothom de la importància del bon funcionament de l'intestí. Estava convençut que si aconseguia fer arribar a la gent el meu missatge amb un sol tret mataria dos pardals. D'una banda s'augmentaria la qualitat de la femta humana i d'altra, la gent aniria més relaxada per la vida. En el poc temps d'analitzar el tema havia anat forjant una teoria molt sòlida: darrera de la majoria dels conflictes, hi ha un problema d'intestí. De manera que si aconseguia que tothom tingués el seu sistema excretor al dia, de retruc contribuiria a la harmonia social. Una bona causa, altruista i profitosa per als meus plans, a la vegada.
La campanya publicitària fou un èxit. De mica en mica tothom es va anar preocupant de la defecació diària. El meu pensament creà escola. Els mestres inculcaven aquest principi. Els metges receptaven productes reguladors de l'intestí. La indústria farmacèutica va anat afegint a molt productes "regulador intestinal". Molts psicòlegs trobaven, darrera un problema aparentment quotidià, causes del sistema excretor: un noi que ha suspès el curs perquè portava una temporada obsessionat per la no regularitat del seu intestí; una parella que ha renyit, se n'havia de cercar la causa en la irritabilitat que li provocaven els seus problemes d'evacuació... una baralla al carrer... fins i tot, en algun indret, es va proposar considerar el problema com a atenuant en cas d'assassinat.
Com podeu veure la meva campanya va tenir molt de ressò. Hauria d'estar orgullós de la meva tasca, però estic profundament decebut. De les dues fites que perseguia no n'he aconseguit cap. La femta humana ha augmentat, però no la seva qualitat. I la gent no viu més relaxada. Tothom està conscienciejat de la importància de la regularitat en la defecació, però tant que en algunes persones s'ha convertit en obsessió. A ciutat, a l'actualitat, cada lavabo ve equipat amb música, biblioteca, farmaciola, cigarrets..., segons el mètode que hagin adoptat els habitants de la casa per a afavorir la defecació. Qui més qui menys parla de la quantitat, consistència, olor i color de la seva dellonses - hi ha més de mil eufemismes per anomenar aquesta paraula tabú, perquè continua sent tabú- i entre els més joves s'ha posat de moda per dir que una cosa és el màximum de bona o una persona, guapíssima "està que t'hi cagues"
Entendreu doncs, perquè sóc tan taxatiu a dir que no m'havia de fer femataire. Sí, ja sé que la meva era una tendència innata i una vocació clara des de la infantesa més tendra, però ara, escatòleg anomenat, enmig del reconeixement de tothom, em sento profundament decebut. Enlloc de millorar la qualitat de vida dels humans els he donat una preocupació més.