Les troballes en la solitud desitjada

Tornar a escriure.
Rememorar és recordar-se de qui és una.
Redescobrir-se entre sensacions que eren velles i s'han reencarnat en noves formes,
cap a un camí sense fi, de cerques i de troballes.

Per fi, a vegades, tot torna a prendre una figura de sí menys indefinida.
I així, més que còmode, és com un retorn molt anhelat a casa.
La casa que comprèn el cos, l'ànima i el pensament.
Molt més que comoditat, és ser a una casa sense parets de formigó,
que no són més que la pell que limita totes les percepcions subjectives, úniques.

Un no roman perdut per sempre...
trobem en el racó de la solitud desitjada, aquells instants per refer-se d'un caos relatiu.
Un control descontrolat que es vol fer pau,
que vol governar la vida amb poder fort i inconscient,
i que lluita per alçar el vol.

És tornar a somniar per vibrar.
Què ser, més que un desig constant de somnis?
... que pretenen conjugar amb tota la realitat compartida.
Rarament conjuguen, però que al no conjugar-se, el desig és creixent i més fort, més propi.
Més innocent, més distant, … ?
Més real mentre anem formant la nostra petita lluerna.
Lluerna que brilla en la solitud potser sols de tant en tant, amb cabòries com a trampes…
però que mica en mica es tornen en sotracs més fàcils de trampejar.

I continuen…

I mica en mica, avançant? Si, avançant.

Tic tac - tic tac ... el rellotge que no es cansa de ser certament aturat.

L'aire corre suau i fresc, és oreig de nit d'estiu, que acarona els segons de vida ...
els segons de tocar les estrelles sense saber-ho,
d'enlairar-se cap al cel amb els ulls mig clucs,
i deixar-ho estar, però a mitges.

Perquè l'anhel mai se n'anirà... és perenne, mai se n'en va.