LES VAQUES DE JAPÓ (o LES AVENTURES EXCITANTS D’UN ZOOTECNISTA DE REMUGANTS)

Un relat de: Rubi
No hagués pensat mai que arribaria a afirmar amb rotunditat i fermesa que la meva alçada pogués ser una característica negativa. I és que de ben petit i sobretot en l’adolescència, sempre havia estat per a mi el més preuat dels atributs.
En aquells anys, nostàlgicament recordats, de BUP i COU, la meva presència era sempre notòria i evident. Em feia visible no només en els partits de “bàsket”, esport que òbviament vaig practicar força anys abrigat amb exultants exclamacions cada dissabte, sinó també davant de les noies, les quals qui sap si pensaven que la resta del meu cos era també proporcional. Fou també un privilegi la meva visió de conjunt en qualsevol acte multitudinari, com ara els concerts, dels que molts dels amics sortien sovint amb les mans arrapades a les lumbars, adolorits per l’esforç d’intentar albirar els artistes en l’escenari. Ajudar a la gent gran (o no tant) a alçar pesades maletes per dipositar-les en un estant excessivament elevat en el tren “mitja-distància” que sovint agafava des d’Igualada per anar a la capital...o, més endavant, a encabir-les en els prestatges del avions cap a Àsia que sovint prenc, penso varen, mica en mica, forjar el meu caràcter compassiu i servil, bonhomiós, sempre disposat a la col•laboració.
Saber-me alt va conferir sentir-me més adult ja de ben jove, inspirar un cert respecte i ho he sabut sempre gestionar de forma beneficiosa per a qualsevol dels meus interessos. N’estava cofoi (i ull viu!!...encara n’estic), però aquell viatge a Japó de finals de setembre em va fer adonar que tot en la vida pot tenir una part negativa.
Vaig anar-hi convidat per una empresa entestada en fer millors vedells per a la ramaderia bovina japonesa, els espècimens de la qual es movien en els percentils més baixos del món en tant pes i producció càrnia. Dissortadament, i això em va estranyar, en arribar a l’aeroport de Narita vaig apreciar que era l’únic estranger que esperaven... cap altre membre de la ANEMBE (Asociación Nacional de Especialistas en Medicina Bovina de España).
Em va rebre una delegació de l’ esmentada empresa com l’expert que es suposa sóc en aquest tipus de bestiar. Tots eren homes. Tot cortesia...en saben molt els japonesos de ensabonar-te, però ho fan amb precisió artística, cosa que fa que ho acceptis de bon grat i et deixis dur. Dins la limusina blanca ens varem asseure els quatre directius i jo en seients alterns, doncs la resta eren ocupats per unes hostesses (em va quedar clar tant sols veure-les que no es tractava de part del Consell Gerent de l’empresa) que es varen abocar amb atencions i somriures des de l’instant en que vaig ajupir el cap per entrar al vehicle. La que somreia predominantment a mi, era de fisonomia una mica diferent: més baixeta i menys estilitzada, amb un aire més europeïtzat, amb el cabell tintat a diferents tons i, sobretot, amb un volum de glàndula mamària ostensiblement més gran que les seves companyes que, a diferencia també de elles, lluitava ferventment per mantenir-se dins de minúscul “top” negre que les contenia.
La visita a les tres granges on em varen portar va tenir el mateix desenvolupament. Em mostraren les seves vaques i els seus braus, de tres races diferents: Tajima, Tottore i Shimane, que s’havien allunyat massa de la Wagyu original i esdevingut petites...em varen deixar clar en tota la jornada matinal que volien vedells més forts però sobretot més grossos...i sabien que això, jo els hi podia oferir. I després de dir-los per tercera vegada que sí, que teníem a Girona els mitjans per millorar genèticament les seves races, es varen relaxar. Els seus somriures varen perdre la tensió que caracteritza el somriure japonès per agafar un aire més...diguem...”mediterranitzat”.
Per això, l’àpat que prosseguí a la jornada laboral fou quantitativament opípar i qualitativament recordable: el millor sashimi,sushi o oyakodon...i presentada nua, quasi crua i amb certa discreció, porcions de la seva vedella, que vaig constatar, mai competiria amb la gironina.
Tot ens ho varen servir les mateixes hostesses que ens varen rebre i acompanyar en la jornada matinal, personalitzades...la baixeta i mamelluda no va permetre que em faltes vianda al plat o sake al got...fins i tot en va assessorar en la millor manera de premsar els pals de fusta amb els dits per a que fos efectiu el seu ús a mode de forquilla.
L’àpat es va servir vora la piscina...feia un característic dia del setembre japonès, contundent en la seva transferència de calor i esquerp en humitat...i no costava d’imaginar que, després de fer la oportuna digestió en una gandula on de grat hagués fet migdiada si no hagués estat per la pertorbadora presència de la meva voluptuosa assistenta que no parava d’enfrontar-se a una pretesa sensació de sufocació amb diferents tàctiques d’emissió d’aire, tota la directiva de l’empresa volgués capbussar-se en la temperada i reconfortant aigua de la piscina.
Però jo, i així ho vaig fer notar,no duia vestit de bany.
Ràpidament varen ordenar a la meva assistenta anés a cercar-me’n un. A jutjar pel temps que va trigar, i perquè vaig veure-la de lluny darrera d’un vidre observant-me com qui pren mesures, no li va ser fàcil trobar-ne de la meva mida. Va tornar amb un petit banyador en forma d’eslip de color negre desllustrat...i amb promptitud em va convidar a emprovar-me’l darrera d’una taula coronada per unes flors vermelles i grogues de bocabadant exuberància.
Evidentment...aquell eslip negre no era ni de bon tros capaç de contenir mesuradament tot allò que hi ha sota la meva símfisi púbica...però bé...fent cert esforç de contracció abdominal, podia millorar la imatge...i sota l’aigua, res no es veia. No dubteu pensar que no vaig trigar ni mig segon a incorporar-me al grup de japonesos que feia estona xapotejava amb fruïció mentre de tant en tant s’acostaven al marge de la piscina a fer un glop de gin-tònic (sí, aquest costum europeu sí l’havien importat...per a gaudiment meu).
No havia passat ni mitja tres quarts d’hora quan el líder del grup d’empresaris va dir en el seu perfectament entenedor anglès: “és l’hora del massatge!!”, per desaparèixer poc després de bracet de la seva “assistenta” personal cap unes portes de color taronja que s’albiraven al final de l’esplanada que limitava la piscina. Jo vaig ser l’últim en sortir de l’aigua...però ja m’esperava,somrient es clar,la meva “gheisa” personal (i uso el mot amb coneixement), de cabells tintats amb estil europeu.
Ja dins la cambra, on es flairava una embriagant essència de camèlia, la noia em va convidar a substituir el vestit de bany moll per una tovallola blanca. Vaig accedir segur de poder preservar-la arrapada al meu cos, però novament vaig comprovar que no havien tingut en compte la meva mida...segurament als meus clients japonesos els arribaria als genolls...en el meu cas s’allargava no massa més avall del que havia arribat l’eslip negre.
Al centre de la cambra, entapissat en negre, un estret llit, quasi tàntric, era l’únic moble d’aquesta, llevat d’algunes lleixes que contenien als estris necessaris per a un bon massatge. Ja me n’havien fet d’altres, potser un més i al japó seria digne de ser explicat en aquelles tertúlies a aixopluc d’una cervesa que fem a Can Quel, vaig pensar.
No se si he cometat que la meva hostessa era la més arrodonida però a l’hora baixeta de tot el grupet d’hostesses que avui havia vist...i la lleixa on hi havia el recipient de “Aigua de Flor de Cirerer” (escrit en anglès) era excessivament amunt per a ella. S’hi va acostar, es va posar de puntetes...i en veure que no hi arribaria i podria malmetre la tisana, em vaig decidir a ajudar-la.
En utilitzar les dues mans per agafar aquell pot, de la mida d’un topí on hi puguis fer tres-cents grams de macarrons per a que us feu idea, la tovallola blanca, única barrera entre jo i la nuesa, es va precipitar a terra. Haver fet ús de la meva alçada m’havia traït.
Els fets que varen ocórrer tot seguit, penso, varen esdevenir en un menor espai de temps del que recordo. La noia va dir : タイのマッサージは好きですか?... que posteriorment, i gràcies al traductor Google, vaig entendre volia dir “ així prefereix un massatge Thai ,el senyor?”. Va agafar aquell recipient amb Aigua de Flor de Cirerer abans que caigués a terra, va abraonar-se sobre mi fent que donés les passes precises per a que caigués en decúbit “prono” sobre el tàntric llit negre, es va treure la roba amb inesperada velocitat i destresa... i finalment va escampar tot el líquid, fresc i d’encisador perfum, sobre el seu cos i el meu.
Els seus muscles lliscaren per la meva orografia dèrmica i ràpidament vaig entendre per que se m’havia assignat aquella hostessa: els seus pits, d’inconfusible textura plàstica, eren capaços de conquerir tots els racons d’un europeu o d’un americà, per alt o gros que fos...rítmica i inexorablement. Els seus dits es compassaren en la tasca d’ablanir les meves fibres musculars i s’introduïren ordenadament per quasi tots el meus orificis.
Garratibat i a boca terrosa, al dotzè minut ja volia marxar, però ans al contrari, ella va aconseguir donar-me la volta i prosseguir la seva feina mentre jo contemplava, espantat, l’artística làmpada que presidia el centre del sostre. I dic espantat per que vaig concentrar tots els meus esforços en sufocar l’erecció que creia s’esdevenia...vaig pensar en coses estèticament reprovables: la darrera pel•lícula de “zombis” que em va obligar a veure el meu fill, la verdosa tifa que aquella vaca japonesa havia dipositat aquest matí prop del meu peu, els cops de l’1-O...
Però per més que ho intentava...no ho vaig poder evitar: la meva verga va demostrar que la seva dimensió era coherent amb la meva alçada.
La noia va fer una exclamació intel•ligible en català, japonès o anglès: Oh!!...I en incorporar-se, en tant jo ocupava la major part del llit de massatge, va caure a terra, no sense abans intentar agafar-se al mànec més a l’abast que tenia...afortunadament sense aconseguir-ho.
Aquesta vegada no vaig demostrar la galanteria que em caracteritza. A més, dubtava arribés a poder fer-se mal donat els “air-bag” que duia per pectorals. Vaig sortir de la cambra, tapant amb aquella tovallola l’erecció, que ja remetia, i em vaig dirigir cap la meva roba que havia estat curosament plegada i dipositada a l’entrada del passadís que donava accés a les portes de color taronja.
Vaig pregar a un noi vestit de negre impecable i que entenia el meu esbufegat anglès que em disculpes davant dels empresaris, que massa sake no havia estat compatible amb el meu dèbil suc gàstric, però que no tinguessin por, que el negoci estava tancat.
Dos dies després, de tonada al laboratori a Girona, la responsable de selecció embrionària em va preguntar:
-“el semen de quina raça de brau hem de servir per inseminar les vaques japoneses?”
-“el del més gros, babau i frígid”-li vaig contestar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: