Les veus. Converses de matinada.

Un relat de: Biel Martí

Sé que no són aquí. Ho sé perquè m'ho dius tu i el metge, i les infermeres i els altres monitors. Sé que són imaginacions meves, que forma part de la meva malaltia de la qual no me'n guariré mai. No existeixen els rumors que trenquen el silenci de la nit, aquí en aquesta sala, on tothom dorm profundament gràcies o per culpa de tantes pastilles. No hi ha consipiracions ni complots ni sabotatges a la meva vida. Fora les intencionalitats despòtiques. Sé que només jo les sento, que només parlen amb mi sense parlar-hi en realitat, que formen part d'un món paral·lel que he creat per fugir del món real.

Però no saps el que és. No pots arribar a imaginar-te què és sentir que "ningú" parla amb veu baixa contra teu, i parla amb tanta claredat, diu coses tant certes i tant acertades, et descriu, et defineix, es recrea donant voltes sobre la teva persona... I no m'ho haig de creure? Si tu fossis com jo, si cada nit quan et fiques dins el llit que no és el teu llit, en tancar els ulls, després d'uns instants de silenci, veus indefinides susurren comentaris grotescos, planegen esperar a que t'adormis per fer-te coses terribles... T'adormiries? Puc baixar al despatx i tu em dius que no existeixen. De debò? Perquè ets tu i no jo qui està sonat? La llàstima és que en el fons et crec, igual que crec els metges, les infermeres i els demés monitors. I potser és pitjor, perquè aleshores són dues coses contra les que haig de lluitar: les veus que murmuren i el meu cap.

Quan vaig tenir el brot fort (per això sóc aquí, de fet) les veus dels veïns conspiraven per matar la meva companya. Sentia diferents tonalitats a través de les parets, que no es dirigien a mi, ho feien entre elles, manegaven un pla. No li vaig dir mai a ella. La vaig començar a vigilar al sortir de casa, al anar a comprar, quan s'adormia. Estava sempre a l'aguait que ningú entrés per la finestra amb un ganivet... Però només hi havia pensaments, mai accions. Deien a que esperarien a que jo no hi fos, quan tornés ella de treballar. Aleshores vaig començar a plegar més d'hora de la feina, i després a arribar cada dia més tard, fins que em van fer fora. "Per què t'han fet fora?" preguntava ella. I jo li responia que era una injustícia però no podia defensar els arguments d'un acomiadament improcedent per què aquest no exisitia. I ara que cada dia era a casa les veus sonaven sempre i coincidien perfectament amb qui hi havia a l'edifici i qui no. Però em costava identificar-les. Fins que se'm va acudir que no eren els mateixos veïns, sinó morts que vivien dins els murs, entre el guix i els maons, que podien sorgir de la pica de la cuina, a l'obrir els fogons del gas, a l'engegar l'aire condicionat. Una tarda, quan la meva companya va arribar de treballar, va trobar-se tots els forats de la casa tapats amb draps i tovalloles. Totes les aixetes, piques, panys de les portes, finestres, armaris, endolls, tot. Jo suava, assegut en un racó, en pijama. Ella es va espantar, tremolava però m'estimava i volia ajudar-me. Jo l'estimo encara. Em va preguntar que per què, i li vaig contestar. "Els veïns morts, els que vivien abans aquí, volen matar-te. Però no serà una mort ràpida, diuen que per culpa teva no poden ser vius. Et faràn de tot, et torturaran, de la manera més horrible que et puguis imaginar". I vaig continuar dient-li com s'ho farien el veïns morts per entrar. I mentre parlava, sentia els rumors cada cop més forts i vaig començar a cridar per no sentir-los, i ella estava cada cop més espantada, jo plorava de ràbia i d'impotència i vaig entendre que mai la salvaria, que estava condemnada a una mort terrible i llarga i dolorosa. I aleshores es feu un silenci sepulcral i una veu nova, sorgint del no-res, va dir: "Si de veritat vols salvar-la, matala abans no ho facin ells".

La vaig empènyer per les escales. Rodolà encara amb els ulls plorosos de no entendre'm. I al arribar al pis de sota es quedà immovil, amb sang al cap i un braç en una posició molt difícil. Les veus van callar. No les vaig sentir més durant uns minuts. Una de les veïnes que havia sentit els meus crits havia avisat la policia, que arribà un quart d'hora després. Van poder salvar-la, s'estigué a un hospital durant setmanes. Només va venir a veure'm aquí per dir que se n'anava, que de tant en tant voldria saber de mi per veure si millorava, però em té por i no ha tornat mai més. Tu tornaries? Jo em penso que no.

I ara cada nit observo com prepares tots aquests pots, plens de pastilles. Blaves, verdes, blanques, grogues, grises... I estic vivint em gent que estan igual o pitjor que jo. La persona amb qui comparteixo habitació s'ha de estirar i tornar-se a aixecar quinze vegades cada nit, i pesa 120 quilos. Tanca la porta del lavabo deu vegades, es renta les mans sis cops abans i sis cops després de dinar. L'he estudiat, m'ho sé de memòria. Pobre Àngel. Pobre? Almenys ell no ha intentat matar ningú. Aquí n'hi ha de tan sedats que em sembla que jo no recorden qui són. Vols dir que no és millor ser mort? No ho sé.

Fa anys que no tinc amics. Alguns venien a veure'm fa temps, però eren converses planes, sense res dins i incòmodes. Semblava que seguéssin en una cadira amb punxes, marxaven molt de pressa. Abans els meus pares em venien a buscar els caps de setmana, per Nadal, Setmana Santa i tot l'estiu. Ara només per Nadal i pel meu aniversari. Sé que mai trobaré una noia per mi. Quan comenci a intimar què li dic? Que visc en una residència per malalts mentals que no poden estar-se a casa de malalts que són? Que amb vint-i-vuit anys haig de ser a casa a les nou? Se m'està inflant la panxa per culpa de la medicació, si almenys fos per culpa de la cervesa, com els alemanys... Però una de les pastilles que prenc és per controlar que no begui alcohol, si en bec em poso com un tomàquet i el cor se m'accelera i m'agafen suors i de tot. Les cigarretes les controlen les enfermeres.

Saps que quan va passar tot jo estava acabant Belles Arts? Evidentment no vaig poder-ho continuar. Amb prou feines sóc capaç de mantenir una conversa, a excepció d'aquestes hores, quan encara no he pres la medicació d'abans d'anar a dormir i estic una mica millor. Però el problema és que quan estic més llúcid és quan tornen les veus. No sóc capaç de concentrar-me en un llibre més de mitja hora. Quan miro una pel·lícula qualsevol fotesa em recorda que estic malalt: un noi que s'enamora, les cigarretes del protagonista, la seva casa... I el pitjor de tot és que sé que no em curaré mai. Quan estic compensat em deixen sortir més estona. Quan m'agafa un brot m'entaforen a la clínica i em lliguen i em maten a base de merdes que no sé què són. La gent que sap què tinc em parla com si fos idiota en comptes d'esquizofrènic. Fan preguntes de nens petits. No s'atreveixen a dir res de les seves vides pensant-se què sé jo, que aniré un dia a casa seva amb un punxó de gel a tallar-los a trossos o una cosa així.

No vaig mai a les excursions per què semblem subnormals, i que consti que no tinc res en contra d'ells, però jo no ho sóc. Cada nit sento plorar la de la l'habitació del costat, davant la foto de la seva filla, la que li van treure poc abans de venir aquí. Cada dia a l'hora de d'esmorzar, de dinar i de sopar escolto com la vella cega que seu davant meu pregunta si hi ha pesols o pastanagues, que no se les pot menjar perquè és la manera que tenen les putes d'atacar-la, i després sento les lamentacions del que va en cadira de rodes perquè va calcular malament en col·locar-se a la via del tren. Aquí dins no hi ha ningú feliç. Fa poc, en un programa de ràdio va sortir una dona que està malalta com nosaltres, es va deixar fer preguntes estúpides i deia que estava molt bé, que ara escrivia i dibuixava i fa coses amb els seus companys. Quan sento alguna entrevista d'aquestes em poso més malalt, t'ho juro.

En una ocasió li vaig preguntar al meu psiquiatre com es deia exactament la meva malaltia: "Esquizofrènia paranoide amb transtorn de la personalitat inmadur". Vaig anar a la biblioteca del barri i vaig demanar un llibre com el que hi ha al despatx del doctor, un sobre totes les malalties mentals que es coneixen, les malalties com la meva, vull dir. I allà deia que encara no se sap tractar l'esquizofrènia i que cada persona que la pateix podria tenir un diagnòstic diferent. Encara que s'estigui morint el malalt de càncer sap què té i què és. Jo no. Sento veus? D'acord. Penso coses que em perjudiquen fins el punt de fer-me mal i fer mal als demés? També d'acord. Però que em diguin que un gen recessiu s'ha despertat o jo què sé què per culpa d'un xoc emocional que no sap ningú quin és, que em diguin que necessito sis pastilles al matí, quatre al migdia i set al vespre per no sentir les veus, que m'expliquin que a través de la teràpia podré entendre què em passa en comptes de donar-me solucions, això només vol dir una cosa: que no saben la solució. Fa cinc anys que vaig a teràpia, cinc que prenc aquestes pastilles i cada vegada en compto més. Fa quatre anys que no veig la meva companya, no sé què fa, on és, amb qui viu...

Només tinc vint-i-vuit anys i em sento com si en tingués cinquanta. De tant en tant, quan em deixen sortir, me'n vaig de putes. Em gasto tots els diners del mes que em dóna la família en putes i en tabac i en coca-coles als bars.

Però ara em predré la medicació i ja no podré pensar en res d'això. Quan m'aixequi demà no recordaré que fotut estic, em portaran a treballar a un taller adaptat, em deixaran sortir a buscar una altra coca-cola i veuré la tele fins les deu. Després m'estiraré i recordaré aquesta conversa i, qui si sap per culpa de les veus o per ganes de parlar amb algú tornaré a baixar aquí de matinada i li explicaré al monitor que hi hagi demà el que t'he explicat a tu avui.



(Compliació de les converses mantingudes de matinada amb un dels interns d'una residència per a adults amb transtorn mental, Barcelona, estiu del 98)

Comentaris

  • Fa anys...[Ofensiu]
    llamp! | 06-04-2007 | Valoració: 10

    es va decidir, a través de la LISMI, que suposo que coneixeràs, que els hospitals de salut mental s'anirien apropant més al ciutadà, de manera que avui hi ha més hospitals per a malalts mentals a moltes capitals de comarca del país. És una sort poder anar al centre de dia i viure a casa, per exemple, o simplement viure en una residència. Els serveis han millorat molt, però un malalt d'esquizofrènia saps com és. Has tractat molt bé el tema de les veus o alucinacions auditives. Saps que no és fàcil treure-te-les del cap i fer com si res. Estàs condemnat a aïllar-te, a menystenir tot el personal mèdic que només t'infla de pastilles i, tot i així, si ets malalt, nano, t'ha tocat la grossa, la grossa de les malalties del cervell o mentals. En el cas del protagonista, té 28 anys, no és cap delinqüent per haver llençat la seva companya escales avall, però les veus... les veus et transtornen, perds la identitat, no ets tú, és la ment que fa males passades. És incontrolable, se t'escapa de les mans que cada dia un malalt nou arriba a un hospital psiquiàtric a que li detectin la seva malaltia. L'esquizofrènia ha descomposat la meva vida social, ha fet pedaços la meva carrera intel.lectual, ha escombrat de mí la meva personalitat i només ha deixat engrunes. Aneu dient per allà que el llampec és esquizofrènic, potser a algú li sobtarà, però penseu una cosa amics, la vida no és perfecte, la vida te la dónen i de cop te la treuen. Però hi ha ànimes, per allà, que estàn atrapades, encallades i no treuen cap enlloc. Comprendrà algú les meves poesies esquizofrenògenes algún dia? Gràcies amic.

  • Impressionant[Ofensiu]
    Soliloqui | 28-01-2006

    M'ha encantat...felicitats!

  • jo de nou[Ofensiu]
    quetzcoatl | 18-10-2005

    Doncs bé, suposo que poc o molt tots coneixem alguna persona amb problemes esquizofrènics (tot i que tens raó, cadascú podria tenir una patologia específica i personal); jo també. Tot i així, conèixer-ho així, amb una distància i proximitat paradoxals que t'impregnen sencer, ha de ser una experiència increïble (malgrat tota la desgràcia que comporta, és fantàstic aprendre'n coses).

    M'agrada molt com tractes el tema de la realitat (punt en el que potser coincideix d'alguna manera amb el relat que em vas comentar), i les descripcions de les seves veus internes estan molt ben aconseguides. És clar, no et deixes de banda la literatura: mantenir l'interès, la conmoció, la sorpresa.
    Dur, i també excel.lent.

    Per cert, gràcies per la valoració del repte. Jo també em vaig quedar amb la sensació que el final era una mica enrabassat i costaria d'entendre. Una mica cínic, sí, també. Gràcies per la feinada!
    I, ara, si em permets, voldria demanar-te que et llegissis un relat en la tònica del Pariràs amb dolor. Aquesta vegada es diu No toquis la poma, i és sobre excessos, festes, repressió i genètica. A veure si me'n dius alguna coseta.

    Gràcies i un petó

    m

  • pèls de punta, tu[Ofensiu]
    quetzcoatl | 17-10-2005

    Buff, l'he llegit i m'has deixat bastant emmudida. Tenies raó de recomanar-me'l (a més venia bastant a tema; i ara fins i tot el repte hi escau! hehe).

    No crec que arribem a discutir perquè els mitjans no ho acaben de permetre, però sí que m'agradaria comentar-te bé el relat. Però avui ha estat un dia dur, així que ho faré demà (i amb una mica de sort també puc llegir i comentar-te el "jo, de gran, vull ser com tu"!).

    Va, t'avançaré que escrius molt bé...

    m

  • m'ha impressionat molt...[Ofensiu]
    ROSASP | 19-05-2005 | Valoració: 10

    Descrit amb una naturalitat esgaliadora, dins del caos del desordre de la ment.
    Sentiments i sensacions capturats al vol, que venen de paratges molt llunyans, allí on ningú hi pot entrar del tot, perquè no hi ha camins per arribar.
    L'has sabut transmetre amb imparcialitat, desgranant tots els matisos de la conversa.
    Crec que per fer un relat així s'ha de saber escoltar molt bé i tenir la sensibilitat molt aguditzada...
    Et felicito de tot cor!
    Una abraçada!

  • Magnífic![Ofensiu]
    Nicte | 19-05-2005 | Valoració: 10

    I si, he votat cosa que no acostumo a fer si no és que em trobo amb coses com aquest relat.

    Què puc afegir als comentaris que ja hi ha? poca cosa la veritat. És un relat que enganxa per estar escrit en primera persona i ser directe. El tema, per desconegut atrau, i si ho has vicut d'aprop, realment escoltar a aquesta gent et deu deixar de pedra.
    Trobo que transmet molt bé els diferents estats d'ànims de la persona i per moments penses... jo sento veus?

    Senyor Biel... m'ha encantat!

  • Felicitats[Ofensiu]
    plaerdemavida | 25-04-2005

    M'ha agradat molt. Sobretot saber que aquestes paraules les ha pensat algú que les ha patit.
    Transmet una realitat que massa vegades ens sembla que queda lluny... Tu l'has viscuda i me l'has acostat...

    Et seguiré llegint!

  • lúcid, que no llúcid[Ofensiu]
    XvI | 31-01-2005

    Em sembla genial com enfoques el relat posant-nos cara a cara amb l'interlocutor, se't posa la pell de gallina. El tracte que dones als sentiments que han d'afrontar aquestes persones és molt encertat, sobretot allò de "La gent que sap què tinc em parla com si fos idiota en comptes d'esquizofrènic".

    Es nota que et sents molt còmode escrivint, deu ser per això que tens la capacitat d'abordar registres molt diferents (L'estació dels homes eterns, Vuit pèssols, Avorriment, Història curts sobre el núvols), m'hauré de llegir alguna història llarga perquè les breus conviden.

    Aprofito per agraïr-te els comentaris, fan que et sentis "recolZat" :-) i felicitats a tu també per haver estat seleccionat pel llibre.

    P.D: Pot ser "Clones" de Michael Marshall Smith?

  • Aiii....[Ofensiu]
    NinniN | 01-09-2004 | Valoració: 8

    Quina llàstima.

    Molt ben relatat.

    El de l'esquizofrènia, és un problema que conec d'aprop. Tinc una amiga, d'aquelles de quan era petita, que la pateix. I he mantingut moltes converses, semblants a aquesta amb ella. Però ella, no porta el seu tema tant controlat. Una llàstima.

    Gràcies per aquest relat.

    NinniN

  • genial![Ofensiu]
    aina | 27-08-2004 | Valoració: 10

    m'ha encantat, en serio! com ja han dit, la impotència i la pena cobreixen el teu escrit, relates perfectament com es sent el malalt, una vida que no és vida...

  • pena i frustració[Ofensiu]
    Shu Hua | 18-08-2004 | Valoració: 10

    això em provoca aquest escrit. quina passada! d'on has tret tanta informació sobre aquest tema? t'ho has hagut d'empollar bastant perquè si no, aquest personatge no se'ns faria tan real. Deu ser terrible viure així.
    Potser la tasca dels escriptors com tu és fer-ho entenedor.
    Jo no crec que la valoració del Perdix sigui excessiva. estic d'acord.

  • volia dir...[Ofensiu]
    guinarda | 16-08-2004

    interessantíssim i molt emotiu estudi de les malalties mentals

  • estudi[Ofensiu]
    guinarda | 16-08-2004 | Valoració: 10

    estudi sobre les malalties mentals

  • carai[Ofensiu]
    pèrdix | 09-08-2004

    on diu Täè˜
    volia dir web (ó güeb)

  • No sé si em passo...[Ofensiu]
    pèrdix | 09-08-2004 | Valoració: 10

    Impressionant. Tens una capacitat enorme per transmetre al lector les teves sensacions, de portar-lo del bracet allà on vols.

    T'anava a comentar la "Carta a un amor no assolit" (que des d'aqui recomano) però he volgut llegir alguna cosa més. I m'he trobat aquest relat que m'havia passat desapercebut enmig del frenesi creatiu de les darreres setmanes...

    Encara tinc la pell de gallina. I una barreja de por , incomprensió, pena i,sobretot, impotència davant dels estralls d'una malaltia tan terrible. I transmetre'm tot això tan complex "només" amb paraules em sembla d'una dificultat extrema.

    Com dic, no se si em passo amb la valoració, però de veritat que m'ha arribat.

    Apa, a continuar escrivint.

    P.D.: cada dia al·lucino més amb les coses que es poden trobar anant a la deriva per aquesta Täè˜

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

186862 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com