LES VEÏNES

Un relat de: Materile


LES VEÏNES

La Montse va agafar la bossa i va pitjar el botó de l’ascensor mentre tancava la porta amb clau. Ara baixava un altre veí, hauria d’esperar una mica.

―Bon dia Enriqueta. Quants dies sense veure’ns! Segur que avui ens tornarem a trobar, això va així.
―Tens raó, Montse!! Ara toca veure’ns un parell de vegades com a mínim. M’és agradable veure algú en aquesta escala que conec. En trenta anys han desaparegut la majoria de veïns que hi havia quan vam inaugurar la finca. Ara tots són joves i ni saluden.
―Recordes que cada vegada que entrava un veí nou trucava als altres i es presentava i organitzàvem una trobada a casa d’alguna veïna per prendre un cafè? Era així com havíem aconseguit el caliu de bon veí.
―Per cert, tu saps qui viu al sisè quarta? Sento dues veus que cada dia discuteixen, són dues dones... Em fan patir perquè una, la que crida més, maltracta de paraula l’altra, i crec que també la pega. No sembla estar gaire bé del cap.
―Sí, són mare i filla, ho dic per les converses que tenen. No sé qui de les dues no està gaire bé. Li diu que prengui les herbes i l’altra no vol, sempre la mateixa conversa. Miraré d’esbrinar-ho. No les he vistes mai, són noves a l’escala.
―Xerrant xerrant, ja som al carrer! Fins quan sigui!
―Que sigui aviat!

Amb les hores, els núvols s’havien compactat més i començava a ploure. Va sortir del despatx amb una certa desgana: no li agradava la pluja i sabia que es mullaria. Va fer un sospir i va agafar aire per fer una corredissa fins a la parada de l’autobús. Va ser llavors que va sentir un toc de clàxon i que la cridaven.

―Montseee!! Vine!

Va mirar la calçada, hi havia un cotxe aturat prop de la parada. Era la seva veïna.

―Hola, Enriqueta, què fas per aquí? Sembla que hagis baixat del cel!, amb aquesta pluja que cau... No em venia gens de gust mullar-me, hahaha!
―He anat a recollir una faldilla que m’han arreglat. Puja! A més, he fet d’inspectora i he descobert que ningú coneix les nostres enigmàtiques veïnes. La del setè va veure com estenia la roba la del sisè, només roba per a noia. Diu que no hi ha vist mai roba estesa de persona gran, i sí que sent crits i renys. És intrigant, oi?
―Sí, haurem de continuar investigant. Si esbrino alguna cosa, ja t’ho diré. Em pots deixar al carrer de dalt? Vaig a buscar el Xavi que està fent els deures a casa d’un company...

La Montse va comentar al seu fill que se sentien crits que provenien de la veïna del sisè quarta i la tenia preocupada.

Un vespre, a les vuit, quan anava a buscar el Xavi, la Montse va sentir la sirena de la policia i una ambulància que es paraven just al davant de casa seva. Va esperar una estoneta per saber què passava. Els Mossos van baixar sense cap novetat. Al pis on havien anat no passava res, no hi havia ningú.

L’endemà, l’Enriqueta, li va explicar el sarau que hi havia hagut. La veïna del quart en sentir tants crits va avisar els Mossos, però quan van arribar, no hi havia ningú. Van acordar que si sentien alguna cosa que els avisessin i vindrien amb una ordre d’escorcoll.

No van passar gaires dies en pau. Altra vegada van sentir crits i discussions. L’Enriqueta va trucar a casa la Montse, tota excitada:

―Ei! No sents com criden?
―Corre, anem cap amunt i segons el que descobrim truquem la poli.

Les dues dones van decidir pujar per les escales i observar si les veus venien efectivament del sisè quarta i si aconseguien que s’hi sumessin altres veïnes, però no hi havia ningú. Quan van ser davant la porta van trucar al timbre amb insistència. Una remor de veus i una cadira arrossegada els va confirmar que tindrien sort. No calien els Mossos. Una veu va preguntar: “Qui hi ha?”. De seguida es va obrir la porta i va deixar veure una noia rossa, jove i alta amb una expressió de perplexitat que els va dir: “qui són?, què volen?”

L’Enriqueta i la Montse es van mirar i quasi al mateix temps van començar a explicar que sentien converses i crits i que es pensaven que passava alguna cosa... La noia va somriure i les va invitar a entrar...

Una vegada dins, van veure que no hi havia ningú. La noia estava sola. Uns papers sobre la taula del menjador i una casset era la seva única companyia. Les parets eren plenes de fotografies tipus model, i més aviat amb poca roba. Davant de l’admiració i curiositat de les dues dones, la noia els va explicar que era actriu. Per assajar feia servir la casset amb la veu gravada de l’actriu que feia de mare, i ella de filla que replicava. L’Enriqueta i la Montse es van mirar i van esclatar amb una sonora riallada.

Sort que no havien telefonat als Mossos.

Materile (M. Teresa Galan)



Comentaris

  • Molt bo![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-08-2017 | Valoració: 10

    Quina intriga. Ja estava jo tota encuriosida pel cas de les veïnes escandaloses i ens surts amb una sorpresa inesperada.
    Això és un bon relat! Té tots els ingredients per a bastir una història quotidiana però amb suspense i, diria jo, amb un xic de xafarderia.
    Tens tota la raó, els veïns ja no són el que eren. La gent canvia molt d'allotjament i acabes per no conèixer ni el que tens al costat.

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-05-2017 | Valoració: 10

    Quin relat més bonic, fins a la fi m´has tingut pensant que hi hauria un crim. Final bonic i inesperat

  • El sisè sentit...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 19-04-2017 | Valoració: 10

    El sisè sentit. Si hagués funcionat el sisè sentit [el sisè sentit, no el timbre del sisè quarta] no hauria passat res de res. Però tanmateix ha estat millor així, sinó no hauries escrit aquest relat.
    —Joan—

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: