L'escalfa-braguetes

Per allà on passava la Pompeia, la flamant dona de l' excels hoteler Damas Durgó, les cremalleres dels pantalons dels mascles bocabadats proferien espetecs per la insuportable pressió d'un muscle submergit. I és que la dona d’estupend pitram i gloriós cuixam enlluernava. I l’endevinar, sota els pantalons ajustats i fins, de tela clara, una tanga negre megaexcitaire. Una allau de 'manuals', després d'haver passat la provocadora, era duta a terme amb urgència.

La Pompeia, veu de gata i llavis que gastaven el carmesí i el lluïment d’una cabellera salvatge rossa. Tot fos per camuflar una buidor de testa inacceptable que intentava dissimular alçant el seu nivell amb sabates de taló de dos pams, les llengües viperines de les pobletanes interpretaven.

En Damas la passejava del bracet exhalant fum de puro pur i depurant qualsevol salutació massa calorosa des del pedestal on es trobava. Qui ho hagués dit, uns anys enrere, quan era un noiet sense tripa ni moca, solitari i esquerp, que ni truites devia somiar.

La intimitat al catre de la parella era superlatiu motiu de crítica, sinònim d'enveja majúscula.

Fastiguejades, les dones d'aquell municipi turístic de platja d'època en què s'encetava, es van conxorxar per carregar-se la Pompeia. Des d'una dimensió desconeguda, una deessa malentranyada -la icona de la qual adoraven amb poms de roses de te- les excusava i unificava la mala llet.

I així, l'Adelina, qui netejava la capelleta de Sant Antoni i n'aplegava les monedes per a comprar-se mitges selectes amb lliga-cama de blonda que en Mènec -de Domènech- de la botiga de queviures -local que ovulava conversió en supermercat amb afegitó de souvenirs- apreciava en la rebotiga, va ser l'escollida per posar fil a l'agulla.

No va trigar en agafar en Mènec pel mànec i ell va rebentar de plaer. I encara més, que s'ho va treballar, l'Adelina. Però aquell foc d'encenalls s'havia de pagar amb informació…del germà.


Si no en va fer, de xerinola, la gent, en descobrir que en Damas, de neurones descontrolades, mai de la vida! Que líbido, zero. Jugant a dames havia conegut en Tut, bé, Restitut, la falsa Pompeia, un transvestit que el deixava guanyar amb un art que satisfeia. Tots dos van resoldre que l'aparença imanta i que junts aconseguirien donar caché a l'establiment de vacances, sabent interpretar uns papers que sentien des de l'ànima, perquè eren les seves identitats.


Incompresos-ofesos, van emigrar a la Patagònia.