Les ulleres

En Jonàs no ho tenia gens clar. Les lletres li ballaven davant els ulls. Tenia visió borrosa. Potser que es posés les ulleres. És clar, les ulleres! Les ulleres eren el centre del món per a molts. Inclòs en Jonàs, del qual es possible que s'afirmi en algun moment que gaudia d'una visió perfecta. No era el cas per ara. La seva vista era deficient, i alhora molt eficient, perquè podia triar veure o no veure, sense haver de tancar els ulls. La visió borrosa expressava tota una manera d'existir, un plantejament davant el món, una reivindicació.

La claredat d'alta definició no era pas un objectiu a assolir tant sí com no per en Jonàs. Gaudia de les seves miopies, que li permetien de viure en el fons. Eren miopies físiques i mentals, que feien borroses les coses desagradables, tot tenint sempre el recurs de les ulleres, per veure aquelles que li semblessin interessants. En Jonàs no se les posava sempre, no se les posava per llegir perquè no les necessitava, no se les posava sempre en sortir de casa perquè no volia veure el món, si més no amb tota la seva claredat.

També les ulleres el centraven en el que tenia al davant, perquè la visió perifèrica quedava mutilada per la manca d'extensió de les lents i la muntura. Només podia veure allà a on li deixaven les ulleres, que eren les directores de la seva atenció. Per això en Jonàs, en dur-les, girava més el cap, perquè no podia mirar de gairell. Aquest no mirar de gairell el portava a centrar-se en les coses que tenia al front. També anar sense ulleres l'ajudava a centrar-se només en l'embalum, en les coses grosses. Tot eren avantatges.

Així doncs en Jonàs reflexionava sobre la seva visió borrosa, en com la podia utilitzar i per a què. La major part de dones eren maques sense ulleres, i en Jonàs s'havia adonat que les coses més desagradables acostumen a ser petites, insectes potser, taques, diferències de color, fins i tot cagades de gos. Coses petites que sense ulleres no havia de veure, tot i mirant. Les coses grans, els edificis, les avingudes, eren maques i es podien apreciar sense necessitat de tenir augments davant els ulls. En Jonàs per això deixava les ulleres aparcades a la butxaca, per tal de poder gaudir de la manca de nitidesa que li proporcionava el que era un do natural de tenir la vista emboirada. Es demanava perquè no feien ulleres, o perquè ningú no les demanava, que se les fessin amb la graduació del revés, per poder triar exactament quin grau de realitat volien veure en cada moment. Fins i tot en Jonàs fantasiejava amb unes ulleres de graduació dinàmica, controlables amb una petita roda, que permetés de seleccionar la seva distorsió segons la conjunctura.

De vegades resultava molt útil no veure. No veia la lletra petita, sempre desagradable, i és que alguns l'aprofitaven per deixar anar tots els seus greuges contra els demés. Lletra petita que en Jonàs no podia llegir de lluny sense les ulleres. Dels diaris que trobava asseguts a l'autobús només podia llegir els titulars. Els detalls de la notícia poc l'interessaven, palla i més palla per emplenar el paller. Paraules sobreres més enllà de la realitat destil·lada resumida en un sobri encapçalament. També s'estava de veure les arrugues dels vells i les seves taques a la cara, i les imperfeccions. L'efecte era sorprenent. Difuminar sempre afegia bellesa, difuminar eliminava les parts més arístiques i dures de les faccions de les persones, i les convertia en éssers blans i de formes perfectes. La joventut no necessitava gaires miopies per ser percebuda com a bella, però si les edats més avançades.

Així en Jonàs afegia la miopia de la roba, els seus trucs i pressions, els seus canvis estratègics de lloc en les carns, l'afegia a la difuminació que li proporcionava la seva miopia pròpia. El resultat era engrescador, i feia que en Jonàs practiqués sovint l'exercici de renunciar a la precisió. Ho feia per tal de sentir-se millor amb si mateix i amb els altres. Els altres difuminadament eren molt més agradables.

I no hi havia perill que fos atropellat ni que topés amb un fanal. La seva miopia era gairebé perfecta, d'unes diòptries triades a la perfecció. De cap manera no s'hagués canviat per algú amb una visió perfecta. Ni hagués deixat d'apreciar els avantatges de no veure-hi clar del tot. La possibilitat sempre hi era, l'operació la tenia relativament a l'abast, era la voluntat el que li faltava. De ben segur que si no hagués estat miop no hagués escrit ni una sola línia, de les que havia escrit, que no eren gaires.

La miopia selectiva també la podia estendre al seu pensament. De vegades se sentia com envoltat de ximples, com si tothom fos imbècil. Ell sabia que era problema seu exclusivament, que no havia de culpar els altres, que era la seva percepció esgarriada i poc neutral la que li feia veure-ho així. Per sort tenia unes píndoles que l'ajudaven. Se les prenia i ja no l'importava que els altres fossin ximples, ni tan sols els trobava ximples ni imbècils, els trobava normals i ell era feliç.

Però també tenia la solució de la miopia, per a ell mateix i pels altres. Una miopia basada en tres principis fonamentals: acceptació, obediència i renúncia a tenir raó. Així aconseguia bellugar-se entre els altres sense crear-hi gaires conflictes. No tenia parella ni feina, ni tenia amics ni es tractava amb la família. Ergo no es barallava amb ningú. Cert que la solució era extrema i que renunciava en certa part al que els altres anomenaven viure. De cap manera. Ell vivia com els altres, i encara que no ho volgués inicialment estava abocat a relacionar-s'hi.

Per això la miopia l'ajudava a comprendre el sentit del món, la seva significació, li donava la calma que necessitava en alguns moments. De primer havia estat miop en ple carrer, miop convençut, havia negat la clarividència de les lents correctives, la clarividència de veure amb tots els detalls. Després tot plegat havia passat a l'àmbit privat, en la seva intimitat es treia les ulleres, i descansava de la realitat per una estona. L'angoixava la perspectiva de veure-ho tot en tot moment. L'esfereïa pensar només en que pogués despertar-se pel matí i veure la seva habitació en alta definició. Per sort no era així, es posava les ulleres quan ell considerava que se les havia de posar, mentrestant, i a primeres hores, mentre encara no s'havia despertat del tot, ho veia tot enterbolit per la seva deficiència visual.

En Jonàs practicava davant el mirall de bon jorn. Pensava que potser si aconseguís mantenir la mateixa cara i el mateix esperit que quan tenia el primer contacte amb el mirall per tal de pentinar-se una mica, podria ser més feliç. Era un camí difícil però interessant, hi havia gent que excel·lia en aquest art. Mantenir tot el dia la mateixa cara que hom fa mentre es renta les dents, encara en pijama. En Jonàs imaginava passar tot el dia en pijama, sortir al carrer en pijama, declarar públicament que era una persona adormida, i que no volia despertar, i que res no el faria tenir clarividències. La veritat era difusa, imprecisa, així la percebia en Jonàs, era una realitat que només es podia percebre lògicament a través de la miopia, la que fa que el detall, demostració inqüestionable de la falsedat de la teoria, només sigui un serrell que cal rasurar més endavant, en la maduresa de les grans corrents establides fermament i instal·lades al subconscient col·lectiu, si és que hi ha cosa que es pugui anomenar així, que no.

En Jonàs tampoc no es netejava gaire els vidres de les ulleres. Això el preocupava lleugerament. La brutícia acumulada, en la seva acceptació de miopies, en la costum que tenia el seu nas en general en no notar pudors familiars, i els seus ulls en no adonar-se de la quantitat de pols i ditades que tenia a les ulleres, la brutícia acumulada s'acumulava. En Jonàs es mostrava incapaç de mostrar consciència que tenia les ulleres brutes, i les tenia de vegades molt i molt brutes. No prenia consciència per ser un procés gradual. De la mateixa manera la persona es degrada, pensava en Jonàs sense amb prou feines adonar-se, perquè el canvi és gradual, com el de les espècies o el de la formació de serralades. Petites brutícies s'anaven acumulant a les seves ulleres i a la seva ànima, i per costum no era capaç de detectar-les. Alguna presa de consciència el trauria de la deixadesa, i ajornaria l'embrutament definitiu de les ulleres amb una bona neteja.

Però res comparable a la miopia en tant que proporcionadora d'una visió equànime de la realitat al seu voltant. De fet en Jonàs pensava que tots els grans homes havien estat mentalment miops. Els grans teòrics havien estat miops. L'abstracció necessària pel descobriment d'índole físic era necessàriament miop. Per a les veritats matemàtiques calia veure-hi clar, si més no per les més simples. D'altres veritats matemàtiques ja començaven a exigir la miopia de l'abstracció, veritats numèriques, aconseguides d'idees complexes, més enllà dels números o les fórmules. Nous sistemes de pensament. Però això per en Jonàs no era matemàtica, perquè inventar la matemàtica per justificar la teoria era desmarcar-se de la mateixa matemàtica i entrar en la física dels nombres i de les fórmules.

Tot era un continu fluït per en Jonàs, quan es treia les ulleres, les bones companyies no necessitaven de gaire meticulositat en l'observació. Ser primmirat amb les coses només portava a la infelicitat. Els grans teòrics havien estat de sempre persones felices, amb un somriure a la cara, perquè la seva miopia els havia impedit veure els detalls desagradables, les contradiccions insidioses, tot el que tenia la seva teoria d'irreal.

En Jonàs se sentia feliç de poder triar. Els que tenien una vista perfecta no podien triar, ni havien pogut mai. En la difuminació se sentien desorientats i com coixos, i es marejaven, no podien conviure amb la manca de detall. Fins i tot en Jonàs pensava que una miopia a edat precoç condicionava tot el pensament i el desenvolupament del cervell f
ins a l'edat adulta. Així la persona miop era més abstracta.

I què calia sinó per actuar en un món en aparença mancat de raó? Poder deixar de banda les contradiccions que sempre apareixen, indefectibles. Poder superar el neguit que produeixen els contra-exemples, poder estar-se'n d'examinar les fallades de concepte, que sempre s'hi troben. Cercar en el detall, fins a límits insostenibles, per tal de refutar una teoria era per en Jonàs un acte d'insubordinació propi de ments ancorades en la cita i en la dada absoluta. Si la teoria és de gruix, l'objecció també ha de ser de gruix, i un exemple poques vegades és de gruix.

Això feia pensar en Jonàs en el cas particular. La vehemència amb que alguns portaven el cas personal a una extrapolació sense cap argumentació cap al cas general feia que es critiquessin actituds sense raons de fons. Sempre havia d'existir l'excepció, amb la seva veritat amagada i subreptícia, oculta, per tal de desacreditar qualsevol gran afirmació. En altres temps s'havia dit que les excepcions confirmen que la regla és regla, en tant que les té. Ara es deia que l'excepció era una singularitat a tenir en compte, invalidadora i audaç, i digne del major dels respectes. El sentit comú havia estat minvat per l'alta definició. En efecte, per tenir sentit comú, en opinió d'en Jonàs, calia ser miop, veure les coses generalment, sense aturar-se gaire a examinar el detall, sense perdre's en lletres massa petites, en arguments massa petits, en errors de pensament massa petits. Calia veure les coses grosso modo, barroerament, arribant a un grau de detall prou equilibrat. Equilibrat però no absolut.

Cap ment per en Jonàs no era capaç de veure en extensió i en profunditat, tot alhora. Potser una màquina en seria capaç. En Jonàs no era cap màquina, la seva alternativa era treure's les ulleres, la seva visió perifèrica augmentava, el seu sentiment de captar el tot del que veia també augmentava, tot era més clar sense ulleres.

Treure's les ulleres era pintar la realitat amb el pinzell ample, concentrar-se només en les formes substancials, les que cal constrènyer al que en realitat es pinta. Les formes accessòries podien ser simplificades, indistingibles en realitat de l'arbitrarietat de la pinzellada. El cervell d'en Jonàs era prou capaç de reconstruir la realitat encara que no la veiés tota. La seva miopia, mental i ocular, l'ajudava.