Les troballes en la solitud desitjada

Un relat de: Tocaterres

Tornar a escriure.
Rememorar és recordar-se de qui és una.
Redescobrir-se entre sensacions que eren velles i s'han reencarnat en noves formes,
cap a un camí sense fi, de cerques i de troballes.

Per fi, a vegades, tot torna a prendre una figura de sí menys indefinida.
I així, més que còmode, és com un retorn molt anhelat a casa.
La casa que comprèn el cos, l'ànima i el pensament.
Molt més que comoditat, és ser a una casa sense parets de formigó,
que no són més que la pell que limita totes les percepcions subjectives, úniques.

Un no roman perdut per sempre...
trobem en el racó de la solitud desitjada, aquells instants per refer-se d'un caos relatiu.
Un control descontrolat que es vol fer pau,
que vol governar la vida amb poder fort i inconscient,
i que lluita per alçar el vol.

És tornar a somniar per vibrar.
Què ser, més que un desig constant de somnis?
... que pretenen conjugar amb tota la realitat compartida.
Rarament conjuguen, però que al no conjugar-se, el desig és creixent i més fort, més propi.
Més innocent, més distant, … ?
Més real mentre anem formant la nostra petita lluerna.
Lluerna que brilla en la solitud potser sols de tant en tant, amb cabòries com a trampes…
però que mica en mica es tornen en sotracs més fàcils de trampejar.

I continuen…

I mica en mica, avançant? Si, avançant.

Tic tac - tic tac ... el rellotge que no es cansa de ser certament aturat.

L'aire corre suau i fresc, és oreig de nit d'estiu, que acarona els segons de vida ...
els segons de tocar les estrelles sense saber-ho,
d'enlairar-se cap al cel amb els ulls mig clucs,
i deixar-ho estar, però a mitges.

Perquè l'anhel mai se n'anirà... és perenne, mai se n'en va.

Comentaris

  • Jo també[Ofensiu]
    cebeta | 18-12-2011 | Valoració: 10

    Sí que ho sé. Saps que jo també he hagut de creuar túnels llargs i difícils i que hem compartit penes que amb el temps, mica en mica, s'han anat evaporant. Queda alguna pena o si més no alguna escletxa d'ella que a vegades molesta i costa una mica d'empassar, però podem dir, que a base de superar les coses, ens hem adonat que som prou forts i que podem gaudir dels moments de felicitat.
    Jo també t'estimo sempre, encara que a vegades sigui una mica entremaliat. ; )


    Sergi

  • cebeta | 12-10-2011 | Valoració: 10

    Amb cor però a l'habitació, això que vas escriure segueix sent vigent, no? I és que no s'ha de demostrar res. : ( ...

  • Em sobta una cosa[Ofensiu]
    cebeta | 21-06-2011 | Valoració: 10

    El primer que m'ha sobtat és que m'he fixat que aquest relat no té cap comentari, alhora que se'n mereix molts. No sé si m'explico. Aquest subtil somni de paraules teves que poden alegrar els instants, el passat i el futur de qualsevol persona... i tant i tant lúcidament escrites com dins un somni de batec d'amor que fa passar de la insatisfacció del qui es troba submergit en ella a la satisfacció plena i sobresortint alhora que navegant per l'ànima plena de desig que fas inspirar...

    Doncs si, molt extranyat de no haver trobat aquí com a mínim més de set o deu comentaris.


    Sergi

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: